L’amo en Metxo

No enganaré a ningú. Jo no era un íntim amic de l’amo en Metxo, ni tan sols podríem dir que el visitàs sovint… però sempre li he guardat una especial estima des que, de manera despreocupada, em va cedir amablement el seu temps per ajudar-me a acabar el treball de fi de carrera (que posteriorment es convertí en el llibre Els Malnoms de  Sant Llorenç, el qual es pot  considerar tant seu com meu). Per això consider que es mereix que li dediqui unes línies de record, un petit homenatge perquè el seu bon nom quedi gravat al nostre poble.

Tot va començar amb un bon consell de mon pare, quan, veient-me desesperat i  incapaç de poder reunir tots els malnoms llorencins, m’aconsellà visitar l’amo en Metxo, que havia estat carter durant anys i panys a la contrada  i m’assegurà que em podria donar un cop de mà. I vaja si ho va fer…

Com qui parteix cap a la seva darrera esperança, vaig dirigir-me cap a l’estany que la seva família regenta. El recordava com aquell home encarregat de les cartes que vivia devora ca la meva padrina Bet; o com aquell home que, a vegades, quan mon pare em manava a cercar el diari, m’atenia atentament. Però més enllà d’això, no sabia si em voldria ajudar, si sacrificaria el seu temps per un jove al cap i a la fi quasi desconegut…

Però encantat de la vida em va dir que sí. “I tant…”, record que respongué efusiu. I ja me veis a mi durant una setmana sencera anant a fer el cafè a casa seva de  les quatre a les sis de la tarda més o manco. Normalment acompanyat de la seva dona, madò Pisca (salada com poques i a la qual des d’aquí don tots els ànims possibles), m’enumerava a ritme frenètic tots els malnoms que recordava. I si no, amb l’ajuda de les adreces els acabava d’endevinar.

– Mossèn Galmés, número…
– Aquests són es Comissos.
– Carrer Major, número…
– Ah aquests són es de ca s’Escolar. El seu padrí ja feia d’escolar i els va quedar aquest nom.

Com veis, no només em deia el malnom, sinó que tot el que en sabia. Per ell va ser com un repàs històric de tot el que havia conegut, del seu estimat poble a qui tants d’anys havia repartit tristeses, alegries, sorpreses… (cartes, en definitiva). I se’l veia gaudir d’aquells records. Per un moment vaig notar que no el molestava, ans al contrari. Aquell home estava encantat de mencionar tants de records.

– Carrer tal, número…
– Per una banda són Ditets; però per l’altra, des Forn.
– Es colontes! Tothom sempre els ha conegut per “des Forn”- intervenia madò Pisca.
– Bé, però són de les dues parts, o no?
– Carretera de Son Servera, número…
– Ui aquí hi vivia Fulanito, però ara ja no…

I així passàvem el capvespre. No dubtava de quasi cap . Era un llibre obert, un vertader representant de “la saviesa popular”, que tant  ens agrada dir als filòlegs. D’aquests que com ell ja no n’hi haurà. Perquè això de la tecnologia, Internet… és vera que permet fer millor la feina, ser més pràctics i veloços, però també és  ben cert que destrueix qualsevol àuria de romanticisme. En canvi,  les coses d’antany sempre la tendran (marger, pastor, carter a l’antiga…). I en Metxo és un dels darrers representants que ens ha abandonat (anteriorment ho havien fet l’amo en Parrino, el de sa Fontpella… i molts més). Perquè no ens n’adonam però una generació històrica i irrepetible, plena de sapiència del viure,  ens està dient adéu (tot és efímer) i per això, com a mínim, els que quedam cal que els recordem i els col·loquem al lloc que es mereixen.

Frase destacada:

“Aquest és el final, bell amic; (…)
Mai tornaré a mirar-te als ulls.”

(Fragment de la cançó This is the end, de The Doors)

2 comentaris a “L’amo en Metxo

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada