Des de Paris: Un Djoko i uns quants manacorins

Entre la crònica i l’enyorança

3-6 6-3 7-6 6-2 

Durant el partit, quan encara podia guanyar (l’han perdut la tàctica escollida, l’estat de forma i un enfilall d’errors, cosa, aquesta darrera, que devia esdevenir-se per primera vegada), se m’ha acudit: «Rafel Nadal: un toro que reflexiona.» Primer pic que en Rafel perd una semifinal de Roland-Garros, on compta més de cent victòries. Amb la d’avui, només tres derrotes (2009 en vuitens i 2015 en quarts). El serbi (he vist el partit amb un serbofrancès) reconeix que és el millor partit dels seus 15 anys de carrera. També ha dit que patir pressió «és un privilegi» perquè vol dir que fas coses importants. Ho ha dit en un francès més que acceptable. Continua

Dues efemèrides i dos instruments

11 de maig de 2021

Fa 40 anys, l’endemà de l’elecció de Mitterrand, que moria Bob Marley. Jo en tenia 13 i me’n record perfectament. El comprava, l’escoltava, el ballava, sense saber que fumava porros i que intentà, sense èxit, apaivagar els odis mortífers encapçalats per dos bàndols nacionals. Simbòlicament, sí que ho aconseguí, fent que els líders dels dos partits jamaicans es donassin la mà damunt el seu cap durant un concert. Avui, al seu país, a la seva illa, la violència no ha minvat: aquest instrument utilitzat a l’època de l’esclavatge, s’aplica, entre altres, als homosexuals. No tothom ha assimilat Sant Pau: «Senyor, feu de mi un instrument de pau.»

La meva vida abans del covid (octubre 2019-febrer 2020)

Retrobat, fent dissabte, retalls de la meva vida, més dies rescatats de l’Oblit. Vénen a ser el preàmbul al “Diari d’un confinament i d’un nou començament” pertanyents a aquesta mateixa secció DE PARíS, el qual abraçava mig any (de març a setembre) que ja no tenia res de normal i que vaig passar prenent banys a Cala Bona i cafès amb llet a Can Neula abans de retrobar, el dia de Sant Mateu, la meva ciutat adoptiva.

Continua

De Paris: Sobre-viure

Potser si els humans no fossin tan nombrosos. Sabíeu que la nostra espècie va estar a punt de desparèixer? Com els dinosaures. El que salvà el sapiens sapiens fou tenir més capacitat per a emetre sons, gust per la comunitat (els homes de Neanderthal vivien en grups molt petits, mentre que el sapiens ja feien com a poblets), anar més alerta i tenir més curiositat. Erem uns 3000 en total (com avui els tigres), i si abans l’homo sapiens caçava llançant llances, o sia, d’enfora, els neanderthalians s’acostaven massa a les feres i molts de caçadors acabaven devorats. Sobretot, si sobrevisquérem, fou gràcies a la nostra curiositat (la mateixa que féu que Adam i Eva es perdessin i fossin tan mortals com nosaltres), i menjaren coses que no havien menjat mai, com ara musclos… Continua

Centenari de Jordi Pere Cerdà

Vaig tenir la sort de sentir-lo parlar i dir els seus propis poemes al Centre d’Études Catalanes de París d’ara no record quin any ni on tenc la plagueta (en dec tenir un centenar) on en vaig deixar constància al meu diari manuscrit, que duc dia sí i dia també com d’altres duen xigarrets o copes i del qual vaig penjar aquí mateix un fragment, sens dubte massa llarg per al lector de card.cat, corresponent al meu primer confinament a Sanllo). El presentà Marie-Claire Zimmermann  (amb qui vaig seure a l’autocar que ens duia de València a Gandia pel sisè centenari del naixement Ausias March (1997), consolant-la pels atacs indirectes que li acabava de fer en un diari Joan Ferraté,

Ramon Llull i París

Llull féu, a diferents èpoques, diverses estades a la capital francesa. Fins i tot el seu nom figura en un dels volums d’escriptors en llengua llatina confeccionat al segle XIX.

A partir del munt de notes que n’he pres del 1987 ençà, voldria presentar-vos avui un grapadet de pàgines en net sobre el fundador del català literari i un dels pocs catalans a parlar les llengües dels tres Savis monoteistes confrontats amb un Gentil o pagà. Continua

De Paris: Armistici i salvació

Avui, dia de sant Martí, l’antic soldat hongarès de l’Imperi romà que a Amiens xapà la seva capa per compartir-la amb un pobre, coincideix amb l’armistici de la Primera Guerra Mundial. El 2018, al cementeri del Père-Lachaise, vaig assistir a un centenari memorable, un espectacle nocturn, amb els murs del camp sant com un llibre gegant amb TOTS els noms dels poilus (peluts: dins les trinxeres no s’afaitaven) o com una pantalla de pedra reflectint moments històrics. Avui, dos anys més tard, per al 102è aniversari, el president Macron ha fet entrar l’escriptor i soldat de la guerra de 14, Maurice Genevoix, al Panthéon, aquella església desacralitzada consagrada al descans dels GRANS HOMES.
Ahir també, el nom de Marcel Pinte ha estat inscrit damunt el monument als morts d’Aixe-sur-Vienne, devora Limoges. Durant la guerra, aquest combatent mort a l’edat de SIS anys, madurat abans d’hora, havia après tot sol el llenguatge morse, i portava missages dins la camisa al maquis per al  centre de resistència creat per son pare.

Continua

De Paris: De finestres i jaquetes

De finestres i jaquetes

Començaré amb una obertura, un respirall per aquests temps que no corren. Temps d’enclaustrament, però amb finestrons a cada cel·la, llindars per excel·lència entre els mons interior i exterior, o viceversa. I acabaré amb peces de vestir com un pont entre el passat i el present.

LES FINESTRES

Aquell que mira a defora a través d’una finestra oberta mai no veu tantes coses com aquell que mira una finestra tancada. No hi ha cap objecte més profund, més misteriós, més fecund, més tenebrós, més enlluernador que una finestra il·luminada amb una espelma. Allò que podem veure al sol és sempre menys interessant que allò que passa darrera els vidres. Dins aquest forat negre o lluminós viu la vida, somia la vida, sofreix la vida. Continua

De Paris: Solixent parisenc

 

LA POSTA DE SOL ROMÀNTICA

Que ho és de bell el Sol quan ben fresquet es lleva
llançant-nos el Bon dia com una explosió!
– Benaurat qui podrà saludar ple d’amor,
més gloriosa que un somni, la posta seva!
Jo me’n record…! Flor, font, solc –ho he vist molts de pics–
desmaiant-se al seu ull com un cor que batega…
– Moguem vers l’horitzó, és tard, ràpida brega
per poder atrapar almenys un dels seus raigs oblics!
Debades perseguesc el Déu quan es retira;
la irresistible Nit el seu regne estira,
negra, humida, funesta i plena de calfreds;
una olor de tomba per les tenebres flota,
i ran de l’aiguamoll, amb por, la meva pota
calàpets imprevists aixafa i llimacs freds.

Charles Baudelaire

Continua

De Paris: Dies salvats

De març del 2017, a París:
Abans, en Francesc  Bordas m’havia mostrat unes delicades aquareŀles seves executades a Roma, on hi va anar el mes passat amb les seves dues filles com a regal dels 18 anys de la major.
17
Lluna minvant a la finestra. Hildegard von Bingen (les mateixes elevacions que em treien del segle al témenos: d’un primer a un setè pis en un segle!).
Assedegadíssim: de vida espiritual elevada i de vida material millorada.
Amb tot no aïllar-me, ni mesclar-me amb els que canten fluixet a baix.
Harmonitzar el meu pas per la terra al meu cant que aspira a les orelles dels àngels.

Continua

De Paris: Diari d’un confinament i d’un nou començament

(tria de notes preses entre el 17 de març i el 12 doctubre d’enguany)

17 de març

Orly, Porta d’embarcament. Intercanvii correus amb Pere Rosselló. M’acomiad per telèfon de Tatiana i de Francesc Bordas. A la cua, sent darrere meu: “Que ets tu o no ets tu?” Era Rosa Capllonch, acompanyada del seu filòsof francès, el mateix amb qui prenguérem cafè a ca seva (que fou antany la casa del poeta Miquel Ferrà) fa uns anys.

Molt content de retrobar ma mare des d’avui vespre. A mitjanit –se sap des d’ahir– França es confina i tanca els seus aeroports. Vaig reservar el vol abans del 14, quan començà el confinament a Espanya. Gràcies a l’Esperit Sant hauré pogut “fugir de París”. Continua

De Paris. La fascinació natural d’escriure


Als meus quintos,
especialment a M. G., in memoriam,
i a Don Toni, que m’ensenyà a estimar la Història antiga

Just abans de començar el segon cicle d’EGB (que anava de 6è fins a 8è, o sia: dels 11 als 13 anys), havíem tengut  Don Joan (“El mateix”, va ser la resposta que donà davant meu i davant ca seva a mon pare en demanar-li, l’estiu que xapava els cursos 4rt i 5è: “Quin mestre tendran enguany?”). Record com si fos ahir el dia que, a la pissarra, aquest mestre escrigué  “Médico” i “México”, i abans que ell no obrís la boca, ja vaig veure’n, sense poder anomenar-lo, el lligam. Continua

De París. De Ses Sitges d’avui a l’Alemanya d’ahir

De PARÍS

Iniciï avui aquesta nova secció que esper poder dur a terme amb periodicitat setmanal (i, sempre que hi pensi, el dimecres entre les 14 i les 16h). És possible que de vegades parli de Sant Llorenç (hi acab de passar sis mesos seguits, cosa que no s’esdevenia des del 1998) o d’altres llocs del planeta. En aquests casos, l’escrit no parlaria (gens o gaire) de París, però sí que vindria sempre de París, com els nins (i les nines, que llavors m’atupen!).

                                                                                              Jaume Galmés

  1. DE SES SITGES D’AVUI A L’ALEMANYA D’AHIR

El text de Guillem Pont aparegut a card.cat a les deu del dematí del 20 d’aquest mes (1), o sia una hora després d’haver tornat del nostre passeig on em fotografià davant la casa natal de Salvador Galmés (aclarint-me que amb tota probabilitat degué néixer a la finestra que hi ha a l’esquerra del portal), aquest text, em deman, si, conscientment o no, té a veure amb la nostra passejada.
Aquell diumenge m’havia mostrat i demostrat que les ovelles també eren “humanes”, ja que de la seva guarda n’hi hagué que preferiren la verdesca fresca a la civada collida feia temps; aquell mateix dia, a l’escrit esmentat, qualifica, al seu torn, els humans d'”irracionals”. Continua

Recordant n’Ignasi Umbert i els seus Somnis trencats

                                  les vagues ombres del meu somni vívid
                                         MILTON: El Paradís perdut
He agafat, per primera vegada, Somnis trencats, el poemari (o, més aviat, la poesia completa) que n’Ignasi edità a compte seu als voltants del Nadal de 2012. Duia, com a primer llinatge, el segon de mon pare. Tots dos eren políglotes i es dedicaven al turisme. En tant que amic -ho foren tota la vida- mon pare estigué a les seves llistes quan fou elegit el primer batle llorencí de la Democràcia.
Un servidor havia d’escriure la història del Cardassar: m’ho comanà, proposà, en Josep Cortès. Vaig rebutjar, jo era molt jovenet, aleshores l’oferta, i després me’n vaig penedir, me’n vaig penedir sí i no. Sí perquè m’hagués permès conèixer exfutbolistes que ja no hi són, i no perquè els seus coautors finals, en Pep Mosca i N’Ignasi Sabonera, ho feren millor del que jo -encara futbolista en actiu- ho haguera fet. Ells dos, i jo mateix, pertanyíem, en graus diferents, a la desapareguda Flor de Card.

Continua

Pelegrinatge a Reims amb la parròquia de Saint Paul-Saint Louis (7 de juliol de 2019)

Per Jaume Galmés, París.  Fundació de Reims

Enviat a França pel papa Sixt II junt amb el seu amic Sínice (el qual esdevindrà més tard bisbe de Soissons), Sixt, que serà el primer bisbe de la capital de Champagne, arriba a Durocortorum dels Rems (sembla que el gentilici no té res a veure amb el nom del germà bessó de Ròmul), vila gala aliada a Roma sota Juli Cèsar. El primer Sant Sixt, anomenat així perquè fou el 6è successor de Sant Pere, morí màrtir sota Adrià el 125 al cap de 10 anys de pontificat. Sant Sixt II morí màrtir en temps de Valerià i fou papa només de 257 a 258. Continua

La Setmana Santa de Notre Dame

LA SETMANA SANTA DE NOTRE-DAME
PER JAUME GALMÉS, PARÍS

Dilluns de cendres
L’expressió és del director de la revista cristiana La vie. La Fletxa de Viollet-le-Duc, que duia un segle i mig allà d’alt en estat incòlume, pren foc, amb l’armadura de fusta del segle XIII, i li travessa el cor. Creients i no creients que es trobaven allà criden: Mon Dieu, mon Dieu!
Una musulmana: “Per a mi, és com si s’hagués cremat una gran mesquida.” Continua