Avui he acabat de llegir L’infinit dins d’un jonc, un llibre d’Irene Vallejo que un amic em va regalar fa una mesada i que se subtitula «La invenció dels llibres en el món antic». El títol fa referència al jonc del papir, que fa 4.500 anys va servir de base per a la confecció dels primers documents escrits.

El llibre fa un repàs als diferents sistemes emprats per difondre el pensament al llarg de la història, des dels papirs egipcis, les tauletes d’argila de Mesopotàmia, el pergamí inventat a Pèrgam, a l’actual Turquia, els copistes medievals dels monestirs, la irrupció del paper, la invenció de la impremta…, fins als actuals de plàstic i llum dels llibres electrònics. Parla de la biblioteca d’Alexandria, dels grafitis de Pompeia, dels laberints d’Oxford, de pel·lícules… en un llenguatge narratiu àgil, ple de referències bibliogràfiques, que sobretot demostra l’amor que té l’autora pels llibres, que han aconseguit sobreviure al llarg dels segles. En un passatge –que resumiré– diu que si el poeta romà Marcial hagués pogut viatjar el temps fins als nostres dies, li vendrien denou els ascensors, els routers, els vidres, els microones, les forquetes, els televisors, les rentadores, els discs de vinil, les ulleres de sol…, però se sentiria còmode amb els llibres, els reconeixeria, sabria passar les pàgines i seguir les línies amb el dit.

És un llibre que m’ha agradat molt i m’ha fet recordar que sempre m’he sentit atret pels llibres que parlen de llibres. En una col·lecció de butxaca sobre ciència ficció, fa molts anys vaig llegir Farenheit 451, de Ray Bradbury, escrit el 1953. (A la mateixa col·lecció també tenia Un món feliç, d’Aldous Huxley, El fi de l’eternitat, d’Isaac Asimov, 1984, de George Orwell i algun altre). En un món distòpic, el govern encomana als bombers que cremin tots els llibres que trobin (el títol fa referència a la temperatura en què s’encén el paper), per evitar que creixi la dissidència en el seu país. Un grup de persones, per preservar el contingut dels textos, es converteixen en persones-llibre: cada un se n’aprèn un de memòria per poder-lo transmetre a futures generacions. El protagonista és un bomber que es passa a l’altra costat quan veu que una dona prefereix morir abans de veure cremar la seva biblioteca. Anys més tard, el 1966, François Truffaut en va fer una pel·lícula protagonitzada per Oskar Werner i Julie Christie.

Un altre llibre que també em va agradar molt és Ladrones de tinta, d’Alfonso Mateo Sagasta. Es una novel·la basada en Alonso Fernández de Avellaneda, pseudònim d’un autor desconegut que va escriure una segona part d’El Quijote abans que Cervantes la publicàs, aprofitant-se de l’èxit de la primera part. En el llibre, Francisco Robles, l’editor d’El Quijote, encomana a Isidoro de Montemayor que localitzi l’impostor per tal com li ha boicotejat el negoci de la publicació de la segona part i en vol passar comptes. Cervantes, en el segon volum, fins i tot també esmenta Avellaneda en la continuació del llibre. Em va agradar tant que també vaig comprar la segona part del tal Avellaneda.

També em va enganxar El nom de la rosa, d’Umberto Eco, potser la millor novel·la històrica que mai he llegit. El protagonista, Guillermo de Baskerville (en un clar homenatge a Arthur Conan Doyle i el seu Gos dels Baskerville, la famosa novel·la de Sherlock Holmes, homenatge que fa extensiu al seu ajudant Adso: Watson) descobreix que la mort de diversos monjos està relacionada amb el desaparegut segon llibre de Poètica d’Aristòtil, centrat en la comèdia (el primer tracta sobre el drama). L’assassí, Jorge de Burgos, mata tots els que el llegeixen perquè diu que defensa el riure i la rialla fa perdre la por, i sense por no hi pot haver fe. Així, dona tanta importància al poder dels llibres que fins i tot arriba a l’assassinat. El 1986, Jean-Jacques Annaud en va fer una extraordinària pel·lícula amb Sean Connery i Christian Slater de protagonistes, tot i que al començament assenyala que es tracta d’un palimpsest, o sigui, un escrit que conserva algunes traces d’un altre escrit anterior.

També va aconseguir enganxar-me la tetralogia sobre El cementiri dels llibres oblidats de Carlos Ruiz Zafón: L’ombra del vent (2001), El joc de l’àngel (2008), El presoner del cel (2011) i El laberit dels esperits (2016), on el protagonista Daniel Sempere llegeix un llibre maleït a la Barcelona els primers anys del segle XX i intenta trobar-ne l’autor.

A la novel·la de Jerome David Salinger El vigilant al camp de ségol, es conten les peripècies que va patir el protagonista, Holden Caulfield, entre els dies en què va esser expulsat de l’institut fins que va arribar a caseva. Mai he pogut entendre perquè era un dels llibres preferits de Mark David Chapman, l’assassí de John Lennon, que se sentia identificat amb el protagonista, talment com John Hinkley, que va intentar assassinar Ronald Reagan o Robert John Bardo, que l’any 1989 va matar l’actriu Rebecca Schaeffer. Es veu que els llibres són molt més poderosos del que sembla.