Anècdotes d’un temps (3)

Resulta que, a l’hort de ca’n Servera, prop de Portocristo, hi vivien d’amitges la família de l’amon Toni “Relles”, que tenien un brau molt gros, més del que és corrent, i l’engreixaven per a vendre’l i dur-lo a s’escorxador de Manacor.

Però abans de contar-vos el que passà, convé saber que l’animal en qüestió donava a la bàscula un pes de nou-cents quilos, una cosa descomunal, ja vos podeu imaginar quin tros d’animal havia de ser.

Degut a ses circumstàncies comentades, a l’animal l’havien de manar des de Portocristo a Son Carrió, per a carregar-lo dins un vagó del tren, per dur-lo a Manacor, ja que en aquell temps encara hi havia pocs camions que poguessin traginar aquell animalot.

Ja podeu pensar si n’hi va haver de xerrades entre aquella família i una quadrilla d’homes d’es Port, per veure com ho feien per arribar-lo a l’estació del tren, que estava a uns cinc quilòmetres de distància.

Tot i amb això, arriben a una solució per que no els fugís. Fermar-li a cada banya tres cordes ben gruixades, que li anassin rossegant cap al darrere, i així, de tant en quant se les aniria trepitjant, i cada vegada que trepitjàs una de les cordes suposaria una estirada a una de les banyes, fent-li tòrcer el coll, i així, si sortia del camí no es faria gaire enfora.

La qüestió és que, quan arribà el dia que l’havien d’embarcar, complint les normes pensades, partiren, el bou davant, i un esquadró d’homes armats amb bastons més llargs que ells mateixos, un per darrere i altres al costat.

I d’aquella manera, donant moltes passes i molts de crits i pa paciència, arribaren al poble de Son Carrió. I aquí si que es mogué un espectacle mai vist, ja que la gent del poble esperava la comitiva a l’entrada. I quan veren aquell animalot i aquell estol d’homes amb aquells garrots tan llargs, quedaren tan espantats com si fos un elefant de la selva perseguit per una tribu d’indígenes, perquè aquells homes ja no pareixien de per aquí, corrent darrere aquell bovot, quasi tot el temps fora del camí, uns amb una cama arromengada, altres amb es capell passat fins a ses orelles i qualcun que l’havia perdut, tots sense cap rialla, fent cara de cansats i de pocs amics. Vos assegur que la gent es feu enrere ben aviat.

I així com aquell animalot caminava pel carrer, cap alt cap alt, i fent uns brúfols d’enrabiat de trepitjar-se les cordes i sofrint aquelles estirades per les banyes, quan passava per davant de cada casa, tancaven les portes i no les tornaven obrir fins que aquella tropa havia passat.

I jo, que devia tenir uns sis o set anys, vaig partir corrensos cap a cap a ca nostra, que estava molt prop de l’estació, i vaig pujar a d’alt del sòtil a guaitar per una finestra. I quan arribava aquella tropa amb aquell bovot davant, el jefe de l’estació sortí a l’entrada de les barreres, i quan veié aquella bèstia, cridà amb els braços en l’aire: -menau-lo cap allà on hi ha el mollet, que hi ha el vagó on l’heu d’entrar-. I ell parteix i s’enfonya cap a dins l’estació, més assustat que un cuc.

I vos assegur que per fer entrar el bou dins el vagó n’hi hagué de crits i renou, i quan el varen haver engabiat i facturat, el homes anaren al cafè de Ca’s Patró a bore cafè i copa, que s’ho havien guanyat amb aquella arriscada odissea.

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada