Dins la barcassa Le Son de la Terre, ancorada al Moll de Montebello a la banda de l’absis de Notre-Dame, dijous 27 es va produir el Sarah Thorpe Quartet: la vocalista francobritànica estava acompanyada per la contrabaixista i corista Joanne Dolly, Xavier Belin al piano i Hélios Mickaïl a la bateria.
En part, aquest concert era un tast anticipat de Secret Place, el tercer disc de Sarah Thorpe (vegeu la foto), que ha enregistrat amb el pianista Dexter Goldberg (fill del saxofonista Michel Golberg, que ha tocat amb Michel Legrand, immens compositor que ha escrit la banda sonora d’uns quants films clàssics del cinema francès), el contrabaixista Fabricio Nicolas-Garcia, el bateria Théo Moutou i el guitarrista Josiah Woodson, àlbum que compta amb special guests de l’envergadura d’Hugo Lippi (col.laborador de David Lynch a Inland Empire) i altres jazzmen prestigiosos com Antonio Hart, T. K. Blue i Ronald Baker.
Igual que el disc nou de trinca, el concert començà amb The Sweetest Taboo (homenatge a Sade, la compositora i intèrpret de singles d’èxit mundial com Smooth operator) i acabà amb Deep blue love, tema de collita pròpia que dóna títol al seu disc anterior. Entremig, adaptacions amb lletra francesa (darrerament fa servir una miqueta més la seva altra llengua) per exemple de música brasilera, traduint ara l’alegria, adés la melancolia dels amors naixents i dels que dormen al cementeri del la Memòria, mare de les Muses (no debades la crítica ha qualificat el seu estil de “lyrisme poétique”, i ella mateixa concedeix una gran importància a la dicció i no pot concebre la seva creació separada de la poesia).
I encara més cançons seves (al primer disc no n’hi havia cap, al segon una tercera part, i en aquest, almenys la meitat): composicions incitants, engrescadores, esbalaïdores, capitoses com un vi fort i bo begut en amable companyia: així són abocades les melodies d’aquesta cantant amb veu de vellut, suau com la pell del melicotó, de to controlat i just, elegant, càlida sense efusions estereotipades i estèrils, etèria a estones, i sempre a les antípodes de la perfecció freda; resumint: una tècnica perfecta al servei de l’emoció.
La sala, és a dir, el buc del vaixell, que només s’engronsava una mica quan altres barcasses passaven per darrera l’escenari, era plena i el públic gaudí d’una vetlada màgica.
Entre jazz, Soul i altres músiques de la mateixa família, seriosa i laboriosa, creant i enregistrant en plena serenor (uns cinc anys per a cadascun dels seus tres discos), Sarah Thorpe es va consolidant cada vegada més entre la jove guàrdia del jazz.
