Això era… i no és (II)

El primer indret que trobam al carrer Major és el “teulado”, un mot que el diccionari Alcover-Moll només recull en la seva accepció femenina, però que a Sant Llorenç sempre se l’ha conegut així. Aquest nom, a més, té una altra curiositat derivada de la seva etimologia, ja que no tenia teules, com seria d’esperar, sinó un terrat, al qual només hi tenien accés els propietaris de la casa que hi confrontava.

Fins el 9 de setembre de 1905, en què s’obrí el carrer de la Mar, la plaça de l’Església només era un eixamplament del carrer Major[1], i fou probablement aleshores quan es construí el teulado, un espai cobert semblant a l’actual que donava aixopluc als placers que venien a fer mercat els diumenges de matí. Fou construït per Gabriel Carrió “des Molí”, que durant molts anys va esser secretari de l’Ajuntament i que fou nomenat Fill Il·lustre el 14 de setembre de 1951.

Aquell primer porxo va esser enderrocat el 9 de gener de 1990 i pocs dies més tard, el 18 de gener, quan esbucaven la casa amb la qual confrontava, cediren els fonaments i també va caure una tercera part de la casa veïna, propietat d’Antoni Llull, el que durant molts anys fou el director de la Caixa de Pensions. Aleshores començaren les negociacions entre l’Ajuntament i el propietari, Miquel Domenge, que s’allargaren fins el febrer de 1996, quan la Corporació acordà comprar-li la casa; l’octubre de 1998, després de gairebé nou anys de runes, s’inaugurà la remodelació de la plaça, segons el projecte de Pere Josep Galmés; al mateix temps, Jaume Salas, dirigí la restauració de la façana de la Rectoria que dóna a la plaça.

Davall aquell teulado hi tenien la paradeta alguns personatges peculiars, la majoria manacorins, que solien venir els diumenges a “fer plaça”: en Poncet, que venia ganivets i altres objectes de metall fabricats al seu taller; en Farineta, que duia canyamel i verdures; en Randero, un comerciant de roba i merceria; el Cacaueter, llorencí, que nosaltres coneixíem com Cocoveter… Adesiara també venia Pere Mascaró, el fotògraf de Maria i un personatge peninsular, rabassut, que deia que era dentista, encara que probablement no ho fos. Duia una cadira i per tres pessetes arrabassava queixals amb unes tenalles petites que portava en el butxacó de la jaqueta. Per disminuir una mica el mal –no gaire– posava un filet de cotó banyat en esperit damunt el queixal malalt i procedia a la seva extracció, davant els curiosos que li feien rotlo. Per les festes també solia venir n’Andreu Pauet, que posava una taula amb llepolies a ca la mestressa Rosa, la meva padrina, on avui hiu ha el basar xinès; davall el teulado hi posaven els futbolins i altres jocs per al·lots i deixaven la plaça per altres jocs que necessitaven més espai: les barquetes, els cavallets, els cotxets de xoc, les tómboles…

La fotografia és de la concentració falangista que es va fer a Sant Llorenç en motiu de l’entronització del Cor de Jesús, el 14 de novembre de 1937, on hi surt el teulado (Fotos antigues de Sant Llorenç des Cardassar, facebook)

[1] Jaume Salas, L’arquitectura i l’evolució urbanística, a “Conjunt d’estudis sobre cent anys d’autonomia municipal”, Sant Llorenç, 1994, p. 183

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada