Mots perduts: relliu

-I què és això?
-No saps que ès un relliu?
-No
-Un pa petit, llarguer…

Si fa no fa aquest fou el diàleg que acompanyà la proposta del mot.
Ja s’ha comentat altres vegades, els mots -com moltes actituds i creences- va lligats a l’entorn més immediat, és a dir a la família.

El mot, a més, té el valor afegit de ser ben nostre, del Llevant de Mallorca (No es trobarà, idò, en el normatiu DIEC2)

Continua

Mots perduts: païssa i boal

A l’entorn llorencí, les dues paraules  es consideraven sinònimes. Anava per famílies. Per a algunes el lloc n estava i dormia la bístia era la boal i per a altres la païssa.  I encara hi havia un tercer grup, les famílies que usaven indistintament els dos mots.

Amb la desaparició de la necessitat de disposar d’una bístia, per a tasques laborals i de transport, s’han anat perdent els mots. Mots de significat diferent que, per extensió, a nivell popular es barrejaven. Continua

Mots perduts: ànsia

En el Sant Llorenç pre turístic era mot ben viu: No passis ànsia!: Ara en diem No et preocupis.
Té una ànsia terrible, ara, no se’n pot estar o no pot esperar.

Segons assenyala la premsa hi ha persones llorencines que passen ànsia per la deficient atenció sanitària. D’altres, de forma anànima, manifesten la seva ànsia per la falta de neteja dels carrers… Continua

Mots perduts: destralejar

Amb un dia de retràs es publica un mot que vaig engospar a la xarxa.

Volia enfocar la darrera de les accepcions que apareixen en el diccionari Alcover-Moll. En primer lloc perquè fa referència a una frase de Salvador Galmés, però també perquè en l’ús intuitiu del nostre entorn “fer destralejar” una persona era treure’l del solc, de la rutina…No sempre en sentit d’exaltar o de fer enfadar; també s’usava  al inquietar fent bromes.
En època de matances solien fer destralejar els infants: penjant la cua del porc, enviant a cercar la màquina de pelar patates i coses semblants.

Continua

Mots perduts: ensiam (enciam)

En Serafí Lliteres, acaba de llançar el mot, per WhatsApp intern, als editors de Card.cat.
Ben interessant resulta la consulta dels diccionaris.

En els anys cinquanta i seixanta en moltes cases es preparava  “ensiam”: lletuga amb ceba i tomàtiga, trempat tot amb sal, oli i vinagre per acompanyar els “plats de calent”.

Val a dir que aleshores, en el nostre entorn, la “lletuga d’enciam” es limitava a la que ara coneixem com a romana.
A vegades, segons època i família, també acostumaven a trempar endívies i cama-roges. Continua

Mots perduts: paborde

A vegades, pot semblar que en la parla habitual, s’usen mots de forma un tant aleatòria, però les coses no sempre són el que semblen.

N’Antoni contava una anècdota sobre una padrina i el seu nét. Quan aquest feia una trastada o la padrina, per algún motiu es molestava, amb tò un tant despectiu li deia “pabordo”.

Al marge de ressenyes històriques, un mot ben poc usat en les converses habituals. Particularment  no el recordava ni coneixia les diverses accepcions que mostra el diccionari.. Continua

Mots perduts: cleca

“-No siguis cleca!” o “-Aquella és un poc cleca” eren expressions despectives referides a una al·lota o una dona.
El diccionari, com no podria ser d’altra manera, reflecteix el masclisme imperant.
En el nostre entorn no era habitual anomenar cleca a la vulva. El mot s’usava fonamentalment en sentit despectiu. Continua

Mots perduts: batculada

“Home petit que, si prenia tort, calia adreçar” era la consideració que, al llarg de molts d’anys es tenia dels infants.
Malgrat la psicologia hagués evidenciat que aquest plantejament era erroni, es va mantenir llargament els “saber tradicional”.

Parlant, parlant normalment sorgeix l’aplicació  o la recepció d’alguna batculada.
En recordau, amables lectors, alguna? Continua

Mots perduts: par (a la par)

Era un mot que es podia sentir en les converses habituals dels anys cinquanta:: aquests albercoquers creixem (o no creixen) a la par. Van a la par (referits a dues persones que evolucionaven de manera semblant)… mentre a l’escola es parlava de nçumeros “pares” i “impares”

Anar a la par, d’altra banda, resulta un concepte bell, implica fer individual en una mateixa tasca compartida amb una altra persona o avançar de forma semblant… Continua

Mots perduts: garbera

Altres vegades ja s’ha comentat, no sempre es fàcil lligar el text amb una fotografia.

Garbera és mot perduts perquè ja no es fan garbes amb el que s’ha segat.
Un temps es feia la garbera vora l’era. Fer les garberes i batre era feina familiar o, en algun casos, amb colles o petits grups amb els quals s’establien acords i barates.

Posteriorment, amb l’aparició de les batedores mecàniques -anys 50-  les barates es convertiren en transacció econòmica. En determinats indrets plaents per al posicionament de la batedora es feien nombroses garberes,  segons interès de cada un dels propietaris, en un mateix indret.

L’arribada de les “cosetxadores” posà fi a garbes, garberes i altres activitats lligades a la sega. Continua

Mots perduts: botana

Voldria retre reconeixement als col·laboradors d’aquesta popular pàgina. Gràcies lectors!.
Fonamentalment a aquells que no es cansen. Que després de suggerir un mot que no es publica perquè ja es publicà fa anys o perqè resultar ser un castellanisme  no acceptat per la Normativa o que no es troba en el DCVB, contiinuen suggerint mots.
Moltes gràcies!.

Avui, en el nostre entorn, un mot de modista o de picapedrer. Continua

Mots perduts: portella

Va sorgir a la conversa. Feia temps que no l’havia sentit.
El coneixia referit als carros. Ja no hi ha carros i, per tant, ja no es parla de portelles.

Localitzar el mot resultà fàcil. En aquest cas el repte ha resultat trobar una imatge de carro amb portella posada. Després de trescar, una imatge impagable, un carro amb llantes de ferro i portella de finals dels anys cinquanta.

Sortosament podem gaudir de la feina i sensibilitats tant de la pàgina de Fotografies antigues de Sant Llorenç des Cardassar, com de l’arxiu de la Biblioteca Municipal Salvador Galmés! Continua

Mots perduts: correig

Va sortir a la conversa de forma espontània. Parlàvem de la relació de les persones amb els animals en el sí de la nostra pagesia. Com sol passar per tot hi ha de tot. Hi havia persones molt respectuoses però també hi havia maltracte animal; persones que pegaven als animals.

Va ser així que va sorgir la llarga relació de corretjades i dels correigs que usava cada professió. Alguns els substituïen per llandera de tambor: el pareller llardera llarga i bastó curt, també el porquer, el pastor de l’altura del gaiato, l’oguer amb el bastó més alt, la madona, bastó i llandereta curta… Continua

Mots perduts: caüll

Parlàvem de melons. De la bona anyada que n’ha tret de l’hortet de Hadú (-Bona terra!).
-A cada caüll hi sembr dos pinyols un poc separats! assenyalà mentre explicava els secrets de tal producció.

Caüll és un mot local. Es relaciona en el DCVB, però no surt en el Normatiu (DIEC2). Fa part, idò, de les paraules d’ús limitat, però vives en el nostre entorn. Continua

Mots perduts: aixelleró

No recordava haver-la sentida mai (i això que ma mare va cosir bruses al llarg de molts anys). En canvi na Caterina sí que l’havia sentida i usada.

La pronuncia escurça el mot que passa a ser, segons zones i famílies “xilleró” o “xelleró”.
Utilitzada en la confecció de camises i vestits, fins fa poc, era paraula usada, fonamentalment, per sastres i modistes. Continua

Mots perduts: “engronsos”

Mot que fa part de la “màgia -o desconeixement- de les paraules”: no apareix a cap dels diccionaris consultats.

Mot recordat. Na Francisca de Son Berga, fa anys, en va presentar un plat a “Els poetes i la Memòria Històrica” -normalment acompanyat de les “Llunetes” de na Xisca i el cava- que fa part de les festes patronals. Són els darrers que he tastat. (Serveixin aquests mots de recordança i homenatge) Continua

Mots perduts: emperifollar

Mot ben curiós. Usat abans en la parla local. L’Alcover-Moll el mostra però adverteix que és un castellanisme. No surt, idò en el diccionari normatiu.

Es relaciona en el  “Vocabulari de Barbarismes del Català de Mallorca” de Jaume Corbera i Pou on s’assenyala les paraules que el podrien substituir. Algunes també ben nostres com: endiumenjar i empiular.

Altres sinònims -que jo no havia sentit usar aquí- són: encitronar, empollastrir, empolainar, enllimonar i  espinzellar. Continua