Albert Rivera

Com que diuen que quan un ase no sap què ha fer amb la coa mata mosques, l’altre dia em demanava per què molta gent de Ciudadanos sempre està tan enfadada. Quan els entrevisten per algun programa de televisió –millor si és Antena3, que sembla que són els seus preferits–, tant n’Albert Rivera, com en Juan Carlos Girauta, en José Manuel Villegas o en Javier Nart, sempre sembla que estan malsofrits, com si tenguessin una buranya al ventrei, amb les celles que es toquen i no s’aturen de renyar els seus adversaris polítics, sobretot si són d’esquerres –a les dretes del Partit Popular també els renyen, però amb la boca més petita–. Mai no els veus amb una rialla fresca i si per casualitat se’ls escapa un mig somriure, sembla com a forçat, com en aquelles fotografies que et fan quan no tens ganes que te’n facin.

Aquesta imatge d’enfadament permanent em fa venir al cap la de José María Aznar, que sempre el compar amb la senyoreta Rottenmeier, aquella institutriu amargada i severa que només obria la boca per renyar els infants. Per ventura ho fa ben aposta o per suggeriment del seu assessor d’imatge, perquè la veritat és que quan n’Aznar riu fa com a més por que quan amonesta i amenaça tots aquells que no fan el que ell troba que han de fer. Deu esser que en Rivera es vol assemblar a n’Aznar, tant en la imatge ressentida i de pomes agres com en la manera de fer política contra Catalunya, i considera que el PP és massa blan a l’hora d’aplicar la llei a garrotades?

A mi, la veritat, em fan sentir més bé aquells que somriuen quan senten la darrera cançó de La vida de Brian, dels Monty Python: Always look on the bright side of life (Mira sempre el costat brillant de la vida).

(Les imatges són de Google)

 

 

Deixa un comentari