Arrel de l’actual polèmica sobre la nova Llei d’Educació que s’està elaborant, m’ha semblat interessant una reflexió d’un grup de cristians de base de Santander que s’anomenen “Comunidad de base “Ignacio Ellacuria” de Santander”. Ells es demanen si l’ensenyament de la religió afavoreix l’evangelització a través de l’escola i els sembla un disbarat que la religió s’hagi d’aprendre i es pugui suspendre.

Després de valorar que, durant segles en èpoques de cristiandat, l’església ha estat una instància “quasi única” de formació i educació, des d’on han sorgit generacions de ciutadans i ciutadanes que han rebut la formació necessària,  humanística i religiosa,  per integrar-se en el món en què vivien,  admeten que avui les coses han canviat i que ja no ens trobem en època de cristiandat, sinó en una situació nova d’estats moderns que assumeixen la responsabilitat  total de l’educació bàsica dels seus ciutadans i ciutadanes,  i que per això creen els seus propis sistemes educatius, basats en el principi de la laïcitat, universalitat i gratuïtat. Ells pensen que l’església ha d’assumir amb normalitat aquesta nova realitat i sebre mantenir-se a un nivell simplement subsidiari, sense intentar recuperar el poder de controlar l’educació i així controlar les consciències, la moral  i els valors de la societat.

En aquest sentit, veuen un error imposar l’ensenyament de la religió com una assignatura que s’aprèn com un caramull de continguts avaluables al marge de la transmissió de la fe. I més encara que es presenti com una alternativa que suprimeix “Educació per a la Ciutadania”, i que es contraposa a la nova assignatura de “Valors culturals i socials”, a primària, o a “valors ètics”,  a secundària. Pensen que és molt millor educar primer tothom des d’uns principis bàsics i universals, que ens poden dur a superar, tant en el cas dels creients i no creients, tots els absolutismes en què podem caure les diverses religions i ideologies. I conten una anècdota real,  prou il·lustrativa: Dos alumnes coincideixen escales per amunt, un que anava a ètica i l’altre a religió, aquest li diu a l’altre: Ateu! i l’altre respon: Immoral! La reflexió és la següent: no pot ser perillós, des de l’escola, aprendre a regir-se, contraposadament, per motivacions religioses o per valors ètics més universals, com reproduint dues societats, el que dèiem “las dos Españas”?

Ells veuen un perill crear el dualisme: valors ètics o religió. I expliquen que és un disbarat aprendre la religió com una assignatura que es pot suspendre,  ja que això manté una idea equivocada del que és la religió i la fe.  I diuen que la fe es transmet, i no s’aprèn de memòria;  la missa  no s’escolta, sinó que se celebra; la comunió no me la donen, sinó que jo mateix acudeixo amb els altres germans i germanes a compartir el pa de la vida i a escoltar la paraula de Déu. El qui s’acosta a Déu no és el qui sap moltes coses que ha estudiat d’Ell, sinó el qui  col·labora en  la construcció del Regne que l’evangeli parla: justícia, amor, vida, veritat, etc… I que hi ha molts de joves que col·laboren amb entusiasme pel bé comú a través de moltes organitzacions.

Fan algunes propostes concretes:

– No al dualisme religió enfront  dels valors ètics, sinó una assignatura general sobre el fet religiós i història de les religions i, a la vegada, amb totes les millores que faci falta,  l’assignatura d’educació per a tothom.

– Potenciar la importància de la família en la transmissió  i vivència de la fe, sobretot en els primers anys de la vida del nin i del jove, potenciant la vida de fe i compromís en grups i comunitats de base, donant més importància a les parròquies.

– L’assignatura del fet religiós i de la història de les religions pot ser un bon remei a l’absolutització de cadascuna de les religions, ja que necessitam una certa dosi de relativisme per no confondre la veritat de Déu, amb les nostres “veritats” i “camins”.

M’ha semblat aclaridora aquesta reflexió d’un grup de cristians de base i per això m’he pres el temps necessari per  resumir-ho i traduir-ho. Esper que pugui ajudar a algú.