Jeroni Alomar Poquet, vicari de Son Carrió

Cercant informació sobre Joan Sanxo Tous, vaig trobar que en el seu judici havia compartir banquet dels acusats amb Jeroni Alomar, que té  el dubtós honor d’haver estat l’únic capellà de les illes afusellat pels franquistes. En vista que va esser vicari in Capite de Son Carrió durant tres anys, crec que val la pena recordar alguns detalls de la seva biografia.

Jeroni Alomar Poquet va néixer a Llubí el 8 de juliol de 1894, al si d’una família benestant, i va estudiar en el seminari en els anys en què el bisbe Campins havia revolucionat l’Església, tant a l’hora de restaurar edificis religiosos com a la de potenciar la llengua i la cultura mallorquines. El seu primer destí va esser Esporles, com a vicari coadjutor, el febrer de 1918 i el segon Son Carrió, aquest pic com a vicari in Capite (o sigui, com a únic responsable de l’església), on hi va estar des del 21 de novembre de 1919 fins el 29 de novembre de 1922, coincidint amb el darrer any del rector Pasqual i els primers del rector Pere Santandreu, Teco, a la parròquia de Sant Llorenç.

Durant la seva estada a Son Carrió Jeroni Alomar va dur a terme diverses tasques, tant religioses com socials, de les quals en va deixar constància  en uns dietaris, escrits en català, on prenia nota de les informacions relatives a la parròquia (entrades i sortides, sermons, Te Deums, notícies…), però també d’altres que podrien resultar molt útils a l’hora de fer un estudi econòmic de l’època, com el d’un jornal de dona,el preu de l’arròs, el  d’una afaitada del barber, uns calçons, un billet de tren, una ensaïmada o el cost d’un criat, per només posar alguns exemples. També fou durant aquells anys en què es va beneir el retaule de la capella del Sagrat Cor, amb les imatges de sant Antoni i sant Sebastià. Pensem que encara que l’església de Sant Miquel fos beneïda el 1907, les obres no s’acabaren fins el 1915, és a dir, quatre anys abans de què Jeroni Alomar prengués possessió de la vicaria.

A darreries de 1918 i principis de 1919, alguns membres de la Confederación Católica Agraria, de Madrid, vengueren a Mallorca per incentivar la sindicació dels conradors i molts de pobles els feren cas, un d’ells Son Servera, que l’any següent, el 1920, establí una secció a Son Carrió. Al principi la cosa va anar bé: constituïren un dipòsit per tenir les mercaderies i s’afiliaren al sindicat del poble veïnat, però poc a poc veieren que el cost del transport i les incomoditats de subministrament no donaven els resultats que esperaven i decidiren fer-ne un de propi a Son Carrió mateix.

El 8 de setembre de 1920 llogaren Can Calistro a n’Antoni Pistola, de Sant Llorenç, arreglaren els papers, obriren una botiga i posaren en marxa la cooperativa, que batiaren amb el nom de “Sindicat catòlic-agrari de Sant Miquel de Son Carrió”. Entre els seus objectius hi havia la venda de blat a un preu inferior al de mercat, l’assegurança de bestiar, l’estalvi personal, la venda dels porcs, la compravenda de llavors i ametles, la compra d’adobs… i fins i tot la creació d’escoles nocturnes per als adults. El president era Miquel Nicolau Fullana i Alomar també va formar part de la Junta Directiva, però amb el càrrec de Conseller. Després del primer any va quedar un deute de 3.692’83 pessetes, segons el balanç que va presentar Jeroni Alomar el 2 de febrer de 1922, però així i tot va insistir en què no l’havien de tancar, sinó continuar, després d’aprendre de les errades comeses el primer any.

La repressió
En els dies posteriors al cop d’estat el seu germà Francesc, que aleshores era el cap d’Esquerra Republicana a Muro, va esser detingut i en Jeroni es mudà a Palma, a una pensió del carrer Miquel Marquès (on també s’allotjaven Joan Sanxo, a qui coneixia per haver-se casat amb Catalina Alomar, també de Llubí, i Francesc Baldú), per tal de poder-lo visitar i ajudar amb mes comoditat. En Baldú, que era soldat, va manifestar la seva intenció de passar-se als republicans i ho va comentar amb alguns coneguts seus, que també parlaren de l’assumpte amb altra gent sense guardar les pertinents precaucions. Les autoritats se’n temeren i l’abril de 1937 li posaren una ensarronada a través del falangista Francisco Vera, que s’havia presentat com a patró d’una embarcació que el portaria a Cabrera i d’allà fins un submarí republicà.  El detingueren però feren veure que la fuita havia anat bé mitjançant un telegrama que enviaren des de Marsella, per veure si n’agafarien algun altre. N’Alomar caigué en la trampa i repetiren la jugada amb Martí Ros, exsecretari de l’Ajuntament de Calvià, que també fou detingut.

El dia 12 de maig se celebrà el Consell de Guerra, al qual també hi estaven inclosos, a més dels dos soldats esmentats i el capellà Jeroni Alomar, Gabriel Socias Llabrés, Miquel Bosch Colom (propietari de la pensió), Joan Sanxo Tous, Antoni Rosselló Sabater, també capellà, i Cristòfol Torres Torres.

El judici va tenir lloc a l’Escola d’Arts i Oficis de Palma, baix la presidència del tinent coronel d’Infanteria Sebastià Sard Montaner i amb Fèlix Pons Marquès com a fiscal i Pedro Crespí Cànaves, Gabriel Alomar Esteva (cosí del capellà Alomar, que més tard esdevindria un prestigiós arquitecte) i Gaspar Reynés Quintana com advocats defensors. Joan Baldú, Martí Ros i el capellà Jeroni Alomar foren declarats culpables d’un delicte consumat de rebel·lió militar, per al qual varen esser condemnats a mort i executats als afores del cementiri de Palma el 7 de juliol de 1937. El capellà Antoni Rosselló i Gabriel Socias foren condemnats a vint anys de reclusió i Cristòfol Torres, Miquel Bosch i Joan Sanxo a dotze anys i un dia per auxili a la rebel·lió.

 (La informació sobre Son Carrió ha estat extreta del llibre “Jeroni Alomar Poquet”, de Nicolau Pons, Lleonard Muntaner Editor, 1995; la del judici, dels Jutjats Militar de Palma, causa 315/1937)

 

Deixa un comentari