Em meravella aquesta capacitat i lluïdesa que, determinades persones, tenen a l’hora de contar un conte, una història, un sentir…

Compondre paraules per expressar una idea és com a compondre pedres per fer-ne una paret. Quan està fet te n’adones del resultat.

Hom es pot recrear amb el que acaba de fer, o ho pot mirar amb ulls crítics i fer un llistat mental d’aspectes positius i negatius, passar comptes en diem.

(A vegades seran els altres: qui ha fet l’encàrrec, persones amb qui ens relacionam. “opinadors”… qui determinarà si el que s’ha fet és una feina ben feta o un nyarro).

Qui ha fet la feina estendrà la cua com un paó si li ha sortit tal com esperava -la consideració d’encertat o ben fet amb el seu contrari d’esguerrat o mal fet requeriria objectius i pautes prèvies d’avaluació- o escampara excuses si no surt exactament com havia previst. Excuses que algun ocurrent anomenà “esques” (es què ha fet vent, és que no m’has donat l’entrada, és que tu em treus de polleguera o simplement -i això s’ha convertit en excepcional- es què no en sé).

Perquè, això si, tots tenim la nostra mirada esbiaixada, en funció del relat de vida que ens hem anat fent i, també en funció de l’àmbit relacional (un nyarro fet per un amic, no serà tant gros com si l’hagués fet un desconegut i encara més si la fet una persona amb la qui hem tingut certes divergències o topades).

D’encerts, nyarros i mirades esbiaxades tots en sabem una grossa. Son inherents a la condició humana; i el sol, cada dia, surt per a tothom.