Darwinisme, competitivitat i societat

L’any 2009 es va celebrar internacionalment “l’any Darwin” en ocasió del bicentenari del seu naixement. Si bé no hi ha dubte de la trascencència de Darwin en la història de la ciència i en concret de la biologia, faria falta, no obstant, aprofundir en les implicacions del seu treball i veure a dia d’avui quina evolució ha tengut la seva teoria.

El cert és que la seva famosa teoria, la de l’origen de les espècies mitjançant la selecció natural, va experimentar en primer lloc una evolució cap el que s’anomenà neodarwinisme i llavors un retrocès fins al punt que avui es pot afirmar que, en paraules de la biològa nord-americana Lynn Margulis, “evolució sí, però no segons Darwin”. I és que, la selecció natural o la supervivència dels més aptes a l’esquena dels que no sobreviuen, se sap que juga un paper molt mínim en l’evolució i que de fet, no s’ha pogut demostrar que pugui donar lloc a noves espècies.

Un dels caps que Darwin va deixar sense fermar va ser la discontinuïtat del registre fòssil. En aquell temps es tenia l’esperança de completar els buits. Avui ja s’ha admès que el registre fòssil és “discontinu”, ja sigui perquè els “esglaons intermedis” existiren sense deixar registre fòssil o perquè no existiren (tot i que aquesta segona hipotesi és molt més controvertida no hi ha cap motiu que ens pugui empènyer a menysprear-la).

Per a concloure el tema de Darwin, citaré unes paraules seves “si he errat en haver exagerat el seu poder (el de la selecció natural) esper almenys haver fet un bon servei en ajudar a desmuntar el dogma de les creacions separades”. Així que era necessari deixar endarrere una teoria incompleta, podríem dir quasi mitològica i en què l’intel·lecte no hi tenia res a fer, per a donar pas a una era en què la biologia seria una ciència com les altres i en què l’intel·lecte seria la principal eina. I això, i ni més ni menys, sí que cal aplaudir-li.

Però el pitjor de la teoria de Darwin, de fet, no és el seu paper en la biologia, sinó el paper que ha arribat a ocupar en la societat en general. I és que, sense haver-nos-en adonat, la competitivitat tristament ho impregna tot. Perquè si ja és trist que ens hagin dit que la girafa té el coll tan alt perquè aquelles que tenien el coll més alt que les altres podien alimentar-se més i així sobrevivien mentre que les altres morien sense descendència (tot això per causes genètiques) quan això ni s’ha demostrat, ni és demostrable, ni sembla que sigui cert observant per on peguen els tirs a la biologia actual, més trist és comprovar que la societat humana ha fet real allò que no ocorre ni al món animal.

Avui en dia s’ha demostrat que la cooperació al món natural té més importància que la competitivitat i nombroses investigacions de renom ja han recalcat el paper que aquesta té en l’evolució. No és l’objectiu d’aquest article esclarir i demostrar aquest fet però un exemple ben conegut i amplament admès és que el gran salt evolutiu que va portar dels procariotes (bacteris) als eucariotes (tots els altres) fou causat per una increïble relació “d’endosimbiosi”, és a dir, que un bacteri enlloc d’engolir-ne un altre es va mantenir al seu interior i es va iniciar així una relació de mútua ajuda. Però tot i això a totes les escoles del món se segueix ensenyant com a gran base de l’evolució la teoria de la selecció natural: la competitivitat en què els menys aptes moren.

No és veritat, doncs, que la competitivitat hagi estat el motor que ha portat a l’evolució. No és veritat ni de lluny que la competitivitat sigui la responsable de la perfecció, la bellesa i la immensa diversitat que observam al nostre voltant. I, pel que fa a la nostra societat que, com a humans – Homo sapiens, d’homo que es refereix a “igual” (a Déu) – , i, per tant, com a éssers creadors, nosaltres mateixos hem creat: quin valor hi té la competitivitat? Té la competitivitat realment el gran valor que li donam quan la posam a la base de plans polítics, empresarials i educatius? En la meva opinió, la competitivitat tan sols serveix si va acompanyada com a mínim de la mateixa dosi de companyerisme i de generositat.

És veritat que també hi ha la competitivitat amb un mateix, de la que sovint es diu que és la única competitivitat sana. Però és d’una pasta tan diferent que jo no l’anomenaria competitivitat. Té a veure amb l’afany d’autosuperació, l’aspiració a la perfecció de què parlava Lamarck i que tant ha servit durant la història com a blanc de mofes i ridiculitzacions. I, és que, si bé se’ns fa tremendament ridícul pensar en una girafa aspirant a la perfecció, no ho és tant si això ho apliquem als éssers humans. El sentit comú ens revela doncs una diferència molt gran entre persones i (la resta dels) animals. I, crec que aquesta diferència és important tenir-la en compte també per a entendre el món natural. Perquè quan es parla de cooperativitat o competitivitat en els animals no s’està parlant en cap cas de decisió conscient, mentre que quan parlam d’humans adults sans la decisió conscient sempre podria i hauria de ser el motor bàsic. Per tant, nosaltres decidim si volem una societat basada en la cooperativitat o en la competitivitat. El problema és que la decisió que col·lectivament hem fet fins ara sembla no ser l’adequada i estic segura que molts hi estaran d’acord.

Avui la competitivitat extrema entre països és el que està destrossant el món i matant mil·lions de persones. I cal dir que l’argument de la superpoblació que sovint s’empra per a justificar tanta fam i tanta mort no és cert: es produeix aliment per a 12.500 milions de persones i la gran part es tira; l’impacte ambiental de cada persona segueix la fòrmula I = P A T on I és l’impacte, A són els luxes i T és la tecnologia que tal persona posseeix; així, els que moren, “els menys adaptats” són paradoxalment els que menys fan malbé el món. La competitivitat entre empreses massa sovint significa haver d’abandonar els paràmetres de l’ètica i decidir pagar menys, donar menys vacances, fer fer més hores, dedicar un esforç important per a veure maneres de sortejar les exigències de la legislació ambiental i laboral, etc. fins a límits insospitables. Aquest és el “adaptar-se o desaparèixer” del món empresarial que hem creat. Respecte a la competitivitat a l’educació, opinaria amb sinceritat i crec que amb fonament, que una educació centrada majorment en l’aspecte intel·lectual i que a través d’uns barems i mitjançant unes dades numèriques se dedica a atorgar un valor (un nombre) que significa millor o pitjor, més o menys apte, a la feina de cada alumne probablement no és la més constructiva a nivell humà i social.

Sortosament, la única eina per a virar el rumb del nostre vaixell és gratuïta i està a l’abast de tothom: la consciència. La consciència en cadascun dels nostres actes quotidians és el que ens diferència dels animals i el que ens pot portar a escriure la història amb una altra tinta. Tan de bó d’aquí uns quants segles es pugui dir: “en el món natural s’hi troba cooperativitat arreu però una espècie en concret es surt de la norma, perquè la seva cooperativitat és d’un altre caire, és una cooperativitat decidida i lluitada”.

Bibliografia:
Curtis, H. et al, Biología, 7ª Edición en español, Editorial Médica Panamericana, gener de 2008.
Fígols, Francesc, Cosmos i Gea, Editorial Kairós, abril de 2007

Webgrafia:
http://www.vilaweb.cat/noticia/4021054/20120618/teresa-forcades-contundent-vaga-general-vaga-general-indefinida.html (Article de Montserrat serra al diari electrònic Vilaweb que inclou un vídeo d’una entrevista a la Dra. Teresa Forcades i Vila).
La biología en situación de esquizofrenia. Vídeo d’una entrevista al professor de la Universidad Autónoma de Madrid Máximo Sandín.

2 comentaris a “Darwinisme, competitivitat i societat

  1. Gràcies. Em sembla una excel·lent aportació!. Comença per esbucar alguns dels concepte errats que tenim interioritzats. El dubte resideix en si basta el motor de la consciència per passar de la competitivitat a la cooperació (atenent que aquesta consciència també s’anat formant en un magma competitiu; o potser encara en aquell més llunyà del creacionisme!)

    VA:F [1.9.22_1171]
    Puntuació: 0 (de 0 vots)
    • Moltes gràcies també. Estic contenta que hagi agradat. És veritat que la consciència no basta, i menys si és una consciència intel·lectual, una consciència de “consultar els manuals que tenim en el cap d’allò que hem après”. Fa falta anar poc a poc abandonant el corsé de l’intel·lecte i aproximar-nos a la intuïció (no instint). La intuïció d’alguna manera és superior a l’intel·lecte, en el sentit que s’apropa més a la veritat. Per dir-ho d’alguna manera, per a la intuïció l’intel·lecte és una eina més. I per definició la intuïció comporta un actuar conscient. Complicat això. Esper poder-ho explicar millor.

      VA:F [1.9.22_1171]
      Puntuació: 0 (de 0 vots)

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada