L’educació per a adults no ha de fonamentar-se en el supòsit que l’alumnat «necessita un títol per a col·locar un pot a un supermercat» (paraules de la directora del CEPA Joan Mir i Mir).

CEPA Camp Rodó, novembre de 2015, 2ⁿ 2ⁿ C (4^t curs de secundària). Després de veure un audiovisual sobre gestió energètica a Mallorca, ens disposam a fer un petit debat. Com que tothom parla castellà (fins i tot jo, si em descuid) proposo un incentiu per a aquelles persones que facin un esforç per a intervenir en català: en l’avaluació de la seva intervenció en el debat se li sumarà mig punt. Dues alumnes intervenen dient que això jo no ho puc fer, responc que sí, intento argumentar i aclarir que en tot cas ningú no hi sortirà perjudicat. Segueixen protestant i no admeten els meus arguments, s’hi afegeix més gent, el to s’eleva, decideixo anar a consultar-ho a l’equip directiu. Una persona de l’equip directiu m’indica que sí que ho puc fer, però així mateix em suggereix amicalment que, tal vegada, sigui millor defugir de possibles conflictes. Continua →

Ahir sense altre remei vaig escoltar (amb una mescla de curiositat i resignació) al tren com un jove que s’asseia al meu costat conversava carinyosament per telèfon amb un adolescent. El jove li deia al jovenet que molts d’ànims amb els estudis (FP bàsic), que ell sabia que era molt dur perquè molts cops els professors estan allà «per la pasta», però que no passava res, que no patís, que això era així, que era un simple tràmit que havia de fer, però res greu. Que li donàs una empenta a l’ESO i que tractàs d’assistir a les classes, llegir, interessar-se i passar una mica del mal ambient de l’FP perquè un cop hagués «passat pel tub» i tingués la certificació podria fer feina i llavors ja seria diferent. Titànica feta que la societat li exigeix als adolescents, quan ignora que l’adolescència és inherentment idealista, i que així ha de ser. Continua →