Un instrument en desús és igual a mot perdut. Els fanals, amb l’avenç de la tecnologia, primer amb llanternes o piles i ara directament amb el mòbil, ja no resulten útils.
Tampoc ja ningú no dorm en els sostres, ni tan sols hi ha sostres!. “Fanal de sostre” era el mot que aportà n’Antoni. El diccionari no concreta.
L’estructura de l’humil fanal, resulta tan senzilla com enginyosa.
Continua
Ja no s’usen els “orinals”, abans anomenats bací..
I això per fer referència sols a una de les accepcions.
Conforma una evidència més de la màgia de les paraules. Segons el context on surt el mot, pot significar una cosa o altra. Continua
En la conversa de cafà, a vegades, una idea despert la curiositat d’altres persones (com va passar amb “la retxeda daurada dels picarols”) i provoca investigació i debat. Altres vegades la idea plantejada a manera de provocació no despert més interès que la dels mots perduts.
Va passar amb el “llum d’encrulla” un mot ben viu fins a l’aparició de la electricitat a les viles -1914 a Sant Llorenç- i de sistemes més moders i lluminosos com els llums de carbur a fora vila. Continua
Aquesta vegada la vam agafar al vol.
N’Antoni parlava de figueres. Més concretament de jardins de figueres que han acabat en un no-res i on sols hi queda algun escarxell.
Una de les accepcions, concretament la tercera fa referència a una cosa magre, mal endreçada tot agafant una frase de Mn. Salvador Galmés “En això de dides, un escarxell torna una dama”
Curiosa la descripció de l’accepció. Es veu que ni el DCVB s’allibera de les “naturalitzades” fórmules patriarcals. Continua
-És una paraula que m’agrada: sonora, curta, contundent…m’agrada!. La germana de sa meva padrina sempra anava al trast a culejar, ara sempre diem solar.
Si fa no fa, amb aquestes paraules na Margalida ens recordava el mot en desús. Un mot carregat d’accepcions.
(En negreta l’accepció usada en el nostre entorn, sinònim de solar). Continua
L’entrada es podria titular “la màgia dels mots” o “com el significat de les paraules varia segons l’àmbit familiar”.
Fa quatre anys, a la descripció de mot “barquerer” sortgit en una conversa entre agesos, se’n va destacar una de les accepcions: la part en espècie que s’emportaven els missatges.
Avui voldria enfocar el significat que més havia sentit a casa, referit als fills d’una família. Continua
Vet aquí un mot curiós.
Segurament tots coneixem persones que, gairebé sempre, “van de bòlit”, altrament dit “a esclata bufetes”. Una manera de dir que van estressades, agobiades, que tenen més tasca de la que poden realitzar.
Es ben viva una de les accepcions, i perdudes les altres.
En l’Alcover-Moll surt la paraula “bòlit”, sempre recollida a terres peninsulars i referida al bastonet d’un joc infantil. Si es segueix la veu “anar” tampoc he vist referència a “anar de bòlit”.
En aquest cas és el normatiu que aporta el concepte habitual del mot referit al fer per fer. Continua
Certament la paraula és molt usada…però no en el sentit que volem destacar.
En una d’aquestes converses habitual amb n’Antoni Pascual -després de l’anècdota aquella de que la seva padrina l’enviava a la botoga a comprar un bòtil de vi-, també comentà que altres vegades la seva padrina li donava un setrill i l’enviava a comprar “una petita d’oli“.
Mirant en el diccionari, vertader tresor, trobàrem l’accepció (destacada en negreta) Continua
N’Antoni no dissimula la seva satisfacció -Després de molts de dies te’n duc una! – I quina és?….-Bòtil!.
Deixa passar uns segons i segueix -Sa meva padrina me donava una botella ampla d’abaix, amb coll larg i tap de vidre i em deia: vés a cercar un bòtil de vi; anava a Ca Na Pisca, tenien un botot amb un grifo i un plat en terra i omplien es bòtil…
(En negreta també s’assenyalen altres accepcions conegudes en el nostre entorn) Continua
Tots en som una mica. Uns més que no els altres.
Pensam tenir raó, alcem la veu, desitjam imposar el nostre criteri…
A vegades ens enfadam per petites coises sense importància…
Treiem el geni, som geniüts.
Paraula que també surt en el Normatiu. Continua
-Et fotré una morma que et faré tornar xoroi.
Era una de les amenaces infantils/juvenils de principis dels anys seixanta del segle passat.
Segurament qui l’emetia no en sabia el seu significat exacte.
Segurament el receptor era més sensible a l’expressió no verbal -el tò de veu i la cara d’enfadament- i a l’edat de l’emissor que no al sentit estricte de l’amenaça. Continua
Segurament si trescàssim les cases de Sant Llorenç encara en trobaríem alguna, o més d’una, a manera d’ornament bell però inútil.
Abans de l’electricitat i de les energies renovables, abans dels sonors llums de butà, abans dels olorosos llums de carbur…hi havia els llums d’oli i les llumeneres. Tothom disposava de llum d’oli, però no tothom podia gaudir d’una espectacular i brillant llumenera de llautó.
A vegades, comprar una llumenera era part de la dot -caixada en deien per aquí- que un dels dos nuvis aportava al matrimoni. Continua
Es un d’aquell mots que, sense ésser perduts del tot, s’usa poc i, a més en el nostre entorn, s’una de manera limitada. en general, sols en la sisena de les accepcions. Continua
Per posar a la llista de mots “poc usats”.
Més enllà de les dues accepcions (no se n’ha destacada cap en negreta pel seu ús en la nostra comunitat) és, era, un mot utilitzat per assenyalar distància, diferenciació, però des d’un cert carinyo i acceptació.
Vull dir que no tenia la contundència d’un “beneitarro o beneitarra” i altres semblants.
Es recordà el mot al parlar de pells; de la tècnica per deixar la pell blana, humil per poder-la treballar.
Fets puntuals a banda, la tècnica del treball de la pell, de forma artesanal, ja fos per fer una estora amb la pell d’un cabrit o per fer-ne simbombes, correspon al passat. A un passat que ja sembla llunyà. Continua
Amb la proliferació de persones i pous han minvat les basses. I si no hi ha basses d’aigua, no hi ha granots. I si no hi ha granots no es pot sentir el seu raucar.
Per això l’hem de considerar mot perdut.
I si resta algun granot i sentim el seu cant, segurament li direm “croar”, com ho fa la llengua castellana i que el DCVB també recull (No així el normatiu ni tampoc Antoni Lull Martó en el seu “Vocabularis temàtics”). Continua
Certament no recordava haver-la sentida mai. En aquest, nostre entorn, s’emprava “estufera” o un subtil “ha de mostrar ses plomes”.
I això que, en genetral, n’anam ben carregats. Continua
Sorgí parlant dels pellers, la seva funció i les seves tasques.
Que tenguessin una eina anomenada pixot resultava sorprenent…
El DCVB mostra la definició de la paraula. A la definició de “baldufa” també fa una decripció de l’eina, d’una eina seblant.
Mentre parlàvem. en Felip en va fer un petit dibuix. Continua
Parlàvem de pellers i de cordadors d’olla… i va sortir el concepte. Una eina senzilla i enginyosa que s’utilitzava per foradar una mica el test de les olles crullades amb la intenció de poder-hi posar una o vàries gafes metáliques que n’allargasin la vita útil. Era altre temps!
Pel que fa referència a la primera de les accepcions, segurament no s’ha de considerar mot perdut encara que, a dir ver, fa estona que no n’he vista ballar cap de baldufa. A finals dels anys 70 dels segle passat, en el sí del Card Infantil, es va intentar la recuperació del joc de baldufes, però no acabà de quallar.
D’entrada val a dir que “panera” , fonamentalmet, és mot relacionant amb el pa i per extensió als queviures. En el món rural, com el nostre, encara, a les cases, de forma majoritària (?) es disposa i s’usen alguners varietats de panera.
La proposta d’en Serafí, però, anava orientada a l’ús, en sentit figurat i vulgar que mostra l’accepció 5. Certament aquest concepte de panera es va substituint pels augmentatius de cul. Continua