Orquestrada per a banda, la “Cançó des Xeremier” sona d’aquesta manera:https://www.youtube.com/watch?
Orquestrada per a banda, la “Cançó des Xeremier” sona d’aquesta manera:https://www.youtube.com/watch?
Durant els primers dos anys del seu quinquennat, reconec que el jove banquer dels Rothschild i ministre de Hollande no m’etxocava gaire. Després d’una fase d’acceptació, l’he acabant trobant més fidel a les pròpies idees que no ho fou el darrer president socialista a les seves, i sobretot més eficaç, a pesar d’unes quantes pífies a l’hora de comunicar, i que en bona part ha acabat confessant.
Quant al debat d’anit, l’he trobat agosarat i brillant, clar sobre els seus compromisos europeus i democràtics, recomanant subtilment a l’adversària que no hauria d’esmentar tan sovint el general De Gaulle tenint en compte d’on ve el seu «partit» (gairebé iŀlegal quan vaig arribar a França el 1999, i que el 2002, de manera rocambolesca, arribà a la seva primera final; Chirac renuncià al debat amb el paracaigudista de l’ull de vidre i Continua
A Cien años de soledad, un personatge (si no és el jo-narrador) té la impressió que el temps no passa ja que cada dematí en sortir de casa veu la mateixa persona agranar el seu carrer. Avui dematí, per tercera vegada consecutiva, a la mateixa hora i just sortit del metro Porte de Saint Cloud, em top la mateixa nineta de llargs cabells rossos que va a escola a peu. La novetat, avui, és que, com que plovia, duia una caputxa que li amagava part de l’esplèndida cabellera. La resta, igual: entotsolada però contenta amb ella mateixa, amb una serena joia interior visible, caminant amb indolència cap a un futur que imagina, imagín, i a pesar dels començos de segle sovint bèŀlics, bo. Continua
Tres nits. Dissabte de Reis, l’alegria més gran de l’any quan érem nins. Corrien els anys setanta, fent via a poc a poc. Record el fred d’una nit de Reis en particular, la finestra del carrer Creu esbatanada on havíem deixat nodriment per a les bísties dels Màgics d’Orient. Record l’olor de l’aire fred, i sobretot la màgia que emanava dels astres aquell vespre. En tornar de missa, en lloc de faves trobàrem sumptuosos regals. Continua
Entre la crònica i l’enyorança
3-6 6-3 7-6 6-2
Durant el partit, quan encara podia guanyar (l’han perdut la tàctica escollida, l’estat de forma i un enfilall d’errors, cosa, aquesta darrera, que devia esdevenir-se per primera vegada), se m’ha acudit: «Rafel Nadal: un toro que reflexiona.» Primer pic que en Rafel perd una semifinal de Roland-Garros, on compta més de cent victòries. Amb la d’avui, només tres derrotes (2009 en vuitens i 2015 en quarts). El serbi (he vist el partit amb un serbofrancès) reconeix que és el millor partit dels seus 15 anys de carrera. També ha dit que patir pressió «és un privilegi» perquè vol dir que fas coses importants. Ho ha dit en un francès més que acceptable. Continua
11 de maig de 2021
Fa 40 anys, l’endemà de l’elecció de Mitterrand, que moria Bob Marley. Jo en tenia 13 i me’n record perfectament. El comprava, l’escoltava, el ballava, sense saber que fumava porros i que intentà, sense èxit, apaivagar els odis mortífers encapçalats per dos bàndols nacionals. Simbòlicament, sí que ho aconseguí, fent que els líders dels dos partits jamaicans es donassin la mà damunt el seu cap durant un concert. Avui, al seu país, a la seva illa, la violència no ha minvat: aquest instrument utilitzat a l’època de l’esclavatge, s’aplica, entre altres, als homosexuals. No tothom ha assimilat Sant Pau: «Senyor, feu de mi un instrument de pau.»
Retrobat, fent dissabte, retalls de la meva vida, més dies rescatats de l’Oblit. Vénen a ser el preàmbul al “Diari d’un confinament i d’un nou començament” pertanyents a aquesta mateixa secció DE PARíS, el qual abraçava mig any (de març a setembre) que ja no tenia res de normal i que vaig passar prenent banys a Cala Bona i cafès amb llet a Can Neula abans de retrobar, el dia de Sant Mateu, la meva ciutat adoptiva.
Faust: primera etapa, adolescència (que pot durar fins als 24, com diuen els psicòlegs de 2018), teoria del món de les Idees: totes les dones en una o un fragment de la Dona en cadascuna.
Don Joan: segona etapa, joventut, pràctica desenfrenada: la coŀlecció desordenada (venus, sílfides i més d’una grassota en el mateix calaix).
Potser si els humans no fossin tan nombrosos. Sabíeu que la nostra espècie va estar a punt de desparèixer? Com els dinosaures. El que salvà el sapiens sapiens fou tenir més capacitat per a emetre sons, gust per la comunitat (els homes de Neanderthal vivien en grups molt petits, mentre que el sapiens ja feien com a poblets), anar més alerta i tenir més curiositat. Erem uns 3000 en total (com avui els tigres), i si abans l’homo sapiens caçava llançant llances, o sia, d’enfora, els neanderthalians s’acostaven massa a les feres i molts de caçadors acabaven devorats. Sobretot, si sobrevisquérem, fou gràcies a la nostra curiositat (la mateixa que féu que Adam i Eva es perdessin i fossin tan mortals com nosaltres), i menjaren coses que no havien menjat mai, com ara musclos… Continua
Llull féu, a diferents èpoques, diverses estades a la capital francesa. Fins i tot el seu nom figura en un dels volums d’escriptors en llengua llatina confeccionat al segle XIX.
A partir del munt de notes que n’he pres del 1987 ençà, voldria presentar-vos avui un grapadet de pàgines en net sobre el fundador del català literari i un dels pocs catalans a parlar les llengües dels tres Savis monoteistes confrontats amb un Gentil o pagà. Continua
CANT DE TARDOR Continua
Començaré aquest homenatge, si no vos sap greu, amb l’extracte d’una carta
que li vaig enviar fa quasi un quart de segle, i en la qual evoc, per una banda, la nostra única (n’hi hagué una segona, però no compta) conversa mantinguda feia un any i mig, i,per una altra, el poemari que acabava de publicar:.
Continua
De finestres i jaquetes
Començaré amb una obertura, un respirall per aquests temps que no corren. Temps d’enclaustrament, però amb finestrons a cada cel·la, llindars per excel·lència entre els mons interior i exterior, o viceversa. I acabaré amb peces de vestir com un pont entre el passat i el present.
LES FINESTRES
Aquell que mira a defora a través d’una finestra oberta mai no veu tantes coses com aquell que mira una finestra tancada. No hi ha cap objecte més profund, més misteriós, més fecund, més tenebrós, més enlluernador que una finestra il·luminada amb una espelma. Allò que podem veure al sol és sempre menys interessant que allò que passa darrera els vidres. Dins aquest forat negre o lluminós viu la vida, somia la vida, sofreix la vida. Continua
LA POSTA DE SOL ROMÀNTICA
Charles Baudelaire
(tria de notes preses entre el 17 de març i el 12 doctubre d’enguany)
17 de març
Orly, Porta d’embarcament. Intercanvii correus amb Pere Rosselló. M’acomiad per telèfon de Tatiana i de Francesc Bordas. A la cua, sent darrere meu: “Que ets tu o no ets tu?” Era Rosa Capllonch, acompanyada del seu filòsof francès, el mateix amb qui prenguérem cafè a ca seva (que fou antany la casa del poeta Miquel Ferrà) fa uns anys.
Molt content de retrobar ma mare des d’avui vespre. A mitjanit –se sap des d’ahir– França es confina i tanca els seus aeroports. Vaig reservar el vol abans del 14, quan començà el confinament a Espanya. Gràcies a l’Esperit Sant hauré pogut “fugir de París”. Continua
Just abans de començar el segon cicle d’EGB (que anava de 6è fins a 8è, o sia: dels 11 als 13 anys), havíem tengut Don Joan (“El mateix”, va ser la resposta que donà davant meu i davant ca seva a mon pare en demanar-li, l’estiu que xapava els cursos 4rt i 5è: “Quin mestre tendran enguany?”). Record com si fos ahir el dia que, a la pissarra, aquest mestre escrigué “Médico” i “México”, i abans que ell no obrís la boca, ja vaig veure’n, sense poder anomenar-lo, el lligam. Continua