L’Orquestra de l’Acadèmia 1830 dona a conèixer el gran repertori de la música clàssica a Mallorca.
El dissabte, 15 de novembre, l’Orquestra de l’Acadèmia 1830, amb la direcció de Fernando Marina, ofereix un concert a l’Auditori Sa Màniga de Cala Millor, amb un programa excepcional: el segon concert per a piano i orquestra de Rakhmàninov, interpretat pel pianista menorquí Kiev Portella, i la Simfonia núm. 9 Del Nou Món de Dvorak.
Fernando Marina n’és el director. Amb ell parlam del gran concert que oferiran a sa Màniga. Fernando, en molt poc temps el cor i l’orquestra de l’Acadèmia 1830 s’han convertit en una referència musical del nostre panorama musical.
Com s’aconsegueix aquesta fita?
És una feina compartida amb els músics. Bona part de la feina és transmetre als músics la il·lusió de fer música de qualitat en un ambient distès i amigable, però sembre amb l’esperit de la màxima qualitat. I crec que amb aquests 14 anys de feina ho hem aconseguit. Tenim un grup de gent motivada i amb ganes de treballar amb propostes musicals molt exigents. Finalment, aquesta il·lusió col·lectiva i connexió entre els músics es trasllada al públic. Per tant crec que és mèrit de tot el conjunt de músics.
Què tenen d’especial les obres de Rachmaninov i de Dvorak que heu triat?
Primer de tot, que són dues obres precioses! Dins l’objectiu d’Acadèmia és acostar la música clàssica a tothom. I ho feim sempre amb les grans obres mestres i que puguin connectar amb el públic. I totes dues obres són conegudes i molt espectaculars. Tècnicament són molt exigents, especialment el concert de piano de Rachmaninov, però les dues tenen melodies molt líriques que connecten tot d’una amb el públic. I això facilita molt la interpretació.
Rachmaninov i Dvořák tenen mons musicals molt diferents. Com aconseguiu que l’orquestra canviï de registre i connecti amb l’esperit de cada compositor?
És cert que són compositors diferents. Però també tenen punts en comú: tots dos escriuen les obres al final del segle XIX i començaments del segle XX. Tots dos parlen un llenguatge comú del final del romanticisme. Crec que la gran diferència, en aquest cas, és de personalitat: Dvorák escriu amb un llenguatge més popular, lligat a la música popular del seu país, a la qual sempre va estar molt lligat. En canvi, Rakhmàninov escriu més pensant en el piano i les seves capacitats virtuosístiques.
Són obres potents i plenes d’emoció. Hi ha qualque moment dels assajos o del concert que t’hagi emocionat especialment o que vulguis destacar?
Com bé dius, les dues obres són realment emotives. Crec que no sabria destacar cap moment perquè estan plenes de melodies encantadores, clímaxs exuberants, moments íntims. Ara bé, també he après amb els anys a controlar les emocions durant els concerts. Si no, pot haver-hi algun petit desastre o descontrol, i crec que no ens convé! Tot i així, en més d’un moment, ens posa la pell de gallina. El moviment lent del concert per a piano, la melodia del corn anglès del segon moviment de la simfonia, l’apoteosi del final de la simfonia, …..n’hi ha tants!
Finalment, com convidaries el públic que no és habitual de la música clàssica a assistir-hi?
Com he dit abans, per al públic que no és habitual i es vol iniciar en la clàssica crec que és el programa ideal. Trobaran obres molt properes, fàcils d’escoltar i entendre. Però al mateix temps, molt virtuoses i espectaculars que de ben segur els faran vibrar.