L’escola com a empresa? Sí!

Allò que el mestre transmet

“L’educació és un acte d’amor, per tant, un acte de valor.”

Paulo Freire

La pitjor crisi no és l’econòmica, ni la política, ni la social, sinó la crisi moral. Sobretot si no es viu com una renovació de valors, sinó que va calant cada vegada més profund, alimentant així les altres crisis. Només amb la renovació de valors que pot sorgir de la crisi moral es poden anar extingint les altres crisis.
El mal funcionament dels sistemes judicial, polític, mèdic i educatiu comporta efectes esgarrifosos i en testimoniar-los se’ns poden arribar a glaçar els propis sentiments, o bé envair-nos un crit infinit que – en casos greus – ens esquinça les entranyes. Els professionals d’aquests sistemes disfuncionals es veuen gradualment obligats a fer una feina mal feta per a mantenir el seu lloc de treball. L’escassetat de recursos (econòmics, jurídics, polítics…) pot arribar a ser tan greu que la moralitat de la professió es posa sobre la taula.

El mestre (tant de primària com de secundària) encarna a l’escola la figura d’un guia d’un camí fonamental a nivell individual i social. Ja ho deien els grecs, que el millor coneixement és el coneixement d’un mateix. Així, l’educació ben entesa és allò que porta l’alumne (i al mestre, en la seva renovació constant) a conèixer-se i a estimar-se (perquè “només s’estima allò que es coneix”). Aprendre és habitar cada vegada més l’espai interior infinit que ens permet ser nosaltres mateixos per oferir al món el millor de nosaltres, els nostres “carismes”: qui sóc, què sé fer, què puc oferir, cap a on vaig i com hi vaig…

La figura del mestre és una figura que simultàniament se situa a tres nivells en relació a l’alumne:

– “Per sobre”: perquè està capacitat per ser guia en el camí del coneixement.
– “Igual”: perquè els dos són persones i es deuen respecte mutu en igualdat.
– “Per sota”: perquè el mestre té un compromís incondicional amb l’alumne de, sigui com sigui l’alumne, es porti com es porti o sigui qui sigui, fer tot el possible i de la millor manera possible per a construir un vincle educatiu.

(En l’educació d’adults, que més bé s’hauria d’anomenar “autoeducació” perquè són ells mateixos els que s’eduquen amb l’ajuda del mestre i el vincle educatiu és més dèbil).

Aquest situar-se “per sota” fa que el magisteri sigui una professió amb alt risc, perquè el mestre, en donar-ho tot, utilitza allò seu més fràgil, que és la capacitat d’estimar. Tan sols així es compleix amb una de les dues possibles etimologies que es postulen per a la paraula educar, “ex-ducere”, que vol dir “treure de dins cap a fora”. Quan la societat en general perd la fe que realment es pot treure quelcom de dins les persones, un mestre que estima sembla ridícul i inútil.

Llavors, només és possible la relació de superioritat del mestre respecte a l’alumne i educar s’entén només des del seu origen llatí “educare”, que voldria dir “introduir” (introduir coneixement) o “conduir”.

Per mi, educar significa educar cap a l’autonomia (que possibilita la llibertat), trobar el just equilibri entre conduir (educare) i deixar que surti (ex-ducere). Aquells que defensen la viabilitat de l’escola com a empresa, haurien de considerar-la com una part d’una empresa molt més ampla, que és la societat, i veure la seva rendibilidad a un termini que segurament se’ns escapa de les mans i en formes que no es poden preveure ni controlar. Si hem perdut la fe en l’equilibri conduir-deixar expressar que tan sols pot ser fruit d’un vincle educatiu humà, com ho demostren les polítiques educatives actuals (l’augment de les ràtios de nombre d’alumnes per mestre i aula, l’augment de la preponderància, la imposició i el control de la part intel·lectual de l’educació, la desvalorització i conseqüent pèrdua de la part artística, etc.), si hem perdut la fe en què realment es pot treure quelcom de dins les persones, en poca cosa més podem tenir fe.

Un cop assumida la importància d’aquest exercici de conduir-deixar sortir educatiu (que s’inclinarà més cap un costat o l’altre depenent de l’ocasió, del tipus d’alumnat, del mestre, de l’assignatura, etc.) fa falta entendre i fer possible la importància de la presència de l’art en l’educació (música, plàstica, etc.) com a assignatures tan importants com totes les altres (o més) i, a més, impartir totes les assignatures amb un matís artístic (cultivant la bellesa, la imaginació, la creativitat…), fins i tot les científiques. Això és així perquè l’art ajuda a gestionar les emocions que sorgeixen quan ens frustram, i, l’eduació implica frustració (caure per a tornar a aixecar-se).

El que està en joc amb tot això és una veu – la veu que representa el mestre -, una veu que s’interioritza a poc a poc dins del nen o la nena que va a l’escola i aprèn amb felicitat i plena obertura, creixent fins a fer-se adult: és la veu que diu “tu pots”.

2 comentaris a “L’escola com a empresa? Sí!

  1. Un article realment interessant. Gràcies! El paper de l’educació en la transmissió de valors és clau, i és això precisament el que converteix l’escola com el segon element socialitzant, després de les famílies. Paral·lelament aquest és el motiu del quotidià i desafortunat ús polític del sistema educatiu.
    El sistema educatiu, però, no pot caminar sol. Necessita la col·laboració d’altres factors de socialització com la família, el grup d’iguals o inclòs els medis de comunicació de masses per tots junts poder caminar fent camí.
    Un plaer llegir articles com aquest!

    VA:F [1.9.22_1171]
    Puntuació: +1 (de 1 vot)
  2. Gràcies pel comentari! Estic contenta que t’hagi agradat l’article. Evidentment l’article no ho abasta tot, com dius, tota la societat educa (o deseduca) i els mestres de vegades no podem “contrarrestar” la força dels mitjans de comunicació o les dificultats de conciliació de vida familiar i laboral dels pares i mares (i les nostres!), per exemple… Però, com deus estar d’acord, és important no oblidar, en aquests temps convulsos, algunes coses senzilles que sembla que s’estan deixant endarrere: que l’educació és un equilibri entre “donar coneixement” i “deixar treure coneixement (expressió, creativitat)”, que això és impossible sense moments de frustració i que l’art és imprescindible… Ai! Fer sobreviure aquests tresorets sense que la crisi els arrassi, és una altra cosa, però hi estam mans a l’obra!

    VA:F [1.9.22_1171]
    Puntuació: 0 (de 0 vots)

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada