Retrobat, fent dissabte, retalls de la meva vida, més dies rescatats de l’Oblit. Vénen a ser el preàmbul al “Diari d’un confinament i d’un nou començament” pertanyents a aquesta mateixa secció DE PARíS, el qual abraçava mig any (de març a setembre) que ja no tenia res de normal i que vaig passar prenent banys a Cala Bona i cafès amb llet a Can Neula abans de retrobar, el dia de Sant Mateu, la meva ciutat adoptiva.

20 OCTUBRE
Llegesc Sant Francesc i acab de traduir i de comentar els “Càntics” de Novalis que apareixeran aviat al num. 114 de la revista “Reduccions”.

*

Mil vides en moviment,
mil moviments vius
ens acosten l’Infinit.

*

En tornar-hi passar, record perfectament el lloc on vaig tenir la idea, però ni idea de la idea.

28 DE NOVEMBRE
Com la dedicatòria que em féu Maria-Mercè Marçal, que no creia:

“No hi ha mare una segona naixença”,

el pare Biel Seguí, a seva darrera epístola, empra, també referint se a mi, la mateixa formula:

“La Paraula de Déu és un vertader consol i estic molt feliç que la freqüentis; ningú com tu, que creus en l’eficàcia de
les paraules, pot aglapir com l’Escriptura et va modelant el cor, misteriosament com la poesia, a pesar que és un llibre
on s’hi mesclen la gràcia amorosa de Déu i les misèries humanes: no és una faula, sinó el relat de la relació, de vegades
tempestuosa, entre Déu i l’home, pero molt de peus a terra. El llibre dels macabeus, que justament ara llegim a la litúrgia
esperant que comenci el temps d’advent, és la contarella del valor d’uns homes enamorats de Déu que no temen perdre
la vida per esser-li fidels. És clar que els falta la mort típicament cristiana dels màrtirs,
que és perdonant els enemics, però és admirable el seu amor a la Llei.”

12 DE DESEMBRE (fins a les 15h)
Hi ha dues coses de les quals no em cansaré mai: dones i art. Sobretot si totes dues van juntes. Acab de viure 10 minuts d’una intensitat extrema i alhora plàcida, feliç, d’harmonia entre el que vull i el que tenc, un instant que passa plenament delectat, mentalment -doncs- aturat, congelat… flama fixa vull dir!
Una agent del museu amb qui encara no havia parlat: botes, calçons, jaqueta, ulls i cabells atzabeja. Guarda l’ARC (l’espai d’ARt Contemporani), al 6è pis, “auprès du ciel”. Estressada per venir (metros incerts i estibats per mor dels “guardapits grocs”),
els sons de les instal lacions l’apaivaguen, m’ha dit, i el fet d’estar tres hores davant un mateix vídeo fa que l’entenguis i li arribis a trobar bellesa.

Baix.

Reprenc el mostrador. Una dona elegant amb accent del Sud. Montpeller. Coneix perfectament l’obra de Soulages. Surt de l’exposició que li dedica el Louvre amb motiu del centenari de l’artista, ha pujat a posta a París: no sabia anar a la famosíssima avinguda Montaigne. Mateix accent que la de l’amant que m’acollí el 2004 a la vila on passaren part de llurs vides Llull i Rabelais.

Cap nostàlgia. Lucidesa. Pur present.

 

4 FEBRER  (Tal dia com avui, fa 21 anys arribava a França per quedar-m’hi)

A Pere Rosselló:

Estic llegint la Repùblica de Plató. Fins ahir no havia llegit de primera mà el mite de la caverna (llibre VII) que tant m’impressionà quan me’l féu descobrir en Narcís Torres, al Cel sia. També vaig descobrir que el filòsof més conegut del món occidental no arribà mai a definir “el bé en si” cap al qual tendeix tota la seva obra. Tal vegada perquè el Bé és inefable i pertany al domini de l’intel ligible? Ttal vegada perquè es deia “Ja ho faré un altre dia”?

D’ingenu, res de res: sabia que el seu projecte republicà molt difícilment arribaria a realitzar-se en el món visible (imagín que el que et cont deu ressonar, o “resplendir” de manera especial en un raconet del teu cervell encara per determinar: sembla que avui encara no se sap a quina part corresponen la consciència i la imaginació, temes també platònics per excel lència!).

Bé, això perquè vegis que no em grat la panxa (més aviat el cap, i simbòlicament) en aquest inici d’any que també et desig “ple de ventures i de coneixences” en aquest llarg viatge ideal que realitzam paral lelament a la successió d’instants que travessam o ens travessen…

Molt bona travessia d’aquest any en què es llançarà el primer coet cap a Mart!

J.

 

5 FEBRER
El Dr Andrès parlant de son pare, successivament pintor, mestre d’escola i fabricant de “machines singulières”. A 55 anys, diu el fill, encetà una segona vida: aleshores la jubilació era als 55, i es dedicà de ple i amb èxit a la seva nova passió que li fou inspirada per una col lega mestra. El preu: divorciar. El premi, diu ell mateix al llibre que he comprat al seu fill: “Viatjar arreu del món i conèixer gent meravellosa”. També exposà al Musée d’art moderne, on jo faig feina per segona vegada en deu anys. Mon pare també conegué una segona carrera passats els 50: la realització de documentals.

Altres frases del Dr Andrès: “Pour être heureux, il faut se contenter de son triste sort”. Com Francesc Codina, ell també estima haver fet molt més poc del que pensava. Nat el 47, quan ens coneguérem el 1999 ell tenia l’edat que tenc jo ara: “J’étais jeune et vous êtes encore jeune”. I un consell preciós similar al del coach Guillem Pont a Son Servera fa uns anys: “La vie est où elle se situe, ni dans le passé ni dans l’avenir.”

Film “1917”: un dia d’abril a França un soldat anglès viu un malson despert.
Dins les trinxeres, com si hi fóssim.

 

6 FEBRER
Els francesos tenen tres noms i un cognom. Somii que un amic meu, en David David David, em convida per primera vegada a ca seva: un edifici semblant a una sinagoga, amb la façana de fusta pintada de vermell feta amb estrelles de David esculpides. Només hi viuen jueus. Al seu pis o en un altre, parl amb la germana d’un compositor (ell nat el 1930 i ella el 1944), que és soprano. Entremaliada. Descriu els avantages de ser una nina al costat del seu germà gran. Sense aixecar-se del canapè on s’està mig ajaguda, canta una ària amb un sintagma que em deixa perplex:
“une Ange supérieure”…!

Evoc un vespre a sortida de missa tornant al carrer Creu (una planta baixa on vaig viure dels tres als deu anys): els Reis que hi havíem vist eren els de veres, que travessaven deserts i segles per deixar juguetes a canvi de carburant per a les seves montures darrere els barrerons de la finestra del cap de cantó.
Record el fred d’aquella Nit Santa, el record amb un calfred.

El sobrenatural i l’extraordinari em semblaven ordinaris, de prop que els tenia, tan a l’abast com els miracles quasi quotidians a Galilea i Judea trenta anys després del viatge dels Reis Màgics. El que em semblà extraordinari i ben poc natural va ser el desengany que em vaig dur en constatar i confessar tot d’una a mon pare, estranyat al seu torn, que havia “sentit EL Rei Moro xerrar es mallorquí”.

El meu darrer Nadal a Sant Llorenç (2014): Papanoels enfilant-se en una finestra enfilats com perles: els papàs deuen haver viatjat… però no tant com els Reis!

Mùsica infernal nit i dia: obres al meu bloc i al meu lloc de feina

Ahir morí Kirk Douglas a 103 anys. Quina vida, i quina carrera!

*

“πάντων χρημάτων μέτρον ἐστὶν ἄνθρωπος”
(L’home és la mesura de totes les coses.)
Protàgores

*

Acab de llegir el “Discours de la servitude volontaire”, escrit per La Boétie quan tenia denou anys. Assaig conegut també pel seu títol més radical i reductor: “Contr’Ung”. Hi retrob Joachim Du Bellay (i Ronsard, bien sûr!). Hi descobresc que La Boétie també féu versos, i, com Du Bellay, traduí amb rima part de l’Eneida. La servitud voluntària té com a causa primera “el costum”: “els homes neixen serfs i es nodreixen com a tals”, causa de la qual deriva la següent: “la gent esdevé sota els tirans covarda i efeminada.”
Content, emperò, del seu rei i dels altres reis francesos (“ayant toujours eu
des rois si bons en la paix et si vaillants en la guerre”), dóna com a
exemples de llibertat i servitud, respectivament, dues societats del seu temps: la Repùblica de Venècia i  l’Imperi Otomà.
……………………………………………………………………………………………….