Relat. Capítol XVIIII

El “Cachorro”, era un al·lot espanyol, que se l’endugueren de “grumet ” en un vaixell anti pirates, i va resulta tant llest i tant valent, que ben prest va tenir vaixell propi, i es va convertir en el terror de tots es pirates del Carib.El Zorro era un senyor mexicà-espanyol, de s’ alta societat espanyola, amb una aparença molt tranquil·la i més bé covarda, que vivia en temps de la lluita dels mexicans per la independència, i com els espanyols no es portaven precisament amb molta humanitat, ell, quant veia una injustícia, es posava la capa negra, i l’antifaç, i a arreglar la injustícia s’ha dit!

I com sempre estava amb l’alta societat militar espanyola, i ni sabien que ell era el millor espadatxí que mai no hi havia hagut, el més ràpid i el més àgil, i no hi havia manera per agafar-lo, ni tan sols  sospitar qui era, i es passava la vida entre festes militars, i lluites contra els militars.

Cada dos per tres sortien nous T.B.Os, com “El Gavilán “, ” La Sombra”, etc. Peró es veu que, o el mercat ja estava saturat, o que no eren tant bons com es que ja hi havia. L’assumpte és que no triomfaren, i per això sempre només quedaven els vells.

De més grandets, els afeccionats a la lectura, ens passàvem a les novel·les de l’oest, principalment de’n Marcial Lafunte Estefania. Un senyor. sense sortir mai d’aquí, degué escriure unes quantes de mils de novel·les, donant una explicació completa des lloc on passa l’acció.

Les nines solien llegir novel·les d’amor de na Corin Tellado. Tan ses històries de l’oest, com les d’amor, sempre eren molt similars. Les de’n Marcial, un vuitanta per cent, solien ser d’un home molt magre, i de dos metros d’alt, que pareixia mig “colló”, i sempre, d’entrada, molt covard, i quan arribava el moment, resultava ser el més valent, el que sabia lluitar més, es més ràpid amb el revòlver, i el més intel·ligent. Solia ser un “Ranger”. On hi havia sa festa del “Rodeo”, ell era allà per guanyar-lo davant el que l’havien humiliat i s’havien rigut d’ell, llavors ell els tornava la jugada, guanyant totes les proves.

Les de na Corin Tellado, sempre solien ser: una al·lota, molt enamorada, però molt pobre, com ell. Ell, quant podia se n’anava a fer feina ha s’estranger per fer doblers, i en ser ric, tornà per casar-se en ella; Ella li feia fer sa promesa d’esperar-lo; Però com ella era ambiciosa, en menys d’un any es ricatxó des poble se casava amb ella i tenien una filla. Ell s’entemia, se feia molt ric, tornava en es poble, i amb sos doblers i sa seva experiència a poc ha poc començava a enamorar sa filla de sa seva ex, fins que sa mare se oferia a ell a canvi de que deixàs sa filla; quan la tenia a punt, la insultava, i li demanava si sa filla sabia  perquè s’ havia casada amb aquell.

 

Deixa un comentari