Relats. Capítol VIII

Per batre se solien vestir d’una manera molt peculiar: es posaven un capell de palla amb una tela cosida que anava d’orella a orella i fins damunt l’espatla, una camia màniga llarga embotonada fins al coll i les mànigues també embotonades, uns calçons de cotó i, algun, calçons amb bufes, unes espardenyes d’espart que alguns es treien a l’hora de batre perquè hi entraven grans i era molt molest. Les dones solien fer el menjar i guardar els infants, però a l’hora de ventar també col·laboraven i es vestiten de manera que només se les veien els ulls.

El batre era una feina molt complexa on hi intervenien molts elements: persones, animals, el carretó, el torn, el garbell, les pales, les forques, el ram -de mata o d’aladern- per agranar l’era en haver arreplegat el gra i la palla. Les pales i les forques solien ser d’alzina o de lledoner; el garbell no era igual per al blat que per a l’ordi i molt manco si parlam de faves, ciurons o llenties; se solia tenir-ne un per a cada casta de gra i a vegades se’l deixaven. Per fer una bona batuda era important que fes sol tot el dia i que l’horabaixa fes un poc d’oratge, però massa vent tampoc no anava bé; si no es movia gens d’aire havien d’esperar, maldament fos de nit i si feia un ruixat ja ho havien fotut tot, perquè es produïa una empanada i no quedava més remei que girar les garbes o la palla perquè s’eixugàs bé de cada costat, procurant que ni el gra ni la palla s’aferrassin a l’era.

El matí, quan s’havia fet l’estesa -que a vegades s’havia fet l’horabaixa abans-, era molt avorrit i en el bater del sol, cansats com anaven i fent voltes sense aturar, necessitaven cançons o bromes per no adormir-se de drets. Quan tenien ben separat el gra de la palla, berenaven a lo aviat i tot d’una començaven a ventar, que consistia en posar-se a favor del vent i, amb les forques, tirar la palla en l’aire i formar dos caramulls: un de gra just devora els peus i un altre de palla un tros enfora. Quan ja quedava més gra que palla ho arreplegaven amb uns rampins de fusta i la palla quedava damunt, la retiraven, després passaven la resta pel garbell i el gra queia damunt l’era. En haver acabat ensacaven el gra en uns sacs d’uns cinquanta-cinc quilos; les espigues que encara tenien grans les posaven en sacs a part i es guardaven com a menjar per l’aviram; d’aquests sacs se’n solia cuidar la madona, que també era l’encarregada de l’aviram.

Si la sort no els havia estat esquiva, després d’un dia molt llarg i sense descans, ho arreplegaven tot l’horabaixa i després tapaven l’era amb la palla més dolenta. Hi solien amollar animals de ploma perquè aprofitassain el gra perdut i perquè ho escampassin tot damunt p’era.

Per regla general, quan s’havia entrat tot el gra i tota la palla, s’havia fet neta l’era i s’havia tapat de pallussa, se solia fer una festa, que consistia en un bon dinar -com els normals d’ara a casa pobra- i, si hi havia gent jove, el vespre es feia un ball ben vitenc, ja que sempre hi solia haver qualcú que sabia tocar el guitarró. El dia de sant Cristòfol -el 10 de juliol- s’ ja havien acabat se n’anaven amb els carros a la vorera de la mar, on feien una paella; sinó, esperaven el primer diumenge que poguessin. En aquells temps no deien “a prendre un bany” o “a la mar”, sinó “a rentar-se”, “a llevar-se la pallussa”, ja que en duien per tot el cos.

Encara no s’havia acabat el fer jornades de dotze o més hores, però aiximateix tenien uns dies de bona vida, tot i que ben prest començava la recollida de l’ametla, la figa i la garrova, però això ja és una altra història.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.