Els evangelis ens expliquen com aquells primers deixebles, homes i dones, varen anar despertant a la fe en Jesús Ressuscitat, i com això va canviar les seves vides des de l’arrel.
D’aquesta manera ens ajuden també a nosaltres a aclarir un poc més la nostra fe i ens aporten llum perquè la fe no sigui només una creença en l’aire o ideològica i doctrinal, sinó una experiència de vida.
Vèiem que aquell primer grup, que ha compartit uns anys la vida amb Jesús de Natzaret, una vegada que l’han executat, no saben viure sense ell, es troben que el necessiten. Es senten a les fosques, amb por, i desconcertats. Desitgen i cerquen la seva presència amb tanta passió, que ni la pedra grossa que tanca el sepulcre la consideren una dificultat per acostar-s’hi; per aquelles dones es com si la pedra no hi fos. Des aquestes incerteses, pors i tenebres, principalment les dones, no s’aturen de cercar-lo i van al sepulcre, però no el troben, i és quan entenen que no han de cercar-lo entre els morts, sinó entre els vius. Els evangelistes ho diuen així: en boca de Maria Magdalena: “s’han endut el Senyor fora del sepulcre i no sabem on l’han posat”; o en boca d’uns àngels: perquè cerqueu entre els morts aquell que viu? No hi és aquí ha ressuscitat ! recordeu el que ell ja us deia ! No tingueu por ! anau a dir al meus germans que vagin a Galilea i que allà em trobaran.
La seva vida ha quedat tan marcada per Jesús, que ja no saben viure sense ell, creuen en ell part per damunt de totes les coses. És ell qui dóna sentit a les seves vides. Hi ha un abans i un després d’haver-lo conegut i haver fet camí amb ell. No sabrien fer altra cosa. I comprenen que per continuar amb ell, no s’han d‘instal·lar devora el sepulcre, sinó que han de tornar a la vida a crear vida: eixugar llàgrimes dels demés; donar salut als malalts; companyia als qui estan tot sols; atenció als desatesos; alegria als tristos; futur als qui estan dins un carreró sense sortida perquè els poderosos del món han abusat d’ells i els han deixat sense res, igual que han desposseït del tot a Jesús i l’han crucificat; Aquells primers deixebles, dones i homes, entenen que només així continuarà essent vera allò que Jesús deia i feia: “feliços els pobres perquè són ells qui tenen Déu”. Ells tenen clar que Déu ha donat la raó a Jesús i tota la seva obra, i no l’ha donada als seus botxins. Això és el que s’ha de perpetuar per sempre en les seves vides, perquè així entenen i experimenten que viuen.
Aquells primers cristians i cristianes varen entendre que la vida de Jesús, que no havia fet altra cosa més que donar-se i entregar la vida del tot damunt la creu, era el camí que ressuscita per sempre les nostres vides. I que el millor que els podia passar era emprendre aquest mateix camí, i com Jesús posar vida a on altres hi posin mort. Perquè seguir a Jesús no és un absurd, sinó una vida que té sentit que ens fa experimentar amb més força la vida. En Jesús han entès que Déu és el defensor dels pobres i senzills, que ningú s’interessa per ells; que Déu és qui ressuscita els crucificats de la història, donant-los la raó, com l’ha donada a Jesús; Que Déu és qui eixuga les llàgrimes i venç del tot les fatigues, els crits, les penes i la mort mateixa. Seguir a Jesús donant un cop de mà als més indefensos, no és perdre el temps, ni la salut, ni la vida, sinó encaminar-nos cap al Misteri d’un Déu que ressuscita del tot les nostres vides. Perquè no es perd res de tot allò que hem viscut amb amor, sinó que tot això és l’única font d’alegria i pau.
Viure del tot la nostra fe, ens duu a considerar la vida, no com un petit parèntesi entre el no-res abans d’existir, i un no-res quan morim,; sinó una vida encaminada i oberta a la plenitud, confiant en una vida a on ja no hi haurà pobresa, ni dolor, ni ningú que estigui trist i tot sol, ni penes, ni mort, perquè tot això ja haurà passat. I no seran inútils els nostres esforços i cansaments per ja anticipar-ho i viure-ho des d’ara. Per posar un exemple: els qui queden enmig de la mar, enfonsats entorn de la pasteres i no arriben a l’altra banda de la mar, sí que arribaran al port i la pàtria definitiva, perquè lluitar des d’ara un món més humà i feliç no es perd en el buit, sinó que arriba a la seva plenitud, com la vida de Jesús crucificat, a qui Déu dóna tota la raó.
Aquesta és la nostra fe explicada al llibre de l’Apocalipsi, que posa en boca de Déu: Jo som l’Alfa i l’Omega, el principi i la fi. Als qui tinguin set, jo els concediré beure a la font de l’aigua de la vida sense pagar res. Ja no hi haurà ni mort, ni plor, ni crits, ni fatigues, perquè tot això ja haurà passat.
Bona Pasqua.