Educació i consumisme

Ja que el darrer article sobre educació, Finlàndia, el millor sistema educatiu del món, de Tomàs Martínez, va interessar tant i va provocar un debat enriquidor, he considerat oportú aportar el meu granet d’arena al debat recuperant una sèrie d’articles que vaig publicar a la revista Flor de Card sobre aquest tema.

Per començar public un escrit/ressenya sobre un assaig que vaig llegir de Daniel Pennac (autor francès que recoman fermamen tant pel seu vessant assaigísitc com pel de novel·la de ficció), anomenat Mal d’escola, el qual és una refelxió sobre l’educació actual. Pennac és escriptor, però també ha estat professor de Secundària durant molts anys a la perifèria de París i això es nota en la seva reflexió. Segons ell, si la societat no canvia alguns valors (ell destaca sobretot el consumisme), l’educació no evolucionarà per bé. Jo en el seu moment  ja vaig dir que estaria molt bé canviar el sistema educatiu i  preparar millor els mestres i professors per a la docència, però que res d’això serviria de res si no fèiem un canvi més profund, un canvi de mentalitat general (de les famílies, però també de la societat en general), per la qual cosa coincidesc amb l’autor francès.

Pennac explica que  els joves d’ara no són iguals que els d’antany a causa, entre d’altres coses, del consumisme. Segons l’autor francès abans els germans es deixaven la roba (jo ho recordo perfectament,  i a vegades agafava la del cosí i tot), però ara per pobres que siguin ja no es deixen res perquè “ la Gran Mare Màrqueting s’encarrega de vestir a grans i petits”. Això provoca que tots vulguin anar vestits a la seva manera per distingir-se dels altres, per cridar l’atenció, i en conseqüència no volen compartir res. Però segons Pennac, la cosa no acaba aquí: “La Gran Mare Màrqueting els vesteix sí, però també els alimenta, els dóna de beure, els calça, els equipa d’electrònica, els posa damunt de patins, bici, scooter, moto, patinet… Els distreu, els informa,  els connecta, els dóna una permanent transfusió musical, els dorm, els desperta i, quan són a classe, vibra en el fons de la seva butxaca per tranquil·litzar-los: Som aquí, no tenguis por, som aquí, en el teu telèfon mòbil.”

Efectivament tot això ho puc comprovar cada dia a les meves aules. Que si duen mp3 de tal marca, que si s’han comprat un mòbil de pantalla tàctil, que si els han promès la moto tal…  però després no poden pagar cinc euros per anar al teatre. Record que l’any passat un alumne de 2n d’ESO va ser plegat a classe enviant un missatge amb el seu telèfon mòbil i com a càstig l’hi varen requisar durant una setmana. No us imaginau l’escàndol que va muntar a la sala de professors perquè l’hi tornessin. Que si gemecs, que si plors, que si súpliques… “El necessit,”, repetia, i jo em deman com pot necessitar un al·lot de tretze anys un mòbil tan imperiosament? És més, què fa un nin d’aquesta edat amb el mòbil  a la butxaca cada dia a l’institut? És realment necessari? No s’equivoquen el pares deixant-los dependre d’aquests artefactes ja tan prest? El millor de tot és que encara el pare va venir al centre a reclamar l’aparell del fill, més que donar-nos suport i continuar amb el càstig.

Però, malauradament, si faig la mirada més enllà, descobreixo que la majoria d’adults també som víctimes d’aquest consumisme que ens envolta i ens devora lentament, sense que quasi ens adonem. Així les coses, vés que han de fer els pobres nins, que són els més indefensos de tots. Per corroborar-ho, exposo un episodi de fa uns anys, quan jo encara anava a la universitat (on la gent teòricament ja surt de l’adolescència). Un dia un professor, bastant extravagant per cert, va arribar a classe vestit amb una túnica a la manera morisca. Tothom se’l va mirar amb cara de sorpresa i, finalment, un va gosar dir el que segurament la majoria pensàvem:

– Que vas disfressat?

– Mmmm… potser- va contestar el professor sense quasi immutar-se.

– Clar que sí que hi vas. De musulmà.

En aquest moment tota la classe va esclatar a riure. El professor ens tenia allà on volia.

– I tu?- va demanar a l’alumne que s’havia fet el graciós.

– Jo? No. Per què?

– Què diuen les teves sabates?

El jove se les va mirar i va dir en veu alta:

– NIKE.

– I els teus calçons?

– I jo que sé.

– Jo t’ho diré. Diuen LEVIS.

– I què?

– Que si jo vaig disfressat de  musulmà,  tu hi vas d’americà, amic meu.

Considero que és un bon exemple que sense adonar-nos ja estam ficats dins la roda del consumisme. Però recuperant el fil de Mal d’escola, Pennac també ens diu que l’alumne actual té més problemes a l’escola perquè està envoltat de capritxos i té tot el que vol (els pares ho consenten). Després arriba a classe i ha d’oblidar els relluents aparells que col·lecciona a caramulls per assimilar abstraccions invisibles (subjectes, predicats, regles de tres, el platonisme…), els quals no pot palpar ni exhibir. I és que l’escola és “l’únic lloc de la societat de mercat on el nin client ha de pagar amb la seva persona, és a dir saber a canvi de treball, coneixement a canvi d’esforç, no a canvi de diners”.

L’autor francès acaba aquesta reflexió sobre el consumisme adolescent  fent-se una sèrie de preguntes: “ El nin no se sent amo de l’univers quan, tancat en la seva habitació, està assegut davant la consola? I xatejant fins a la matinada, no té la sensació de comunicar-se amb tota la Terra? No li procura el seu teclat l’accés a tots els coneixements que els seus desitjos sol·liciten? Els seus combats contra els exèrcits virtuals no li proporcionen una vida emocionant? Per què hauria de canviar aquesta posició central per una taula a l’aula? Per què hauria de suportar els judicis crítics d’uns adults inclinats sobre el seu butlletí trimestral quan, tancat a la seva habitació, separats dels seus i de l’escola, regna?”

Opino que la idea ha quedat ben clara. El consumisme desbocat és una de les principals causes de la decadència de valors dels adolescents del segle XXI (i de la societat en general). Així ho explica l’autor Daniel Pennac de manera brillant en el seu assaig Mal d’escola. Reflexionau-hi.

 Frase destacada:

– Els professors ens mengen el cap, senyor!

– T’equivoques. El cap ja te l’han menjat (la televisió, les grans marques comercials, l’ídol de torn…). Els professors intentam tornar-te’l.

(Daniel Pennac, fragment extret de Mal d’escola)

3 comentaris a “Educació i consumisme

  1. Gràcies Pau!!, és un article que posa a la descoberta un dels problemés fonamentals de l’educació i de l’actual crisi de valors.

    Em quedo amb la següent frase: “l’escola és l’únic lloc de la societat de mercat on el nin client ha de pagar amb la seva persona”. És per això que els agrada tant poc l’escola als nostres joves.

    També voldria comentar la enorme contradicció o dilema en que es troba avui en dia la nostra escola. En plena crisi econòmica, el govern i molts ciutadans volen prosperitat. El “Gran Hermano” pregona constantment: consumeix i tot anirà bé; consumeix i prest sortirem de la crisi; consumeix…

    Encanvi l’escola, si vol fer educació per al consum, pareix una nota dissonant, un parèntesi extrany, una cova prehistòrica on mestres-cavernícoles diuen coses rares als joves.

    En la meva humil opinió, si no es fa un canvi profund en les nostres consciències (http://www.elnortedecastilla.es//v/20111205/cultura/restablecemos-grietas-economicas-pero-20111205.html), qualsevol canvi superficial que es proposi serà com afegir aigua al banyat.

    Us deix amb aquesta fragment del llibre de Giuseppe Tomasi di Lampedusa, “Il Gattopardo”:
    “Si queremos que todo siga como está, es necesario que todo cambie”.
    “¿Y ahora qué sucederá? ¡Bah! Tratativas pespunteadas de tiroteos inocuos, y, después, todo será igual pese a que todo habrá cambiado”.
    “…una de esas batallas que se libran para que todo siga como está”.

    VN:F [1.9.22_1171]
    Puntuació: 0 (de 0 vots)
  2. L’article d’en Pau convida a la reflexió i obri diverses vies per capficar-nos-hi.
    Anem a encetar-ne una. Diu en Pau, referint-se a Pennac: ” si la societat no canvia alguns valors (ell destaca sobretot el consumisme), l’educació no evolucionarà per bé. Jo en el seu moment ja vaig dir que estaria molt bé canviar el sistema educatiu i preparar millor els mestres i professors per a la docència, però que res d’això serviria de res si no fèiem un canvi més profund, un canvi de mentalitat general (de les famílies, però també de la societat en general)”.
    Anem a pams: En dues dècades s’han produït uns canvis extraordinaris dins la societat capitalista. Aquests canvis han fet trontollar el model establert i podem afirmar que no són canvis conjunturals, sinó canvis estructurals. Aquests canvis (el darrer la crisi econòmica que patim) han afectat tots els àmbits de la vida personal i han deixat empremta en l’esfera pública i privada.
    En dues dècades, o tres, s’ha produït un desenvolupament econòmic i tecnològic espectacular: hem passat per una revolució que comporta dos àmbits:la tecnologia i la globalització.
    Aquest canvi tan important, que s’ha produït de la mà del consum, ha deixat l’individu en una situació de soledat absoluta, absolutament desemparat, en situació de total vulnerabilitat.
    El sistema ens ha volgut fer creure que som autosuficients, perquè tenim tot allò que ens plau, perquè podem aconseguir tot allò que volem, però realment ens estan reduint a protagonitzar un paper de consumidors-espectadors, el que realment ens han robat ha estat l’autosuficiència.
    Si la societat aposta pel consum, com a ídol modern, quin paper ha de jugar l’escola? Encara més, quin paper pot jugar l’escola? Davant un món on tot està a l’abast de la mà, també la informació, què hem d’ensenyar? Com hem d’educar? El que la “societat” demana a l’escola és congruent amb el sistema imperant? O, tal volta, la “societat” ja ha descomptat per endavant la influència de l’educació sobre els infants i està reduint el paper de l’escola a un espai de trànsit cap a la integració en un model on la llibertat rep el nom de consum.

    VA:F [1.9.22_1171]
    Puntuació: 0 (de 0 vots)
  3. Avui, a “La Contra” de La Vanguardia, i per boca de Timo Riiho es poden veure les claus de l’educació finesa. Res a veure amb la nostra cultura!

    VA:F [1.9.22_1171]
    Puntuació: 0 (de 0 vots)

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada