L’expressió que mostra de l’autoretrat de Van Gogh pot il·lustrar el que és una persosa esmussa. El mot sorgí -com l’anterior, romandre-, en resposta a la pregunta feta directament a un grup de persones; ¿em sabrieu dir un mot perdut?
Vist el que assenyala el DCVB , podria dir “M’esmussa veure les obres que estan fent en el torrent”.

ESMÚS, -USSA adj. 
|| 1. Esmussat (Mall.); cast. embotado. Tornar altre cop a la fornal l’eyna rovellada, imperfeta y esmussa, Obrador Arq. lit. 63.
|| 2. fig. Malhumorat, que manifesta disgust o irritació (Mall.); cast. malhumorado, descontento. Na Juanota, tota esmussa devant tals comandacions, Alcover Rond. i, 80.
Fon.: əzmús (mall.).
Etim.: derivat postverbal de esmussar.

ESMUSSAR v. tr. 
|| 1. Fer menys agut; llevar agudesa al tall o a la punta d’una eina, d’una arma; cast. embotar. «No tallis aquesta fusta, que esmussaràs el ganivet». Esmuçar o gastar o girar lo tall: Obtundo, retundo, Pou Thes. Puer. 129.
|| 2. Causar una impressió aspra i desagradable a les dents pel contacte d’una cosa àcida, per un soroll estrident, etc.; cast. dar dentera. La fruyta verda… esmuça dels jóuens la fort dentadura, Viudes donz. 44. A mi se me esmuçen les dents,Alcanyís Reg. pest. 18. «Sa fruita verda m’esmussa | si la cullen a mig temps; | sa vergonya que tu tens | cap bé dins un ull de puça» (cançó pop. Mall.). Promeses són fruita | que no ha madurat, | i si un se la menja, | se sol esmussar,Benejam FyF, acte i, esc. 2a. Això és bo i no esmussa!: es diu humorísticament en to d’admiració (Mall.). a) fig. Els nostres ulls esmuça | ton cos, gentil com una fruita verda, Carner Monj.64.
|| 3. fig. Fer menys aguda una facultat sensitiva, intel·lectiva, etc.; cast. embotar. «Aquests espectacles esmussen la sensibilitat moral». L’agror de tants desenganys y ultratges m’han esmussat el sentiment, Oller Pil. Pr. 325.
|| 4. fig. Disgustar, posar de mal humor (Mall.); cast. disgustar. Axò esmussa a ses criades y dones veyes, que solen esser ses qui traginan, Ignor. 6.
Fon.: əzmusá (or., bal.); azmusá (occ.); azmusáɾ (val.).
Etim.: de l’italià smussare, ‘amortir l’angle o la punta’.