Aquest dies la gent passa més estones en família i també a les esglésies s’ha celebrat la festa de la família de Natzaret. Una i altra cosa m’ha suggerit una reflexió que comparteixo amb qui la vulgui llegir.1.- Segurament els pares de Jesús, Josep i Maria, tingueren una influència molt gran en la manera de ser de Jesús, més encara en aquella època que els infants no rebien tantes influències externes. Jesús va aprendre d’ells dos la confiança absoluta i radical en Déu i la certesa de que Déu ens estima sense condicions i sense límits i que el millor que podem fer és estimar també nosaltres

2.- Els pares de Jesús, Josep i Maria, hagueren d’aprendre a ser pares que han de respectar que el seu fill creix i torna gran i vol fer la seva vida des de les seves pròpies conviccions; Segurament no va ser un camí fàcil, ja que Jesús es mostra molt lliure i independent davant les institucions i tradicions del seu temps i també davant la seva família. Jesús topa amb la manera de fer del temple de Jerusalem, Jesús relativitza tradicions i normes molt sagrades com era el descans del dissabte o el dejuni, i l’evangeli conta que els seus familiars el cerquen perquè pensen que “no va clar”, i Jesús arriba a dir “fins ara vos han dit, però jo vos dic,”. Els pares de Jesús no només li varen transmetre la fe i la confiança en Déu i la consciència de que Déu ens estima i de que ens convida a estimar com ell, sinó que Josep i Maria també hagueren d’aprendre de Jesús i deixar-se canviar per ell, per tal de ser millors persones i millors pares.

Jo crec que totes aquestes coses són vàlides per nosaltres que estam una mica espantats quan veiem que les generacions més joves amb moltes coses no segueixen les nostres passes. No podem pretendre que encaixin del tot amb les nostres pròpies expressions de religiositat, espiritualitat i devocions, que no sempre són del tot pures i autèntiques, però sí que ens hem de demanar si amb les nostres vides i maneres de ser i de fer, contagiam fe i confiança en Déu i valors realment evangèlics com puguin ser la coherència, la generositat, la grandesa de cor, la misericòrdia, l’autèntica justícia que sempre és la defensa del dèbil i del pobre, l’acollida, la sensibilitat, la igualtat i unitat entre uns i altres, la comprensió, ….etc. Pot ser Jesús no va calcar els hàbits i costums dels seus pares, però sí que va aprendre d’ells l’autenticitat en viure el bessó essencial de la vida, la capacitat d’estimar a imatge i semblança de Déu, des de la confiança que Déu ens estima sense límits, sense condicions i sense excepcions. La consciència de que Déu mai margina ni exclou, i que aquest ha de ser el nostre model de “vida que és vida”, a l’hora de viure i relacionar-nos amb els altres.
Aquests dies a les esglésies hem llegit l’Evangeli que narra com la família de Jesús ha de fugir de la seva terra perquè són perseguits; això ens fa pensar en quantitat de famílies i de persones que, actualment també han de partir d’on són i s’han de desplaçar per motius de guerra o per situacions polítiques o per poder sobreviure amb unes condicions mínimes de dignitat. Un bon comprovant per mesurar la nostra autenticitat a l’hora de viure l’evangeli pot ser demanar-nos quins són els nostres sentiments, pensaments i actuacions envers aquestes famílies, sovint de diferents cultures i mentalitats a les nostres. Cap a on es decanta el nostre vot a l’hora d’acollir-los i assistir-los?

Hauríem de sabre fer de les nostres famílies un espai d’aprenentatge mutu per tal de crear àmbits de creixement integral com a persones que donam la mida d’autèntica llibertat, responsabilitat i coherència.