Independència

Caminante, son tus huellas
el camino, y nada más.
Caminante, no hay camino,
se hace camino al andar.

Aquest versos d’Antonio Machado podrien resumir perfectament la ruta que hauran de seguir els catalans que aspiren a esser els amos del seu propi destí.

És ver que hi ha una Constitució que no contempla la possibilitat de què una part d’Espanya se segregui de la resta, però també és ver que no n’hi ha cap en el món, de constitució, que ho faci, i mirem quans països han aconseguit la independència, començant per tots els d’Amèrica, molts d’Àfrica i alguns d’Europa, Àsia i Oceania. I és que quan hi ha una gran majoria que vol canviar les coses, més prest o més tard ho aconsegueix, encara que les lleis n’estiguin en contra.

És evident que molts d’aquests països han hagut de recórrer a les armes -esperem que en aquest cas no sigui així, encara que hi ha associacions de militars de l’antic règim que ja han apuntat en aquest sentit-, però el camí més lògic seria demanar-ho a la gent de Catalunya… si no estàs prohibit. I aquesta és una altra qüestió: en quina democràcia vivim si està prohibit consultar l’opinió de la gent? Tanta por els fa sebre quants n’hi ha que volen la independència i quants s’estimen més continuar dins Espanya? O consideren que posant una papereta dins l’urna cada quatre anys ja n’hi ha prou? Basta pegar una ullada a la Wikipèdia per sebre que s’han celebrat referèndums independentistes a Noruega (1905), Austràlia (1933), les illes Fèroes (1946), Puerto Rico (1967), Quebec (1980 i 1995), Eslovènia (1990), Geòrgia, Croàcia, Macedònia, Ucraïna i Uzbequistan (1991), Bòsnia-Hercegovina i Osètia (1992), Eritrea i Puerto Rico (1993), Montenegro (2006) o Sudan (2011). I ja s’ha acordat celebrar-ne a Puerto Rico (2012), Nova Caledònia (entre 2014 i 2018), Escòcia (2014) i Grenlàndia (entre 2016 i 2020).

I, naturalment, els qui han votat són els ciutadans de les regions que es volen segregar, no el conjunt del país. O és que els espanyols votaren a favor de la independència de totes les terres americanes que conformaven la “Nueva España”? O es que per complir el Pla Baker -si s’arriba a complir mai- podran votar tots els marroquins per la independència del Sahara?

Per això, com he dit al començament, són els propis catalans els que hauran de fer el camí.

20 comentaris a “Independència

  1. Que es catalans facin lo que vulguin, però que no se creguin que ses Balears seran seves. Si de mi depengués, lis donaria s’independenci avui mateix, i el hi faria boicot econòmic a n’es seus productes, ja que si en lloc de ser de ses provincis més riques, fos de ses més pobres, i ses altres lis ajudassin, segú que no la demanarien a s’independenci.

    VA:F [1.9.22_1171]
    Puntuació: 0 (de 0 vots)
      • Aquí t’equivoques, no els odii gens a nes catalans, però que mos deixin tranquils a noltros. Jo ja ho he dit, si volen ser indepentents, que ho siguin.

        VA:F [1.9.22_1171]
        Puntuació: 0 (de 0 vots)
          • Estic cansat de sentir lo de països catalans, una cosa que no ha existit mai, i que noltros som ses seves illes.

            VA:F [1.9.22_1171]
            Puntuació: 0 (de 0 vots)
          • Me pots citar un sol document on digui que nosaltres som les seves illes?

            VA:F [1.9.22_1171]
            Puntuació: 0 (de 0 vots)
          • És que no n’hi ha cap de document, perquè no ho som!!! Però se sent dir, ho ara me direu que no ho heu sentit mai a això? I és aquests que ho diuen que haurien de tancar sa boqueta, perquè no tenen raó.

            VA:F [1.9.22_1171]
            Puntuació: 0 (de 0 vots)
    • Per començar, senyor Mallorquí, m’agradaria matisar-li unes quantes coses. Sa primera de totes, és, que ni que vostè volgués, tindria l’opció de independitzar-se juntament a Catalunya. Deixis de velles fal•làcies de Països Catalans i miri a l’actualitat. Busquí un sol fragment on, un sol Català reclami Balears com a les seves pròpies Illes, o un polític faci referència a elles com conjunt unitari amb la seva comunitat.

      Busqui. Argumenti. I quan ho pugui fer-ho, més allà de velles veus que un dia varen tenir ressò en algun moment de la nostre historia i que, no pot ni datar ni demostrar, podrà parlar amb la saviesa de qui te argumentació per les seves hipòtesis.

      La seva visió es egocentrista. Pensant que les illes som el centre del que busca Catalunya, i deixem dir-li, amb tot el respecte del món, que s’equivoca.

      D’altre banda, m’estranya la seva capacitat per jurar i perjurar que el mallorquí no es català. Qui sap si ha trepitjat mai aquelles terres. Perquè li ben dic, que després d’haver viscut molts d’anys en elles, he pogut xerra amb el vostre mallorquí estimat amb tot aquell que he tingut la sort de relacionarem allà. Crec, sincerament, que si el meu destí hagués estat França, no hagués pogut utilitzar el meu idioma matern per relacionar-me. Però segons la vostre teoria, son idiomes tan diferents, que m’hagués servit del mateix.

      Acceptar els dialectes enriqueix. I no parlava vostè fa unes línies que separar no serveix de res? Quins son els motius que el porten a fer-ho ara amb el que fa a la parla? Faci ús de la saviesa de qui més en sap, escolti als filòlegs i no a la seva animadversió cap un territori.

      VA:F [1.9.22_1171]
      Puntuació: 0 (de 0 vots)
    • Que és de bo de fer fer demagògia. Al·lots, no mescleu ous amb caragols… els països com el Tíbet, etc., que foren invadits a la força per un altre país, me pareix just que demanin s’independenci, encanvi sa corona aragonesa se va unir amb sa castellana mitjançant un matrimoni pactat (com ho eren tots els d’aquella època) per fer un imperi fort. Això va ser bo per s’economia de ses dues corones. S’unió fa sa força. Jo voldria que Espanya s’unís amb més països. Mos hem d’unir, no separar com volen ets independentistes, que amés, està ben demostrat que ningú és independent de ningú, tots mos necessitam a tots i hem de col·laborar.

      Jo no dic que es mallorquins haguem de xerrar en castellà (ni en català), cada regió té sa seva cultura i s’ha de protegir. Mos volen fer creure que sa nostra llengo és sa catalana, i aquí, a partir de’n Jaume III ja mos vàrem desmarcar des catalans i sa nostra llengo ha evolucionat ben diferent des català.

      VA:F [1.9.22_1171]
      Puntuació: 0 (de 0 vots)
  2. M’agradaria felicitar al Josep Cortés pel seu magnífic article. Com sempre, es un plaer llegir a un home que en sap tant.

    Després, dir, que estaria bé poder passar al següent punt, on, el dret a la consulta democràtica no es pot posar en dubte sobre cap circumstància, ja que els drets, són per sumar-los i no restar-los.

    Estaria be no haver-nos de centrar amb les formes, i poder passar al contingut. Debatre del moment actual, i, si tot aquest enrenou és un producte d’unes reivindicacions sobiranistes, o són els catalans víctimes de les manipulacions electorals dels seus dirigents. Els que pot ser, utilitzen un fet tan sentit per amagar aspectes més importants i voluntats personals.

    VA:F [1.9.22_1171]
    Puntuació: 0 (de 0 vots)
  3. M’agradaria afegir unes concrecions tècniques i alguna opinió personal.

    – la Constitució no preveu la independència d’una part del territori Espanyol, però sí preveu un procés de modificació de la pròpia norma, que perfectament pot incloure la independència d’una part del país, almenys teòricament encara que dur-ho a la pràctica és poc més que dificilíssim. Però també devia semblar poc més que impossible la dissolució de les Corts franquistes a través de les pròpies Leyes Fundamentales sense trencar jurídicament amb el règim anterior. Només va fer falta una autèntica volutat social duradera, i malgrat el poder recaia només en mans dels diputats franquistes, no van poder negar la realitat. De totes formes, tal i com indica en Josep, el procés de modificació constitucional exigiria, en principi, un referendum da caire estatal q xocaria un poc amb l’esperit de la modificació.

    -Espanya té ratificat el Pacte de Drets Civils i Polítics de la ONU de 1966 que en el seu primer article garanteix el dret a la lliure determinació, si bé el Tractat canalitza aquest dret a través dels mecanismes interns de cada país. Encara que el tractat fou redactat pensant en les antigues situacions colonials, el seu text no fa referència a lun específic àmbit d’aplicació.  Així que aquest dret està previst a l’oredenament espanyol, la qüestió ja serà la fórmula d’aplicació.

    – No és cert que el referendum estigui prohibit. L’afirmació correcte és que la competència exclusiva en aquesta matèria recau en l’Estat. A dia d’avui opin que seria difícil aquesta convocatòria estatal o la delegació de la competència a favor de una Comunitat Autònoma, però també crec que tan bon punt quedi patent que aquesta és l’autèntica voluntat social i duradera de Catalunya, cap govern central serà capaç de negar la realitat per molt de temps. Una altra cosa és que l’esperit independentista actual respongui a altres interessos meraments puntuals, tal i com indica en el darrer comentari ‘lallunalapruna’. En aquest cas xerr d’un referendum purament consultiu, diferent al de modificació constitucional a què feua referència al primer punt.

    – Dius, Josep, que seria desitjable que aquí hi hagués referèndum de la mateixa forma que n’hi ha hagut a altres indrets que cites. La meva pregunta és, com es van celebrar aquests referendums? Els van convocar l’autoritat competent en cada cas? El va convocar el representant del territori interessat desafiant la legalitat vigent?…

    – Com a opinió personal crec q si el govern central volgués fer ús de les seves prerrogatives jurídiques contra qualsevol moviment independentista, ja ho hauria fet quan es van començar a celebrar votacions municipals  jurídicament il•legals sobre la independència amb mitjans públics, o quan varis Ajuntaments ja s’han declarat terrirori lliure, encara que siguin documents sense cap valor legal.

    -Com a curiositat indicar que els referèndums a Espanya no són jurídicament vinculants (moralment i socialment sí). Els que atenen a quatre titulars impactants enlloc de escoltar el debat jurídic parlamentari de fons es sorprendran de quines eren les postures de cada un en el procés constituent. El caracter vinculant dels referendums estava defensat i molt ben argument per M. Fraga Iribarne.

    VN:F [1.9.22_1171]
    Puntuació: 0 (de 0 vots)

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada