Relats (capítol 28)

Sa revista Flor de Card va durar se friolera de quaranta anys, amb dos anys d’interrupció, en la qual només es feia una pàgina amb sa cronologia des Poble. En es principi s’editorial se feia entre tots, com que damunt s’ajuntament hi havia lloc, abans de començar-les a imprimir mos dèiem de boca a boca quin dia se feia s’editorial, i tots es que hi volien dir hi deien.

Com se pot comprendre hi havia vegades que era impossible acabar-lo perquè si un troba important es futbol, s’altre hi trobava sa política o l’església, o pegar a tot el que se movia. Allò era un caos, si hi afegim sa falta de lloc per reunir-nos, a més, tot es material el tenia en Pep a ca seva, prest se va formar un consell de Redacció. Pes consell de redacció n’hi varen passar uns quants, i com que no m’enrecord de tots, me limitaré a dir que un des que hi va estar molts d’anys va ser n’Ignasi (s’actual Jutge). Darrerament es Consell era: En Felip Forteza, n’Antònia Galmés, en Guillem Quina, en Joan Santandreu (Mora), en Guillem Soler (Guixaine) i s’etern Secretari, n’Ignasi Umbert (Es Jutge). Com per tot, aquí també era es Secretari (ara ho és de sa Gent Gran, es que li faltava).

Es primers quatre anys en Guillem Pont s’encarregava de tot allò de sa Revista, de ses excursions, i des campaments pes nins, però com que tot cansa, i a més si fas feina a un altre poble, comences a festejar, te cases,  tens al·lots, i si es ritme de col·laboració en ses activitats, va minvant a poc a poc, se varen anant perdent activitats, fins quasi només quedar sa revista. Llàstima sa desil·lusió que hem provocat en es joves d’ara, perquè així no sortira un altre grup disposat a fer coses pes poble durant quaranta anys. O si?

En aquells temps, si qualque grup volia fer un Club, tant cultural, com esportiu, (polític ni se’n parlava, per por a se presó), preparàveu uns estatuts, els dúieu en es Govern Civil, i el primer que vos aconsellaven era cercar-te un Director Espiritual. En Guillem de sa Bogura, en Joan de sa Caixa PD, en Rafel Sabater, i n’Andreu Sorrilla, anaren a parlar amb en Don Martí Rosselló (Garrova). Ell va acceptar tot d’una, a més se va oferir per escriure sa Història antiga de Sant Llorenç, però un poc perquè sempre es seus consells eren de fer-nos por, a més un dia se va enfadar molt per un mal entès, o no estic segur perquè, s’assumpte és que prest mos quedàrem sense Director Espiritual.

Don Martí, com molts de se seva edat, encara vivien encallats dins sa por, o més molt, dins es terror, i en lloc de llançar-nos sempre mos frenava, mos deia: “Això jo no ho escriuria, perquè  mos bastaria per anar a sa presó”. Com deia abans, ell escrivia sa Història Antiga de Sant Llorenç. Un dia hi va haver un xoc amb ses seves històries de s’antic Sant Llorenç i sa idea des líders, i a resultes de sa diferència de pensament, i es cansament d’amenaces sempre de presó pes nostres escrits, se va aprofitar s’ocasió per separar-nos amigablement. Però va deixar de ser es nostre Director Espiritual.

Es veu que a pesar de veure’s es final de sa Dictadura, sa por dominava es que ho havien viscut, perquè en so President va passar una cosa per l’estil. Quan mos feren fora de s’Ajuntament, també se decantà pes creure es criança, i pes calladets sou més guapos.

Quan vàrem canviar es President hi férem en Tomeu Pont (Carbó) que havia estat durant desset anys es Secretari des Batlle Tomàs Rosselló (De ses Voltes) (encara  ho era des negocis). Era un homo també molt simpàtic, i molt amant  des joves, després de Joan Garrit, com que ell s’havia acostat en es Club Card, el fèrem es President, però tampoc va resultar ser tan lliberal com mos crèiem, i tampoc va acabar es mandat. Com que aquest tampoc mos va agradar, ja ho deixàrem anar. Com que era obligació tenir President, i en es grup n’hi havia un amb sa carrera quasi acabada d’advocat, hi férem en Tomeu Amer (Des Piset ) fins que ja només va quedar sa Revista, i la va agafar baix es seu control en Pep Mosca fins en es seu final.

A sa pròxima parlarem un poc de com se feien es Batlles, i des que vaig conèixer jo abans de sa Democràcia.

Una de ses coses que jo considero molt interessant des Club Card, és que un moment, on en es Poble encara s’actuava per colles, unes contra ses altres, mos fèiem sa punyeta tot el que podíem, i es Club Card va aglutinar tota sa joventut des Poble, almenys es d’una dècada i mtja, acabant amb ses rivalitats.

Com que a sa vida sa felicitat no pot ser mai completa, en el setanta-set hi va haver eleccions i cada qual va prendre una postura: uns més a la Dreta, altres en es Centre, altres més a l’esquerra, i uns en es limbe, i encara hi estan.

2 comentaris a “Relats (capítol 28)

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada