1820 S’ANY DE SA PESTA. Capítol 9

1820 S’ANY DE SA PESTA . Son Servera, Artà, Capdepera i Sant Llorenç.

JUNY: L’EPIDÈMIA ARRIBA AL SEU  CLÍMAX  (2)

Font: https://conversacionsobrehistoria.info

Capítol 9 – INTRODUCCIÓ

En el tema anterior plantejàvem dos dels temes més preocupants en què es troben les autoritats sanitàries a mesura que transcorre el mes de juny: 

  • l’alt augment dels contagiats i morts
  • l’expansió que tindrà l’epidèmia als pobles del voltant

En aquest capítol afegirem altres dos problemes que porten de cap a les autoritats: els enterraments i l’ordre públic, encara que els dos van de la mà. Arriben a convertir-se en un problema tan greu i difícil de resoldre que pràcticament fins  a finals de mes no trobaran una solució eficaç.

ENTERRAMENTS: un problema que desestabilitzarà l’ordre públic

 Un altre tema controvertit i molt preocupant, al llarg del juny , és la manca de fossers a Son Servera i Artà. El problema  dels enterraments arribarà a  ser tan insostenible que es convertirà en el causant de molts dels conflictes que es donaren aquells dies.

Gairebé durant tot el mes de  maig la situació  estava controlada, però serà a partir de l’última setmana del mes i a mesura que va passant el juny,  quan el problema cada cop es va fent més gran, ja que el nombre de morts sense poder ser enterrats es va incrementant. No hem d’oblidar que hi ha dies en què es supera la quarantena de morts.

Al tractar-se de morts de pesta i essent cada un d’ells un focus infecciós potencial el  trobar enterradors en converteix en una tasca quasi bé impossible.

Els consistoris  d’Artà i Son Servera ho intenten tot: des de  pujar els salaris fins a amenaces que poden arribar a la pena capital. Però són molt pocs els que es deixen convèncer, saben que és una feina d’alt risc  on la majoria acaben contagiats.

L’inspector del cordó, en un ofici que envia a la Junta Superior, se’n fa ressò d’aquest problema:  “les dificultats a Son servera i Artà per assistir als malalts i enterrar els morts… son moltes i massa temps els què es queden sense enterrar” (1) 

 També ho farà el doctor Lliteras, tot just ser nomenat cap sanitari de Son Servera, en una carta que envia a la Junta escriu:

“…Repite que se le remitan  cantidades de azufre, sal,

ácido sulfúrico y ,si fuera possible, ocho sepultureros“ (2)

Mort del Doctor S.Nebot: la tensió es dispara!

Dins tot aquest ambient enrarit  en què es viu,  la mort del Doctor D.Serafí Nebot el dia 2 de juny,  serà un dels  detonants que faran créixer aquest clima d’embogimemt que es va creant dins Son Servera . Al saber que el seu  propi metge ha sigut una  de les  víctimes  provoca un fort impacte, no sols entre els serverins, sinó també dins els altres facultatius. Cal fer esment que el mateix dia de la mort de Dr. Nebot han arribat ,des del convent d’Artà, cinc religiosos franciscans  per ajudar en les tasques d’assistència als malalts. Almenys la seva presència serà un bàlsam  per posar una mica de consol i esperança en aquells dies tan foscos.

A mesura que passen els dies, i cada cop més acorralats per la pesta i la mort, la crispació, el desànim i  l’agressivitat es fan més presents. S’arriben a  unes situacions psicopatològiques tan greus  que en unes altres circumstàncies ens repugnarien. Un exemple és el cas que ens conta D.Pedro Servera  parlant ”de un padre que a pedrades ahuyenta a su pequeño hijo convaleciente que quiere acercársele” (3). 

Aquesta barreja entre pànic i instint de supervivència provoca tal passivitat o  resistència  davant les ordres de les autoritats sanitàries que hi ha moments en els quals la situació es fa incontrolable. Molts sols es guien per una idea fixe: escapar. Fugir  d’aquell infern  abans que la mort els hi toqui a la porta.

El doctor Pasqual i altres facultatius fugen de Son Servera

No sabem ben bé el què passa aquells primers dies de juny a Son Servera, però ben segur  que la situació no està del tot  controlada. Tot plegat se’ls hi està  escapant de les mans. Els serverins  no fan cas de les ordres i entre els metges i el consistori les relacions cada cop són més  tenses. 

La crispació dels metges  arribarà a tal  punt que el  2 de juny, el mateix dia de la mort del doctor Nebot, la majoria d’ells, encapçalats pel doctor Pascual, fugen de Son Servera per anar a treballar amb els malalts d’Artà. Els metges recriminen al Consistori de què no fa cas de les seves disposicions i ordenances.”…porque el ayuntamiento no daba ejecución a sus providencias,y para salvar a Arta de la catástrofe que le amenazaba”(4)

El Dr. Pascual i  els seus col·legues no podran arribar al seu destí ja que les justícies d’Artà  no els hi deixen entrar. Per això és queden a  una caseta de Son Catiu, a la vora del cordó entre Son Servera i Artà, a l’espera de notícies.

Molts pocs dies després els metges fugitius reben una ordre de la Junta Superior on se’ls obliga, sota pena de mort, que retornin a Son Servera i es posin a la disposició del nou cap de Sanitat, el Dr. Lliteras (en substitució del Dr. Pasqual).

El doctor Lliteras ha sigut  l’únic facultatiu que ha recolzat i, a la vegada defensat, la política sanitaria del Consistori. En una carta molt dura que envia a la JSS escriu que  l’Ajuntament  fa tot el què pot i acusa als metges que han fugit  que  l’han deixat sol per atendre tot el poble.

Cal assenyalar en aquest punt que aquest conflicte sobre la culpabilitat o no dels fugitius ja no es resoldrà. Amb la mort del Dr.Pasqual el 14 de juny, la JSS no volgué obrir una investigació tal com havia promès, ni al final de l’ epidèmia.

Si segueix el desordre i la desobediència Son Servera serà i incendiat! 

Mentrestant la tensió cada cop va en augment i la situació es fa tan incontrolable que davant les queixes constants de les autoritats sobre el  que passa a Son Servera ,la JSS ,en la seva reunió del 8 de juny, encarrega a D.Antoni Servera que escrigui una carta a l’Ajuntament  de Son Servera amenaçant  a la població. Aquest es l’encàrrec:

“ Se encargó a D.Antonio Servera  escribiese en mallorquín 

al Ayuntamiento de Son Servera, conminándolo que si sus

vecinos no se prestan a las disposiciones de las justicias

se incendiará el pueblo” (5)

És curiós veure com s’específica que l’escrigui “en mallorquín”. La Junta sap que el poble no entén el castellà i l’objectiu de la carta  és  transmetre aquesta amenaça als  serverins: fer-lis entendre que si no posen fi a la desobediència davant les autoritats sanitàries, les represàlies poden ser molt greus.

Aquestes amenaces no acabaran amb el problema, com tampoc es crema el poble.

Com respon la JSS a tots aquests problemes?

La JSS s’adona que la solució no és tan sencilla, perquè molta gent ha arribat a un punt en què els càstigs o amenaces són el més petit dels seus problemes. El què cal és donar una resposta més global i que respongui als problemes reals que en aquests moments pateixen els serverins i que comencen a ser importants a Artà.

Ara la Junta, esperonada per la necessitat, intensificarà la  cerca de solucions als problemes que s’han esmentat.

Alguns creuen que el millor seria encarregar aquesta tasca a presidiaris. Hi ha oficials que  s’ofereixen a entrar  a Artà i Son Servera amb un grup de presidiaris a les seves ordres.

La Junta  creu que aquesta és la millor solució per tallar d’arrel el problema, però  és  una decisió molt delicada. Enviar presidiaris armats a unes poblacions deshabitades i amb propietats abandonades comporta molts riscos.

Abans  de donar el vist i plau a aquesta solució opten per tantejar alternatives. Per aquest motiu consulten a les ordres religioses per si algun dels seus membres estarien disposats a desplaçar-se  als pobles infectats  per enterrar els morts, ajudar als malalts i, de pas, donar un cop de mà per aixecar  l’estat d’ànim. Per sort, els carmelites i els caputxins accepten l’encàrrec.

Caputxins i carmelites acepten el repte

El dia 14 arriben a Son Servera dos frares carmelites amb la missió de fer-se càrrec dels malalts i enterrar els morts. La seva tasca fou intensa, excel·lent i molt efectiva; però  no són suficients ni estan preparats per fer front a tota la problemàtica que hi ha. La seva estada no arribarà ni al mes, ambdós   moriran contagiats: el pare Joan Planes el 27 del mateix mes i el pare Antoni Ferran el 8 de juliol.

A Artà, els qui s’hi desplacen   són  cinc frares  caputxins i tres  frares llecs amb el mateix encàrrec que a Son Servera: enterrar els morts i assistir als malalts. Alguns d’ells foren víctimes del contagi i els que resistiren romangueren a Artà fins al final de l’epidèmia.

Arriben quatre maonesos “vacunats” 

 En les mateixes dates que els religiosos estan  treballant a la zona confinada també s’hi han  desplaçat  quatre homes procedents del llatzeret de Maó, enviats pel cònsol francès en aquella illa. Dos d’ells  van a Artà i els altres dos a Son Servera. La particularitat és que a tots quatre, un any abans a Tànger, se’ls hi  havia inoculat el pus bubonari d’empestats. Amb aquesta “vacuna” es senten segurs i per això s’entreguen  a la tasca sense massa mesures de seguretat. Amb molt poc temps els quatre moriran, tres de la pesta i el quart serà afusellat per haver violat, en una casa del carrer de les creus, una al·lota infectada.

 Els presidiaris entren a Son Servera i Artà

Aquestes solucions no convencen ni a les autoritats serverines ni artenenques; creuen que són importants però insuficients. Per això des de les Juntes locals de Son Servera i Artà continuen insistint a la JSS en la demanda de més auxili,  que deixin entrar a les tropes de presidiaris que estan retingudes a les portes del  cordó.

Davant les continues pressions i al comprovar  com les altres solucions han fracassat,  encara són molts els morts sense enterrar i  molts els malalts amb algun símptoma,que pel temor a ser internats al llatzaret o a l’hospital,no acaten les ordenances sanitaries , a finals de juny la Junta Superior donarà el seu permís a l’entrada dels presidiaris a Son Servera i Artà

.L’expedició es dividida en dues seccions d’uns deu presidiaris cadascuna i  comandada per un oficial i alguns soldats voluntaris,  amb l’objectiu de fer complir les lleis sanitàries i les disposicions del govern i, a la vegada,encarregar-se  de què cap mort quedi sense enterrar.

A canvi  s’ofereix als presidiaris que sobrevisquin, un cop acabada la seva missió que durarà fins després del expurgament, la llibertat total i 200 reals de gratificació. 

Els presidiaris han sigut escollits personalment per  Antonio Canela, que fou el  primer oficial en oferir-se voluntari per aquesta tasca i dissenyar l’estratègia i els objectius.Aniran armats i actuaran sota les ordres del seu cap.

En pocs dies no queda cap cos sense enterrar i es comença a posar ordre dins aquell caos.

Bibliogràfia :

  1. Servera Nebot , La Peste bubónica pàg. 24.
  2. DCP 17.06.1820 
  3. Servera Nebot La peste. pàg. 30
  4. DCP 17.06.1820
  5. DCP 15.06.1820

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada