A Cien años de soledad, un personatge (si no és el jo-narrador) té la impressió que el temps no passa ja que cada dematí en sortir de casa veu la mateixa persona agranar el seu carrer. Avui dematí, per tercera vegada consecutiva, a la mateixa hora i just sortit del metro Porte de Saint Cloud, em top la mateixa nineta de llargs cabells rossos que va a escola a peu. La novetat, avui, és que, com que plovia, duia una caputxa que li amagava part de l’esplèndida cabellera. La resta, igual: entotsolada però contenta amb ella mateixa, amb una serena joia interior visible, caminant amb indolència cap a un futur que imagina, imagín, i a pesar dels començos de segle sovint bèŀlics, bo.

No sé si em sobtà més descobrir a l’Institut d’Artà el llibre d’en García Márquez traduït al català (una frase iniciàtica del qual aleshores, a anys-llum de llegir-lo, em semblà màgica: “anà a descobrir el gel)”, o descobrir-lo mentre el llegia en llengua original  (els anys-llum havien esdevingut un parellet d’anys terrestres i l’havia deixat a Sant Llorenç a la meitat, amb el dibuix d’un organigrama de tots els Buendía com a punt) al mostrador d’una llibreria, hi era novetat, intitulat Cent années de solitude quan vaig venir per primera vegada a París als denou anys.

El 8 d’abril del 88, seria el seu darrer, em rebia a ca seva Marià Manent. Feia 50 anys dia per dia que havia compost aquesta estrofa:

Hem dit adéu al març,  

però encara blanqueja la neu fina de l’arç. 

Quina flaire és amb mi? Quin cant? No ho endevines? 

La veu prima dels grills, l’alè de les glicines. 

Arribant a la feina, mullades, belles i odorants, arraïmades en una entrada de casa que sembla de poble, m’ullprenen, un any més, aquestes gracioses flors.