Una de les meravelles de la llengua -i de la secció- és la descoberta de la riquesa i variabilitat de la nostra llengua.

I també serveix per prendre consciència de les mancances i de l’esquifit patrimoni personal que usam en la comunicació habitual.

El mot potser era usat en l’entorn familiar, però de ser així, la memòria no el tenia gens present.

El DCVB mostra:

FLASCO o FLASCÓm.
Vas petit de coll estret, fet de vidre, porcellana, metall o cuiro, per a tenir-hi líquids o pólvores; cast. frasco. II toualles per companyes e un flasco de cuyr, doc. a. 1376 (Miret Templers 561). Un flasco de cuyr per tenir vi, doc. a. 1420 (ap. Aguiló Dicc.). Mestre d’axa jo no só, | ne sé fer barril ne flasco, Buch e Cavall, 168. Lo qui s’hi s’hi fia | troba-hi falsia | … | beu en flascó, Spill 7928. Quatre flaschos per refrescar lo vi, doc. a. 1575 (Aguiló Dicc.). Dos arcabussos ab tot son gorniment, ço és flascos y flasquillos, doc. a. 1546 (Alós Inv. 52).
Fon.: flásku (or., men., eiv.); flásko (occ., val., mall.); fləskó (or.); flaskó (occ.).
Intens.:—a) De flasco: flasquet, flascot, flasqueu.—b) De flascó: flasconet, flasconot, flasconàs.
Etim.: del germ. flaskun, ‘botella’.

Aportació de Tomàs Martínez
Imatge de Google