Qüestió d’atzar. Amb altres finalitats he demanat el nom a una persona més gran i m’ha contestat sense pensar gens.
La sorpresa esdevé quan mires el diccionari: és paraula tan llorencina… !. Paraula local que no surt en el Normatiu.

Algunes cases encara guarden polsoses cabeçades penjades en una estaca, abans eines d’ús diari. Els temps canmvien i el vocabulari habitual també.

La mateixa pretensió de les persones que portaven la bístia sense cucalons (veus la meva bístia no els ha de mester!) ara es manifesta d’altres formes.

M’agrada el mot i el concepte, En sentit figural tots portam els nostres cucalons Continua →

Segurament fa part d’aquella llista de mots que, segons l’edat, es poden considerar perduts o ben vius.

“Persona que menja poc i coses triades”.  El diccionari fa referèmcia a persones, El normatiu assenyala “Persona que de tot menja poc”. Continua →

Segurament abans era més perceptible, en tot cas hi havia menys renou ambiental.
Els pagesos conten que adesiara el sentia el saulet, la remor de la mar.
Era necessaria un lloc elevat i el vent a favor.
Des de sa Fontpella es sentia el que arribava de sa Punta de n’Amer. Des de Son Llulls el que arribava de Son Serra.
-Heu sentit el saulet?. El vam sentir quan seiem a la fresca!

Un mot que també fa referència al coneixement de Mn. Salvador Galmés. Continua →

Segurament és una d’aquelles nombroses paraules que, segons l’edat, és més o menys coneguda.
Tota la gent gran sap ben bé que és la cagarel·la, però diarrea ha anat substituint  aquell mot. Continua →

Quan en Miquel el va veure penjat a la clastra de Son Vives, no va perdre oportunitat:
–Mira un mot perdut!
Com el cas de les eines agrícoles preturístiques, és un d’aquells mots que, al perdre la utilitat, es fan fonent en la immensitat
I això que l’Ajuntament en tenia un de molt complet a disposició dels veinats. Sembla que, com en el cas del piano, ha desaparegut.

No deixa de ser un mot curiós. En el meu entorn infantil l’anomenàvem pescapous (si la memòria no em traeix). Però el diccionari ens remet a cercapous -tam,bé recollit en el normatiu- per anomenar una mateixa eina.

Vosaltres, lectors, com l’anomenàveu? Continua →

Anys enrere, sobre tot els al·lots que corrien per fora vila, tenien un flato. S’aturaven, es posaven tres pedretes dins la butxaca i continuaven jugant.

L’informador assenyala que ara no en sent parlar de flatos. No sap ben bé si es que en el seu entorn no se’n donen o si han desaparegut de forma generalitzada.

En tot cas li ho recordà un infant  en una excursió. Es veu que no és perdut del tot.(Alguns mots es perden al desapareixer la utilitat o la funció,altres amb l’edat…) Continua →

Per aquí s’utilitzava el concepte en un doble sentit:
– petit insecte aque afectava als grans d’arròs o de blat, en aquest cas, conceptualment seria semblant al fraró ja comentat.
-També en sentit figurat com a sinònim de persona calessa (també ja comentat) Continua →

En Pau el va pescar en una d’aquestes, sempre interessants i singulars entrevistes que Rafel Perelló publica a “centpercent”.

En aquest cas l’entrevistat era el carrioner Pere Blanch Cursach (De ses Talaies) amb el títol “La misèria fa creure i la baldor fa fer grosseries” . Continua →