Ramon Codina Bonet (Manacor, 1936) acaba de publicar «El ball de sala a Mallorca» (Documenta Balear), un llibre que resumeix gairebé dos segles de música i ball a Mallorca. Un treball que repassa i documenta de manera pacient i acurada el repertori i protagonistes de les danses des de finals del XVIII fins ben entrat el segle XX.

Músics, grups, bandes militars, el primer jazz de les Illes,locals, compositors, empreses i contractes sorgeixen de les pàgines del llibre, dibuixant una veritable xarxa de professionals de la música. L’obra s’acompanya d’un estudi complementari de Bàrbara Duran Bordoy, «De ballar ben aferrats a ben amollats. Reivindicacions “queer” i feministes en el ball popular», que proposa una anàlisi de les tendències més contemporànies, com la participació de la dona en les danses de dimonis i cossiers, a més de la desaparició dels usos del ball d’aferrat, tal com s’entenia abans, entre el jovent.

Està programat que el llibre es presenti a Manacor dintre del mes de novembre.
Ramon Codina, començà la seva formació musical a Manacor, encara que subratlla que la seva entrada al món musical peninsular (Barcelona i Madrid) va estar marcada la precarietat musical ocasionada per la guerra civil i la necessitat d’evitar la inestabilitat i poc futur que la professió de músic presentava. Ell afirma que la competència entre compositors per a assolir un lloc remunerat com a tals era molt tensa i ell, per temperament, mai va estar interessat en la “brega”, exceptuant les oposicions on realment ho passà malament… També sentí prest una vocació humanística fins aleshores frustrada per la impossibilitat d’anar a la universitat, aquest fet es va resoldre, amb el temps, en les dues llicenciatures d’humanitats.
Va exercir durant més de 30 anys, com a director de les bandes de música de l’Armada. La seva vocació era la composició. Va estudiar també pedagogia i filosofia a la Universitat de Múrcia, on després fou professor. Destinat a Madrid, al 1991 se´l va proposar per professor d’harmonia al «Real Conservatorio de Madrid», plaça que va haver d’abandonar immediatament per la llei d’incompatibilitats. Es va retirar amb la graduació de Tinent Coronel, i des de llavors resideix a Palma.

Tinent Coronel Codina, la seva llarga trajectòria professional és impressionant …la veritat és que una no sap ben bé sé per on començar. Vostè és manacorí…
Sí, vaig néixer a Manacor el 1936, el meus pares eren Ramon (manacorí) i ma mare Margarida (de Sant Joan). Tenc una germana i em vaig casar i tenir quatre fills.

Com van ser els seus inicis dins el món de la música i d’on li ve la seva afició per la música, direcció i composició?
No tenc antecedent musical, però sí una certa inclinació com a cosa de bon gust… A Manacor hi havia una tendència, minoritària, ens agradava; ho trobàvem atractiu.

Quins van ser els seus primers mestres i qui va influir més en els seus estudis musicals? Com era la seva rutina d’estudi en els seus inicis? Va ser component de la Banda de Música de Manacor?
Els meus primers mestres en quant a piano Joana Pont i Juana Mora; de violí amb, Bernardí Gelabert i Antoni Oliver; d’harmonia i composició, Antoni Maria Servera, que com a director de la Banda Municipal me va animar a participar-hi com clarinetista prèvia alguna preparació a càrrec de Pere Sansó que crec recordar que era el subdirector.

L’any que vostè va néixer el 1936, Don Antoni Maria Servera va guanyar per oposició la direcció de l’Escola de Música de Manacor, i va dirigir la Banda de Música de Manacor fins l’any 1956. Va ser professor seu. Com el recorda?
Com compositor tenia uns coneixements d’harmonia que també els mostrava a l’orgue dels Dolors a l’ofici dels diumenges amb interludis improvisats que me semblaven magistrals perquè, tècnica apart, eren inspirats i molt ben construïts, passant per tots els registres de l’orgue, des de melodies bucòliques fins a impressionants tutti que feien tremolar els murs del temple.

Entre els anys 1953 i 1957 va cursar estudis al Conservatori de Palma. Quins professors van influir més en els seus estudis?
Jaume Roig i Ignasi Piña.. Però qui va marcar la meva decisió va ser Francesc Torres Navarro capità director de la Música del Regiment d’Infanteria, deixeble al Conservatori de València de Manuel Palau, un home rigorós, al dia en relació al més avançat de les escoles europees que treballava amb tractats especialment francesos i amb anàlisis des de J. S. Bach fins a principis del segle XX (Stravinsky, Ravel, entre d’altres). Ell no era al Conservatori i eren classes particulars. Va ser una experiència engrescadora, fascinant…

Va exercir durant més de 30 anys com a director de bandes de música de l’Armada. Treballant amb músics professionals, era fàcil la seva feina?
Tots per oposició i posteriorment per oposició restringida per a la Unitat de Música de Madrid, professionals amb graus militars des de sergent fins a subtinent i de més a més, quan hi vaig anar destinat, a Madrid, me vaig trobar que alguns d’ells reforçaven l’Orquestra Nacional quan directors estrangers convidats i determinades obres ho requerien. Allà vaig acabar d’aprendre el que era un instrumentista complet de vent, fusta, metall i percussió. La meva feina no era fàcil ni difícil però sí molt joiosa.

Quins records té d’aquella etapa?
Tant en l’apartat musical com militar inesborrables: doctrina professional i artística, companyonia, objectius clars i respostes contundents, tot indispensable per a anar envant, en el meu cas, amb resultat satisfactori i de feliç memòria.

Al llarg de la seva trajectòria professional, a més a més de professor i director, té nombroses obres com a compositor. D’on treia el temps?
No ho vaig trobar difícil seguint el consell de “hi ha temps per tot si s’aprofita bé”

Segons la musicòloga i amiga Bàrbara Duran, vostè és un humanista, que a més del camp musical, ha desenvolupat un interès per la pedagogia, la filosofia, i la història de l’art. A més, hem d’afegir bon escriptor. Parli’m un poc del seu nou llibre «El ball de sala a Mallorca».
És un homenatge als protagonistes músics d’una època molt recent. Encara no havien irromput les guitarres elèctriques ni els Beatles ni el rock. Es tractava d’una música lleugera, a l’entorn d’una clientela turística estrangera però també nacional i local, especialment els estius. La majoria feien bona feina, gelosos del seu prestigi professional malgrat que el llibre compren antecedents des del segle XIX, quan Mallorca ballava al estil d’aleshores. Destinat a Galícia, vaig començar filosofia a Santiago, destinat Cartagena vaig continuar a la Universitat de Múrcia, i en acabar vaig fer ciències de la educació alternant-ho a la Universitat com professor associat a l’Escola de Magisteri donant l’assignatura de música. Història de l’art no. Na Bàrbara es molt generosa. Compondre no tenia obstacle, si tenim en compte una formació acadèmica suficient. Altra cosa seria el valor estètic…

Com veu el futur de la música. Està el corrent dels nous valors i compositors actuals manacorins?
Hi hauria d’estar més, i esper que algú m’ajudi.

Quins consells donaria a joves que es volen dedicar al món de la composició?
Agradi o no, la música ha evolucionat des del post-romanticisme i la música tonal de cap a experiències de vegades inconciliables amb auditoris més o menys fidels. Jo mateix m’hi vaig adherir temporalment. És lamentable que l’obra musical d’envergadura, després de la seva estrena (i no poca sense estrenar) hagi anat a parar a un record de minories, quant no a dins un cofre per no sortir-ne mai més. Exceptuant els grans, que encara estan d’una fresca actualitat i que podríem dir immortals, res de nou, si tenim compte que a altres branques de l’expressió artística (exceptuant-ne les de material perenne) passa el mateix: Qui recorda autors i obres que sols es coneixen per mor de que una vegada varen tenir molt d’èxit i que no més que figuren a la història, si hi arriba? El més segur és pensar en el moment present, que pot ser sublim, en que comparteixes la teva creació, sense oblidar la solitud en què te veuràs immers fins a una altra estrena… Crec que estam orfes de vincular la creació musical amb el públic i no estaria demés informar amb cursets acadèmicament regulars, o sigui, fer sociologia de la música.

Enhorabona pel seu nou llibre, «El ball de sala a Mallorca», i moltes gràcies pel seu temps i per a la seva col·laboració. Si vol afegir res més, vostè té la paraula…
Sí. Gràcies a tu i als teus lectors. Us recordaré sempre.

Bàrbara Duran i el Tinent Coronel Ramon Codina.

Aquesta entrevista ha estat possible gràcies a l’ajuda i col·laboració de la musicòloga manacorina, Bàrbara Duran Bordoy, que ha acompanyat el treball de Ramon Codina amb el breu assaig «De ben aferrats a ben amollats», un treball que complementa un altre assaig pendent de publicació a l’Institut d’Estudis Balèarics, «Dona, música i cos. Transformació del paper femení i perspectiva «queer» en la performativitat del ball». Així mateix, una tercera part d’aquest treball ha estat acceptada al Congrés Internacional de Música Tradicional a Aveiro, Portugal. Aquests dos darrers treballs, bona part inspirats per l’obra de Codina, s’han retardat fins el 2021 a causa de la pandèmia ocasionada per la Covid 19. Parlam amb na Bàrbara.

Quina relació t’uneix a Ramon Codina?
Ell mai s’ha desvinculat del tot amb Manacor, perquè visitava al seu amic Miquel Àngel Riera. Ens vam conèixer i després va venir a l’Institut Mossèn Alcover, on va fer donació de part de la seva biblioteca. També vaig publicar una comunicació sobre ell a les Jornades d’Història Local. Codina em va proposar escriure alguna cosa al seu llibre, i d’aquí sorgeix aquest breu assaig. M’agradaria subratllar que Codina és un figura dins el panorama compositiu de les Illes, que ha estat en contacte amb els cercles d’avantguarda madrilenys i catalans. Però ha fet tota la seva carrera fora, i, a més, Ramon Codina és un gran filòsof, que aplica a la seva vida les perspectives d’equilibri, justícia i amor a la bellesa. Sempre m’ha donat molt suport i ens agrada molt parlar junts.

Ramon Codina, acompanyat per Francesc Ramis, Guillem Jaume, i Galmés, formaven un dels grups de l’època.

Ramon Codina, davant la Seu de Santiago de Compostela, amb el gran compositor Federic Mompou, i un amic.

En què consisteix el teu assaig?
Partesc de les aportacions de Codina, que fa un repàs exhaustiu a tot l’entramat de grups, orquestrines, músics i entramats professionals de Mallorca. Ell mateix va formar part de la Musilandia, per exemple. Intent aportar algunes de les idees més contemporànies al voltant del ball; per als més joves, el ball d’aferrat, tal com l’enteníem, ha desaparegut. Realitzo una enquesta a joves d’entre 16 i 18 anys sobre com demanen per ballar, com es relacionen els sexes… També la participació femenina a les danses de figures, que ha comportat que ara hi hagi dimònies i cossiers que ballin. Per una altra banda, dins el món del ball de bot hi ha hagut polèmiques perquè dos homes han sortit a ballar la bullanguera, i crec que això és un símptoma dels nous temps, que demanen la inclusió de tots els col·lectius en les activitats artístiques de caràcter públic i comunitari. És a dir, des de la participació, tant les dones com el col·lectiu gai es veuen reconeguts com a membres de ple dret i accedeixen a la visibilitat en igualtat de condicions.