Com els crancs

Sembla evident que, en els aspectes polític, econòmic i social, en lloc d’anar avançant cap a una societat més justa, democràtica i lliure estam anant cap enrere, com si el calendari hagués retrocedit cinquanta o seixanta anys i encara ens trobàssim a les acaballes del franquisme, quan els drets dels ciutadans no eren respectats com ho tocarien esser en un estat suposadament democràtic. Per no allargar massa l’article, parlaré només de tres aspectes, començant pel més recent, el referèndum del primer d’octubre que va anunciar la Generalitat de Catalunya.

Al voltant d’aquest tema se’ns han aparegut fantasmes que ja crèiem superats d’ençà que es va morir el generalísimo: no ens pensàvem mai que un jutjat pogués suspendre conferències només perquè els ponents estaven en contra de l’opinió del govern central; ni que es perseguissin polítics per exigir el dret a votar i que fins i tot alguns fossin detinguts, fent renéixer la figura del pres polític; ni que se suspengués, de fet, l’autonomia de Catalunya només per intentar posar urnes al carrer; ni que la gent hagués de sortir a les places talment quan exigien “amnistia, llibertat i estatut d’autonomia”. Som dels que pensen que va esser una sort que l’any 1975 encara no existissin ni el Partit Popular ni Ciutadans, perquè no crec de cap manera que s’haguessin assegut amb la resta de partits partits, incloent-hi els nacionalistes catalans (Miquel Roca) i els comunistes (Jordi Solé Tura), per redactar la Constitució. Al contrari, crec que si fos avui, el franquisme seguiria oficialment viu, i dic oficialment perquè de manera oficiosa consider que encara ho és, ben viu.

Un altre aspecte que també recula és l’econòmic, sobretot el que fa referència a les relacions entre les empreses i els treballadors. En poques dècades s’han tirat p’enterra totes les lluites laborals que començaren el 1889, quan el Congrés Obrer Socialista va instaurar, a París, la data del primer de maig com a representativa dels drets dels treballadors, en homenatge als màrtirs de Chicago. De llavors ençà, se n’han anat en orris la jornada de vuit hores i els contractes fixes, passant a feines d’uns pocs dies o setmanes, sense cap garantia de continuïtat, amb salaris ínfims, obligacions de cotitzar com autònoms a molts dels que tocarien estar contractats i amb un futur per als joves –estudiants o no– més que dubtós, si no poden comptar amb l’ajuda dels seus pares. Si els nostres paren vivien millor que els nostres padrins, si nosaltres hem viscut millor que els nostres pares i si els nostres fills viuran pitjor que nosaltres, és evident que no anam per envant.

Finalment, encara que algunes feministes podrien no estar-hi d’acord, consider que un cert puritanisme també està escalant posicions: ara n’hi ha que critiquen que a algunes celebracions esportives les dones duguin minifalda o calçons curts i que donin una besada a la galta als guanyadors. Quan jo era jovenet, les nines no podien dur la falda pardamunt els genolls i no en parlem dels biquinis o, després, el top-less, però en els anys seixanta les dones es consideraren lliures de totes aquestes convencions socials i es vestien així com els donava la gana. Crec que una part d’això s’ha perdut i donam massa importància a allò que es considera “políticament correcte”, en detriment de la llibertat indvidual de cadascú. Som del parer que una besada no fa mal a ningú i, si bé és ver que les indumentàries d’aquestes hosteses les vénen imposades per l’organització, també ho és que si les eliminen, algunes hauran perdut uns ingressos que els venien ben bé. La meva opició seria que  les dones i els homes es vesteixin així com vulguin, sense estar subjectes a modes ni instruccions de ningú.

Resumint, mostrant la meva solidaritat amb el poble català, així com els anys seixanta i setanta hi ha haver una gran revolució en favor de tota casta de llibertats, avui estam dins una involució que ens farà enyorar els temps passats. Anam cap enrere, com els crancs.

Deixa un comentari