De la mà de Sebastià Sansó, l’escriptor i investigador manacorí Damià Duran em va regalar el seu darrer llibre, “Els pobres”, que parla de les classes més desafavorides de Manacor i Sant Llorenç entre 1600 i 1800, una obra completíssima i molt ben documentada, com es fa palès en les gairebé 800 notes a peu de pàgina amb què compta la publicació. Per als qui els agrada la història local del nostre municipi, val la pena llegir-lo. El seu extens contingut –prop de 500 pàgines– no em permet fer-ne un resum a Card.cat, però sí comentar algunes de les informacions que més m’han cridat l’atenció.
Després de la gran repressió que patiren la classes baixes de Mallorca a rel de la Revolta Forana de 1450, encapçalada per Simó Ballester i la de les Germanies, de 1521, dirigida per Joan Crespí, que exigia la supressió de diversos imposts sobre els productes agraris de primera necessitat, la capacitat de protesta dels mallorquins es va veure molt disminuïda, quant i més perquè l’Església predicava resignació i va imposar el paternalisme i la caritat en lloc de la justícia. Aquesta repressió no va esser només contra la vida dels revoltats –que també– sinó que va obligar les viles a pagar tot el deute pendent, amb tres anys d’imposts de demora, multes de caràcter perpetu i les indemnitzacions derivades de les revoltes a les institucions de Ciutat. No és estrany, per tant, que en els segles següents la gent de la part forana es resignàs a acotar el cap davant el poder.
Tot això es va traduir en fam, fins al punt que els pobres s’havien de menjar el blat que guardaven per llavor, la qual cosa comportava que l’any següent el menjar encara escassejaria més, així que alguns foravilers que abans eren bestentants es convertiren en pobres vergonyants i la fam es va estendre sobretot entre els menestrals, els pagesos i els jornalers.
El paper de l’Església tampoc no es pot considerar gaire edificant, ja que obligava els pobles a fer obres en els seus edificis, els cobrava els delmes i si no ho podien pagar, a vegades fins hi tot feia de banc: els concedia préstecs que havien de tornar amb interès. Tant quan els bisbes o els virreis visitaven els pobles, obligaven les universitats –ajuntaments– a presentar-los obsequis, organitzar grans festes i processons destinats a l’exaltació del poder, encara que les arques municipals estassin tan eixutes com les dels ciutadans. El 1747, els jurats de Manacor varen haver de comprar a l’Església el blat que ells mateixos li havien pagat a través del delme, perquè no en tenien abastament per alimentar els pobres.
En el cadastre de 1709, Duran constata que de 2.025 declarants en el terme municipal, 1.839 eren considerats pobres i només 186 se situaven entre les classes mitjana i alta. A Sant Llorenç, les xifres són encara més esfereïdores, ja que de 148 declarants només n’hi havia un de classe mitjana: la resta, eren considerats pobres. S’ha de tenir en compte que les dades es refereixen als “declarants” i que no hi estan inclosos els “pobres de solemnitat”, que no declaraven res perquè no tenien res per declarar. Entre aquests pobres, m’ha semblat curiós que ja hi havia alguns malnoms que a Sant Llorenç encara ara es conserven: Jano, Polit, Caramany, Galina, Bulla, Mosca, Fava, Neula, Treufoc…
Com se sap, en els segles XVII i XVIII les grans possessions encara no s’havien establert, però així i tot alguns pagesos de classe mitja eren els propietaris de diverses cases de foravila, com són els casos de Son Pont, sa Ribera, Son Estrany, Son Binimelis, na Nina i Son Aucell. En el poble, els més pobres vivien al carrer del Pou Vell, al Carrerillo, al carrer de ses Parres i al de sa Fosca, tot i que algun disposava de casa en el carrer Major.
Entre d’altres conseqüències, aquesta situació va provocar molt d’absentisme escolar, sobretot dels que vivien a foravila. Els mestres també estaven molt mal pagats: el 1602 es concedí una gratificació de 25 lliures als pares del convent de Sant Vicenç per tot el curs escolar, el que suposava uns ingressos de 2 sous diaris, quan un mestre picapedrer en cobrava 6.
El llibre també esmenta que abans dels Decrets de Nova Planta, promulgats per Felip V entre 1701 i 1719, les comunicacions dels jurats, els contractes d’arrendament de les possessions, l’escola…, eren en català, però a partir de 1715 començà la pressió per a què fossin en castellà, cosa que aconseguiren en el darrer quart del segle XVIII.
Parla també de la precarietat del camp (sequeres, gelades, vents de secà que impedien que el gra granàs), de la manca de solidaritat dels terratinents, de l’assistència sanitària… En aquest aspecte, el 1642 els jurats feren un contracte de tres anys al metge Claudio Bouchon per a què cada dijous se n’anàs a Sant Llorenç per atendre els pobres que ho necessitassin.
En definitiva, un altre llibre que parla de Sant Llorenç i que els llorencins hem d’agrair al seu autor, Damià Duran.