La cançó en català de la setmana (21) Manel – Aniversari

Aquesta passada nit els Manel han actuat al Teatre Municipal de Palma per presentar el seu darrer àlbum “Atletes baixin de l’escenari”. Com sempre, el concert ha estat tot un èxit de públic.

El grup barceloní també dona suport a les reclamacions educatives de mestres i pares

 

Emperó la cançó que ens ocupa pertany al seu treball anterior “10 milles per veure una bona armadura”.

Aniversari és gairebé la cançó perfecte. La lletra de la cançó és exquisida, fent servir un llenguatge i uns mots als que per desgràcia estem poc habituats a la música actual. A l’altra cantó, la música és també excepcional: tant l’arpa que sona durant la cançó, els violins o la resta d’instruments com per exemple el triangle, que fan aparició durant la cançó donen un aire diferent de qualsevol altra producció musical que hageu pogut escoltar.

I per acabar d’arrodonir el cercle, el vídeo de la cançó és un deliciós curtmetratge, amb presències de la talla de Sergi López i extres de la talla de Jaume Sisa.

Els llums s’han apagat, han tret el pastís,
aplaudien els pares, els tiets i els amics
tots alhora, agrupats en un únic crit,
“que demani un desig, que demani un desig”.
I tu, nerviosa, com sempre que et toca ser el centre d’atenció,
has fixat els ulls en un punt imprecís del menjador
un segon, dos segons, tres segons, quatre i cinc.
Els teus ulls cavalcaven buscant un desig,
les espelmes cremaven i alguns dels amics
t’enfocaven amb càmeres de retratar,
una veu comentava “ai, que guapa està”
i jo, en el fons, m’acabava el culet de la copa decidit
a trobar un raconet adequat per fer-me petit, petit.
Del tamany d’una mosca, del tamany d’un mosquit.
Per un cop empetitit, sota els tamborets
i la taula allargada pels dos cavallets,
fer-me pas amb prudència per un entramat
de sabates d’hivern, de confeti aixafat,
i esprintar maleint la llargada dels meus nous passets
i amagar-me entre un tap de suro i la paret
just a temps que no em mengi el collons de gatet.
I escalar les sanefes del teu vestit
i falcar el peu esquerre en un descosit
i arribar-te a l’espatlla i seure en un botó
i agafar un pelet d’aire i, amb un saltiró,
enganxar-te un cabell i impulsar-me en un últim salt final
i accedir al teu desig travessant la paret del llagrimal.
Ara un peu! Ara un braç! Ara el tors! Ara el cap!

I ja dins del desig veure si hi ha bon ambient,
repartir unes targetes, ser amable amb la gent
i amb maneres de jove discret i educat
presentar els meus respectes a l’autoritat,
escoltar amb atenció batalletes curioses als més vells,
fer-me fotos gracioses amb altres il·lustres viatgers
i amb un home amb corbata que no sé qui és.
I en el núvol de somnis que tens a l’abast
i entre d’altres que, ho sento, però ja mai viuràs,
detectar un caminet que m’allunyi del grup
o una ombreta tranquil·la on, desapercebut,
estirar-me una estona i, per fi, relaxar-me celebrant
el plaer indescriptible que és estar amb tu, avui que et fas gran,
mentre a fora de l’ull les espelmes es van apagant.

Deixa un comentari