AL17-N’Antoni

Les seves mans plenes i calloses amarraven la palanca de la manxa de l’orgue de l’església parroquial amb suavitat i, alhora, seguretat. Amb el seu invariable ritme personal, amorosenc i constant, assegut sobre la caixa, anava alçant i baixant la palanca, treball inevitable per carregar d’aire la manxa, el dipòsit que donant sortida a l’aire possibilitava el so excepcional i majestuós dels canons de l’orgue parroquial.

La seva cara rodonenca, en aquest punt que es situa entre la seriositat i el somriure, transmetia tranquil·litat, bonhomia i serenor. Continua

Mots perduts: empassolar

Es curiós el funcionament del cervell, pots tenir nombrosos mots emmagatzemats sense adonar-te’n. Son allà en un racó de la memòria i llavors, sense saber ben bé perquè, sorgeixen en un moment determinat i es fan presents.

Tal és el cas d’empassolar. Mot que surt a les rondalles i és present en els record,  però que fa temps, potser anys, segurament, no havia utilitzat.(Encara que, a dir ver, no sempre utilitzam els mots a plena consciència) Continua

Imatge amb text / Text amb imatge

Sol baix tardoral. Transforma en platejat el blau de Cala Nau. El contrallum obscureix els darrers hotels i el singular savinar de sa Punta de N’Amer.
Uns moments. convertits en imatge, per gaudir, olorar, escoltar i contemplar.
La mar, ai la mar…

La idea, la frase, és porterior. La suggerix la contemplació d’un petit debat. De qualsevol debat. Rere qualsevol intercanvi d’idees, neutre i planer, s’hi amaguen preferències. Continua

Mots perduts: relliu

-I què és això?
-No saps que ès un relliu?
-No
-Un pa petit, llarguer…

Si fa no fa aquest fou el diàleg que acompanyà la proposta del mot.
Ja s’ha comentat altres vegades, els mots -com moltes actituds i creences- va lligats a l’entorn més immediat, és a dir a la família.

El mot, a més, té el valor afegit de ser ben nostre, del Llevant de Mallorca (No es trobarà, idò, en el normatiu DIEC2)

Continua

AL16-En Ramell

No tenia el nom gens original, la majoria dels verros de les possessions, quan aquestes encara eren centres d’ocupació i rendibilitat agrícola responien al nom de Ramell. El de Son Cardaix, també.

Els noms dels animals a les possessions s’anaven repetint segons certa tradició: en Roig pel mul, en Virat pel moix, en Ramell pel verro… en els cavalls hi havia més varietat. Les ovelles, les gallines, conills… i altres animals, en general, no solien tenir nom, però sempre s’han de considerar les excepcions com, per exemple, la dels mens pujats amb viveró Continua

Entorn: Gavines

Joan Mayol (1978) en el seu “Els aucells de les Balears” (Manuals d’introducció a la naturalesa, 2 de l’Editorial Moll) en descriu cinc tipus de gavines.

La imatge de les gavines prenent el sol a la platja de Cala Millor  aquest propassat diumenge no té prou qualitat  com per poder-ne destriar. les característiques.
La més corrent, la més femetera és la gavina de mantell blau (Larus argentatus), que te el bec i les cames grogues. Continua

Presentació de LA VEU DE LILIT de Cristina Salom

Na Marga Serrano de Purpurina Editorial, ens informa de la presentació del llibre “La veu de Lilit. Davant la ceguesa patriarcal”, de Cristina Salom Ferrer.
Dijous dia 1 de desembre a les 20,00h a la Institució Pública Antoni Maria Alcover de Manacor.
Intervendran: L´autora, Cristina Salom Ferrer; Maria Magdalena Gelabert, filòloga,
investigadora i poeta, que presentarà el llibre; Antònia Matamalas, presidenta de Dones de Llevant i l´editora de Purpurina Editorial, Marga Serrano.
Edita: Purpurina Editorial. Continua

El capellà de Santa Cirga

El diari (arabalears.cat)  en un ponderat article d’Elena Navarro es feia ressò, abans d’ahir, de les interessants aportacions de la professora Gambús en relació a l’epistolari entre Mn. Alcover i Alfons XIII (https://www.arabalears.cat/societat/objectius-politics-diccionari-descobert-cartes-inedites-alcover-alfons-xiii_1_4548909.html).
Coneixent l’ésser i el conservadorisme de Mn. Alcover, res de sorprenent. Continua

Mots perduts: repropi

Caparrut a nivell general,  rebec en sentit més afinat o el castellanisme “reaci” han anat substituint, per extensió, aquest bell mot.

Quan na Bel el va suggerir em sonà, ja l’havia sentit altres vegades, però fins a mirar el diccionari no li vaig conèixer la definició.

El en nostre entorn, els porcell de llet tenen fama de repropis

Ben mirat tots en som una mica de repropis, encara que acostumem a atribuir la qualitat als altres. Continua

AL15-Picar pedra

El concepte “picador” ho sofert una radical transformació. En els anys setanta era aquella persona, home, que “anava d’estrangeres” tot aprofitant la diferència de costums, en l’àmbit sexual, entre les turistes i la restrictiva moral local.
Abans, però el concepte “picador” era un altre ben diferent. Després de la guerra picaren pedra els presos fent camins: “Esclaus oblidats” segons publicació de Maria Eugènia Jaume Esteva. En altres indrets picar i traginar pedres és una tasca d’infants, de descarada explotació infantil. Continua

Entorn: Flors de vidauba

Jo tenc sembrat dins dos tests
herba que se diu vidauba.
A mi me dónes paraula
i amb un altre tens es fets.
(Cançoner 2.0)

Sobre una paret seca, enfilada a una reixeta… en aquesta època es pot contemplar la vidalba florida (Clematis Cirrhosa). Flors en forma de campaneta. Amb el temps els pistils en desenvoluparan i es convertiran en una mena bolla cotonosa de plomalls grisos que s’espargiran un dia de vent. Continua

Mots perduts: païssa i boal

A l’entorn llorencí, les dues paraules  es consideraven sinònimes. Anava per famílies. Per a algunes el lloc n estava i dormia la bístia era la boal i per a altres la païssa.  I encara hi havia un tercer grup, les famílies que usaven indistintament els dos mots.

Amb la desaparició de la necessitat de disposar d’una bístia, per a tasques laborals i de transport, s’han anat perdent els mots. Mots de significat diferent que, per extensió, a nivell popular es barrejaven. Continua

Imatge amb text / Text amb imatge

Una vella imatge des de l’interior d’un d’aquells nombrosos nius d’ametralladora que construits amb mà d’obra esclavitzada per la força dels vencedors, voltaven la costa de l’Illa.

Es podria establir una metàfora entre aquests mirar a fora des de dins i la frase de Michael Foucault que apareix a “El orden del discurso”.. Es difícil mirar-se cap a dins com si es miràs cap a fora. En tot cas imprecindibre per in tentar esbrinar una resposta a la pregunta. Continua

AL14-Xof!

L’amo en Jaume Regalat era el zeladors que cuidava de controlar la pesada dels porcs.
El pes del porcs era un indret útil i necessari per afavorir les relacions comercials entre pagesos i el mercader. Les relacions entre pagesos o entre pagesos i menestrals no passaven pel pes, s’arreglaven directament entre ells. La matança del porc, ses matances, eren una festa però, alhora, eren molt més. Un porquim encertat, la perxada i les alfàbies dels ossos salats significaven tenir assegurada bona part de l’alimentació familiar de tot l’any.
Els porcs sobrers, generalment, es venien al mercader. Continua

Mots perduts: ànsia

En el Sant Llorenç pre turístic era mot ben viu: No passis ànsia!: Ara en diem No et preocupis.
Té una ànsia terrible, ara, no se’n pot estar o no pot esperar.

Segons assenyala la premsa hi ha persones llorencines que passen ànsia per la deficient atenció sanitària. D’altres, de forma anànima, manifesten la seva ànsia per la falta de neteja dels carrers… Continua

Mots perduts: destralejar

Amb un dia de retràs es publica un mot que vaig engospar a la xarxa.

Volia enfocar la darrera de les accepcions que apareixen en el diccionari Alcover-Moll. En primer lloc perquè fa referència a una frase de Salvador Galmés, però també perquè en l’ús intuitiu del nostre entorn “fer destralejar” una persona era treure’l del solc, de la rutina…No sempre en sentit d’exaltar o de fer enfadar; també s’usava  al inquietar fent bromes.
En època de matances solien fer destralejar els infants: penjant la cua del porc, enviant a cercar la màquina de pelar patates i coses semblants.

Continua