A rel de la notícia que ha publicat avui en Guillem Pont sobre la mort d’en Biel Florit, m’ha semblat oportú reproduir una de les seves Contarelles pageses, que publicàrem a Flor de Card el febrer de 1983.

L’amo en Bernat i les cinc quarterades de Son Trenc

L’amo en Bernat de la Taverna, un dia, un moment donat de la seva existència, va arribar a la conclusió que els doblers eren per gastar-los i que tanmateix a sa Caixa, els interessos hi retien poc. I que, al darrer “traque” no li fan butxaques. 

Regentava una taverna al carrer Major. No és que fos una vinya, però donava per menjar i beure la dona i ell i per guardar qualque coseta també, adesiara. 

Bé, idò això, un migdia no va poder estar més i va comprar Son Trenc. Molt barat. Cinc quarterades de garrigota baixa, estepes, qualque mata arrufada, porrasses i cebes marines. Res. 

La dona, quan ho va saber, li va fotre un altibaix de ca’l déu. “Mem que hi treuràs de Son Trenc? Merda hi tens dins el cap, tu! Doblers tirats dins mar són això…!”. I altres exponents de les múltiples possibilitats vocals de la vella escola mallorquina, qualcuna molt sofisticada per cert. I és que, llavors, quan varen succeir aquests fets, la terra sols tenia vàlua en relació directa dels fruits que d’ella mateixa s’hi podien aconseguir. Encara Europa no ens havia descobert. 0 no s’havia inventada la mamella generosa del turisme. El fet és que aleshores no existien les febres urbanitzadores i especuladores. Per això mateix, al primer cop de vista, Son Trenc no valia res per la senzilla raó que ningú li veia possibilitats de treure-hi res. Però l’amo en Bernat, com que la feina no l’empenyia, una hora ara, un horabaixa suara, amb la mula, el carro, l’arada i el parpal, ara un quartó, dermà dos, ara un clot per una figuera, demà un altre per un garrover, tres ametllers més tard, en un parell d’anys va tenir Son Trenc que pareixia un jardí. Va haver de dur-hi bastantes carretades de terra, sobretot allà on magrejava més, però, ja dic, després, un jardí. 

Tothom se’n feia creus. I ell n’estava més alabat que cent llamps en contemplar el producte del seu esforç. 

Un capvespre que el rector de la vila, home menut i grasset, de galtes lluentes i peus feixucs, havia agafat la imprompta contemplativa i havia decidit, breviari en mà, anar a veure pondre el sol per la forana alta, es va donar el cas que va passar per la camada de Son Trenc, mentre l’amo en Bernat arreglava unes parres i no tenia cap berba, perquè s’havia adonat just llavors que l’altre dia havia esmotxat una parra una mica més del que pertocava, i amb tota seguretat se l’havia feta seva. No estava per romanços, vaja. 

El rector, tot endolcit per les tebieses d’aquell soleiet amable d’horabaixando, s’hi va acostar i el va escometre: 

-Hi ha que veure, l’amo en Bernat, com vós, amb l’ajuda de Déu és clar, heu posat de bé aquesta finqueta…! 

L’amo en Bernat que, ja dic, aquells moments estava més bufat que un ble degut a la parra dels orgues, es regirà mes rabent que una escórpora i li va contestar:

-Perquè vostè se’n deu recordar de com estava això, quan ho conrava Déu totsol, no és ver…? 

El rector no va dir res. No li va contestar. Girà en cua en direcció al poble amb els ulls fixes en la seva pròpia ombra, gairebé rodona i pendolana. I l’amo en Bernat de la Taverna del carrer Major va seguir fent la seva, amb les tisores de podar en la mà dreta i un remuc ignot als llavis. 

***

Conten les cròniques que la gent observadora del poble es va fixar sense poder explicar-se el perquè ni el perquè no, que, des d’aquell dia que l’havien vist parlar amb l’amo en Bernat a Son Trenc, el rectoret prenia el cafè dels migdies a la taverna de la plaça.