Cronologia de 2021

12 gener.- Davant l’augment de la incidència de covid-19, l’Ajuntament suspèn totes les activitats municipals, tanca els parcs infantils i prohibeix el públic en els esdeveniments esportius.
13 gener.- El Govern Balear tanca tots els bars, restaurants, gimnasos i centres comercials durant 15 dies.
21 gener.- S’aprova el reglament de l’Arxiu Municipal de Sant Llorenç (Card).
25 febrer.- L’Ajuntament col·loca cinc noves stolperstein en el municipi: dues a Son Carrió, en memòria de Magdalena Bassa i Jaume Carrió, i tres a Sant Llorenç, dedicades a Llorenç Llull, Guillem Pasqual i Miquel Riera. Tots varen esser assasinats l’any 1936 (Card). Continua

Presentació de “Flor de Card”

Per si qualcú n’està interessat, divendres que ve, dia 10 de desembre, a les 20.00, es presentarà el llibre «Flor de Card. Sa revista (1972-2012)» a l’Espai36.

Intervendran Guillem Pont, director de Flor de Card entre 1972 i 1976, Pere Orpí, autor del pròleg i presentador del llibre i Josep Cortès, director de la revista entre 1977 i 2012 i autor de la publicació.

Comunicació

Una de les accepcions de la paraula «escoltar» diu que és una acció voluntària que implica intencionalitat per part del subjecte, a diferència de «sentir», que significa simplement percebre per l’oïda. Un pot dir que «ha sentit» un renou que no sap d’on li ve o que no ha entès bé el que li diuen perquè no ho ha «sentit bé». El que no pot dir és que ha «escoltat» un tro o que no «escolta» bé el seu interlocutor perquè hi ha interferències. Si no l’escolta bé és perquè no hi para esment o perquè el seu capet vola per altres indrets.
Això que per als més vells ens pot semblar una obvietat, per una gran part dels periodistes o entrevistats que surten per la televisó no ho és tant i sembla que el verb «sentir» (o en castellà «oir») ha desaparegut del diccionari per donar pas exclusivament a «escoltar» (o «escuchar»).
Potser que siguí un poc maniós, però cada vegada que ho sent, em fa ganes de no escoltar-ho més. Continua

Entrevista a Pep Jaume

De la mateixa manera en què férem una entrevista a Mateu Puigròs, quan deixava el càrrec de batle després de 26 anys d’ocupar-lo, hem cregut oportú fer-ne una altra al batle nou, en Pep Jaume, que agafa la vara en representació d’un partit que ja la va portar a la primera legislatura de 1979, de la mà d’Ignasi Umbert. Ens rep en el saló d’actes i, sense més preàmbuls, començam l’entrevista, elaborada per Tomàs Martínez i Josep Cortès:

Et vares presentar per primera vegada el 1995, el mateix any en què Mateu Puigròs va aconseguir la batlia, en el vuitè lloc de la candidatura. Què et va decidir a fer costat a la llista del PSOE?

Pareix un tòpic, però els que em feren decidir a anar amb la llista del PSOE era gent coneguda de canostra, amics dels meus pares… bona gent.

O sigui, et va influir més l’ambient familiar que el polític…

En aquell moment, sí. Continua

Crònica informal II. Ja tenim batle nou

-L’elecció d’un batle llorencí després de 26 anys de tenir-lo carrioner per força havia de despertar molta expectació, per això l’equip de govern va acordar que el ple extraordinari del 20 de novembre se celebràs a l’Espai36, ja que en el saló d’actes de l’Ajuntament només hi cap una dotzena mal comptada de persones…

-O hi va haver eleccions? Jo em pensava que només era un pacte entre el PSOE i el GISC i que bastava canviar la vara d’amo…

-Idò anaves errat: el pacte no era només entre el PSOE i el GISC, sinó que també l’havien signat MES i EL PI. Abans de res, però, et diré que la sala gran de l’Espai36 estava plena fins la bandera, amb una gran taula grisa formant un semicercle damunt l’escenari; darrera ella, un domàs negre que feia de fons i, a un racó, un retrat del Rei i la Reina, que per lo vist ho manen les ordenances. Continua

Crónica informal I: bon vent ve

Després de quatre anys de no publicar cap Crònica informal –la darrera va esser el 19 de novembre de 2017, en què en vaig reproduir una altra del gener de 1985 (que, per cert, era falsa: me l’havia inventat), he considerat oportú publicar-ne dues de seguides, perquè crec que l’ocasió s’ho mereix. La primera correspon a la primera elecció de Mateu Puigròs com a batle de Sant Llorenç, que vaig publicar a Flor de Card el juny de 1995; la segona, al plenari de 20 de novembre, en què acabarà la seva tasca com a primer regidor del nostre municipi per entregar la vara a Pep Jaume. Vet-aquí la primera::

Que te pareix, secretari,
que puc anar confiat,
amb so poble que está alçat
a favor d’es meu contrari?
“El rei Herodes” Continua

Entrevista a Mateu Puigròs

Aprofitant l’avinentesa de què dissabte, dia 20, en Mateu Puigròs deixarà la batlia de Sant Llorenç, després de 26 anys d’haver-la ocupada de manera ininterrompuda, hem cregut oportú fer-li una entrevista per a Card.cat, entrevista que ha estat elaborada per Tomàs Martínez i Josep Cortès.

T’ho pensaves mai, el 1979, que series regidor durant 18 anys i batle durant 26?

No, ni lo primer ni sobretot lo segon, de cap manera. En aquelles eleccions vàrem partir amb la idea d’aconseguir almanco un regidor perquè a Son Carrió també tenguéssim representant, el que passà és que allò es va allargar i al final ha passat el que ha passat.

T’havies marcat un temps determinat per dedicar-te a la política?

Què va, allò va esser totalment circumstancial, no teníem ni tan sols afiliació política. Continua

Canvi de nom de la plaça Jaume Santandreu

A la reunió de la comissió de Cultura que férem dimecres passat, el regidor de Participació Ciutadana, Nofre Garcia Prohens, em va dir que feien comptes canviar el nom de la plaça Jaume Santandreu –la del quesito– i em va demanar opinió sobre quin nom li posaria. Jo li vaig contestar que potser seria una bona idea demanar-ho a la gent i que Card.cat podria ser un bon mitjà per canalitzar-ho.

Segons la meva opinió –i també la seva– hauria de fer referència a l’alt grau de solidaritat que tenguérem els llorencins per part dels voluntaris que ens ajudaren a netejar el poble. Així, si us sembla bé, podríem obrir un torn de propostes i presentar els resultats a l’Ajuntament.

Us sembla bé?

Graffitti

A la pàgina web estudiantes.info he trobat informació de com va sorgir el moviment dels graffitti, els anys 60, a Nova York. Pareix esser que un dels primers va esser Demetrius, un jove grec que treballava de missatger i deixava la seva firma (TAKI 183) en els llocs on entregava paquets. Es va fer famós i molts joves començaren a imitar-lo, sobretot els afeccionats a la música rap i hip hop, que s’afanyaven en deixar la seva signatura en el major possible d’indrets, com més difícils i perillosos, millor. Continua

Actituds

El dia que els Malalts de Turmell organitzaren una cursa per diversos carrers del poble i els voltants del nucli urbà de Sant Llorenç, la meva dona i jo ens vàrem trobar, quan tornàvem de foravila, que el carrer Gabriel Carrió estava tancat al trànsit rodat. En arribar-hi, vaig demanar a un dels guàrdies municipals què havia de fer per anar a canostra. La seva resposta va esser: «Esperar que acabi la cursa», i ens va girar l’esquena. Com que dúiem coses de pes, tornàrem enrere amb la intenció d’accedir-hi per la carretera de Son Servera, ja que vèiem que d’aquella banda els cotxes podien circular. Així, voltàrem pel camí de la fàbrica de sa Cova i arribàrem al pont que dona a la carretera de Son Carrió, però allà, un altre municipal ens va dir que aquell tram també estava tancat. «Com ho podem fer per arribar a canostra, idò», li vaig demanar. Continua

III Caça de la Guineu

Mateu Riera ens ha transmès la següent nota de premsa:

A les 18.10 del dissabte, 11 de setembre, a l’estació del tren, va començar la III Caça de la Guineu CB de Sant Llorenç, amb motiu de les festes de la Mare de Déu Trobada 2021.

Els primers en trobar la balisa-guineu van esser el regidor Pep Jaume i el seu fill, amb un temps de només 11 minuts, i així sucessivament fins el darrer, que es va torbar quasi una hora en trobar-la. Després hi va haver un refresc i l’entrega de diplomes per a cada cotxe participant.

Du llu espic ingliss

El febrer de 2008, Flor de Card va publicar un article sobre les paraules angleses que ens han envaït. Estava en castellà i jo el vaig traduir. Crec que val la pena reproduir-lo a Card.cat:
“D’ençà que les insígnies s’anomenen pins, els maricons gays, els menjars freds lunchs i els repartiments de cinema castings, aquest país ja no és el mateix: ara és molt, moltíssim més modern.
Abans, els nins llegien tebeos en lloc de còmics, els estudiants aferraven posters pensant-se que eren cartells, els empresaris feien negocis en lloc de business i els obrers, tan ordinaris, el migdia treien la fiambrera en lloc del tupperware.

Continua

Desiderata

«Desiderata» és el títol d’un famós poema que es va fer molt popular en els anys seixanta, sobretot dins els ambients hippies. La llegenda deia que s’havia trobat en una església de Baltimore el 1692, però en realitat era obra del filòsof Max Ehrmann i es va conèixer a la seva mort, quan la seva dona va publicar tota la seva obra poètica.
Va esser el darrer article que va publicar Flor de Card en la seva primera època, el juny de 1975. Per si algú no el coneix, vet-lo-aquí: Continua