Benvolguts companys,

si veis un jove amb una camiseta a ratlles que juga amb un estel, digau-li que l’estic cercant, el vull conèixer, li diuen Floyd i és el responsable d’aquest desbarat tan fantàstic.

Més que recomanable: surrealista!

ATRAPAT

Oliver Jeffers

Andana Edicions

Tot va començar un dia que feia sumes i restes a l’ombra d’un gran arbre quan, de sobte, em va caure damunt del cap un rinoceront! Què hi fas aquí? Li vaig demanar un poc molest perquè m’havia fet perdre el compte i ja no sabia si restava 10-3 o tres menys deu. En Floyd m’hi ha tirat, em va contestar, sense mostrar-se gaire preocupat per haver-me despistat de les meves operacions d’aritmètica bàsica. Ja no hi havia res a fer amb la meva lliçó, em picava massa la curiositat així que vaig deixar que l’animal, que semblava molt alleujat de trepitjar terra, m’expliqués qui era aquest Floyd i per què l’havia tirat dalt de l’arbre.

Quan vaig acabar d’escoltar la història vaig decidir que havia de conèixer aquest Floyd i fer-me amic seu com fos, el vaig passar al primer lloc de la meva llista de gent per conèixer. En Floyd tenia un estel, un estel de color vermell i no sé com, va quedar penjat d’un arbre, l’estel, no el Floyd. Com que es veu que és un tipus amb caràcter va decidir que la cosa no podia quedar així, de manera que fa agafar una sabata per intentar devallar-lo, però va quedar també enfialda, així que en agafar una altra per devallar la primera. Res, totes dues i l’estel atrapats a l’arbre.

Però no es va rendir tan facilment en Floyd: va decidir que un moix serviria per tomar la sabata, res; una escala per tomar el moix: res; un pot de pintura per tomar l’escala; un ànec per tomar el pot de pintura; una cadira per fer caure l’ànec; la bici del seu amic per fer davallar la cadira; un escurador, la porta de la casa del veí, el cotxe dels pares, el repartidor de llet, un goril·la, un vaixell petit i un de gros, ell, el rinoceront, un camió de fer moooolts kilòmetres, una casa, una balena i no sé que més. Cada cosa per fer caure l’anterior i cada una omplint més i més tots els petits recons, hi havia tantes coses enfilades que semblava més un basar xinès que no un arbre i en Floyd ja començava a estar més encés que un misto fins que ¡Puf! Eureka!: una serra serviria!!

Es va col·locar davall l’arbre amb la serra a la mà, va mirar fixament el lloc exacte on es trobava l’estel. Era llavors o mai, un-dos-tres i…sí! Aquesta vegada sí que va endevinar, la serra va quedar enfilada però l’estel havia devallat i quin horabaixa més divertit que va passar fent voltes d’aquí cap allà, fent-lo ballar d’un lloc a l’altre…

El rinoceront ha partit fa cinc minuts, crec que té por que no torni a comparèixer en Floyd…jo aniré a cercar una granera per fer caure el vaixell, m’encantaria tenir-ne un.

Quan el tingui aniré a conèixer en Floyd.