Entrevista a Àngel Carretero

Dins el marc de les festes patronals de Sant Llorenç hem pogut visitar, a la sala principal de l’Espai 36, l’exposició de fotografies “Un viatge a l’Índia” d’Àngel Carretero, un projecte solidari per recaptar fons per les accions que du a terme la Fundació Vicenç Ferrer a l’Índia. Hem trobat que seria un moment adient perquè n’Àngel ens contàs una mica la seva experiència i què li ha suposat viure aquesta aventura. Aquí teniu l’entrevista:

Avui, més que mai, diries que és certa aquesta frase popular de “Carretero, el mejor del mundo entero”?

Bé, com tu dius, no és més que una dita. Això va començar ja fa molts d’anys amb el meu tio Tomeu “Paleta”, que en pau descansi. Ell deia: “Frutas Paleta las mejores del planeta y reportajes Carretero los mejores del mundo entero” i, molts d’anys després, sa dita encara segueix.

Explica’ns com un llorencí com tu acabà a l’Índia fent aquest projecte fotogràfic?

Després d’un any on no pintava molt bé sa feina va acabar essent el meu millor any i vaig voler fer alguna cosa d’ajuda humanitària i, quan vaig tenir l’opció d’aquest projecte, hi vaig anar de cap, quasi sense pensar-m’ho.

Segur que l’experiència donà per més d’una anècdota divertida. Ens en contes alguna? 

L’anècdota que sempre cont és que feia dos dies que érem a l’Índia i, pràcticament, no havia fet cap foto, quan els meus companys en duien mils. Vaig anar a xerrar amb el guia i li vaig dir que, quan demanava permís per fer una foto, tothom me deia que no. Quina va ser sa meva sorpresa quan el guia me va dir que ells per dir que sí capegen i és una espècie de no però, realment, és un sí. Inclús, durant aquests dos dies, me vaig mirar un parell de pics al mirall per veure si tenia alguna cosa per sa cara, perquè estava desesperat.

Però en un país amb tanta pobresa potser alguna situació també te degué entendrir. És així?

Com bé dius, és vera que hi ha molta pobresa. Jo diria misèria. Però, aquesta gent, no coneix una altra cosa que no sigui això i, així i tot, són feliços amb lo que tenen. Sempre tenen una rialla per al turista, un acte de bona fe. Me vaig enamorar d’aquest país però, sobretot, per la seva gent.

Creus que tots aquests occidentals que anam allà a cercar aquest tipus d’experiències són només capritxos o hi ha una solidaritat real darrere?

Pens que hi ha un poc de cada, gent que hi va per capritxo i gent que hi va, realment, per solidaritat.

Xerrant de solidaritat, ens pots dir dues paraules de Vicent Ferrer i tot el que significa, més enllà dels tòpics?

Ajuda i religió. “Ajuda” perquè és lo que fa la Fundació allà a l’Índia. Seria injust que intentàs explicar lo que fa la Fundació a l’Índia perquè, estic segur al cent per cent, que me quedaria molt curt. No es pot explicar això, s’ha de viure. “Religió” perquè per a molts dels habitants és com una religió.

No és que sigui cap expert en fotografia, però de l’Índia sempre m’han sorprès aquests colors vius que es perceben, ja sigui al carrer, als teixits, a la vestimenta…. Segur que dóna per molt a l’hora de fer fotos no?

Vaig quedar enamorat per tots els costats dels colors, de la llum, de les textures, però, sobretot, de la gent. Miris on miris hi ha fotos, fotos i més fotos.

De totes les imatges exposades quina o quines vols destacar especialment?

Hi ha una foto d’una dona que duu una vestimenta pel cap de color taronja amb les mans a la cara. Estava fent fotos a aquesta senyora i ella me va mirar fins que vaig acabar. Després va mirar cap endavant i pareixia que desconnectava del seu món i, sense que se’n donàs compte, vaig seguir fent fotos. Aquesta imatge me té captivat; representa pau i tendresa i té una bellesa especial.

Què esperes que trobin els llorencins en aquesta exposició?

Simplement un altre món que, encara que pareix mentida o de conte, és real i voldria que s’aturessin dos minuts davant cada imatge per veure què els transmet.

No te queixaràs de la família. No estaven emocionats ni res el dia que inaugurares la mostra. 

Sa veritat, i ja ho vaig dir en una altra entrevista que vaig tenir, fa temps, amb voltros, que per a mi sa família és sa part més important de sa meva vida, i més després d’aquest viatge. Vos puc assegurar que hi ha un abans i un després.

 

Imatges: facebook

Un comentari a “Entrevista a Àngel Carretero

Deixa un comentari