Experiència

Ës transferible l’experiència? Una pregunta tòpica d’aquelles que, adesiara, ens podem fer.
Cas de fer-se, segurament es podria contestar tant amb un si com amb un no. Si l’entorn és estàtic, com ho era la Mallorca rural d’abans dels seixanta del segle passat, seguramemt si. Des de llavors ençà, on els canvis són constants i de cada dia més ràpits, segurament no. Continua

Relats. Capítol 30

Tornem en es Batlles.  Quan ses coses començaren a funcionar, dos ex jugadors del Carde se varen voler tornar apoderar des camp, sempre teníem enfrontaments per s’entrenament, pes camp, pes partits i per tot, en una paraula, mos volien deixar viure sempre que nosaltres mos adaptéssim a ells. Se mos presentaven com els únics representants del Carde, però el Carde ni existia, i per començar s’havien de pagar uns deutes, i començar a tercera regional. Continua

Relats. Capítol 29

Com dèiem abans, amb les eleccions per una part es va complir el nostre somni, però per l’altra es va rompre l’encant de la unió aconseguida amb la fundació del Club Card, agafant cada un el lloc que considerava que li corresponia. De banda els líders de “Flor de Card” potser hi ha, també determinats personatges clau, per la seva feina desinteressada durants tots aquests anys: Continua

Relats. Capítol número 27

Un altre dels motius pels quals l’Ajuntament ens tragués defora va ser perquè ens volien censurar. Feien juntes de coordinació, que deien, però totes només eren per perdonar-nos la vida. És clar, com més ens espolsaven, nosaltres més atacàvem; per exemple, a la plaça de l’Ajuntament hi havia mimoses que feien una oloreta una bona temporada, idò un bon dia, a una ment il·luminada no se li va ocórrer altra idea que tallar les mimoses. Com es natural nosaltres vàrem voler saber perquè i ens contestaren: “pels nostros … ” Nosaltres, més fins que ells només vàrem escriure… per nassos i s’ha de veure com els hi va caure… Continua

Relat. Capítol XX

Aquest pic sí que acabaré amb els jocs. En un d’ells, a temporades, com ja explic en els jocs femenins, jugàvem a metges (jocs molt innocents), però a partir dels deu o dotze anys, quan començava a haver-hi pèl, aquest joc ja s’acabava, i no només s’acabava sinó que ja no en tornàvem parlar pus mai, encara que festejàssim: aquest joc, almanco entre homes i dones, era tabú. Continua

Relats (Capítol XIII)

L’altre dia acabàrem parlant dels problemes de les porteries i de la senyalització de “des campet.” Bé el tema porteries ja us el podeu imaginar!, clotets fets amb un fasset per infants, traien la terra del clot amb les mans…es va intentar alguns dies, a petites estobes perquè el temps de jugar era curt…i varem acabar posant un caramull de pedres a l’indret de cada pal!; amb tanta mala sort que ja en el primer dia se’n va lesionar un!. I tot per no tenir a la consciència haver utilitzat les soques dels ametlers. El rotlle del mig del camp i les mitges llunes de les àrees resultaren derivades de la casualitat (o de la psicologia i col·laboració d’es mestre Julià); el tema es que en pocs dies férem una classe de geometria per aprendre a dibuixar circumferències, es clar!, i gairebé es va solucionar el problema…però no!, no va resultar tan fàcil ja que molts havíem captat la idea però, com es natural, no tots havíem entès una mateixa cosa i tampoc no era cosa de tudar la poca cals que teniem a l’abast. I com que la necessitat, com diuen els polítics, fa matrimonis impossibles, la nostra juguera va aconseguir que anàssim tots a una. Continua

Relats (Capítol X)

Per devers Pocafarina el joc preferit dels nins i nines era jugar a “encanta encanta aquesta penyora”. Consistia en que, per regla general una nina s’asseia esquena paret a la soca d’un garrover, i un nin li posava se cara damunt el vestit a l’indret de les cuixes, ulls per avall. Ella tocant-li amb la seva ma damunt l’esquena deia, dues vegades:  encanta encanta aquesta penyora tant si es homo com si es dona que ha d’anar a fer? apuntant a una persona de la rotlada. Continua