Per mi no és un premi qualsevol, sinó que confirma (tampoc ho necessitava, però una empenta sempre ve bé) una de les teories que sempre he defensat: moltes lletres del rock i el pop dels segles XX i XXI són pura poesia.
I és que ja amb setze anyets, un servidor ja ho reivindicava a Flor de Card a la seva secció “Un poema i una cançó”. Devora composicions d’escriptors sagrats com Pere Quart, Espriu, Yeats, William Blake, Mario Benedetti… gosava posar lletres de cançons de Bob Dylan, Leonard Cohen, Nirvana, Extremoduro… perquè tenia ben clar que tots feien poesia en el fons. En diferents formats, si voleu, però igualment poesia. Les cançons que posava també expressaven sentiments, emocions; criticaven; descrivien… i tot amb una estètica del llenguatge (rima, musicalitat, ritme, figures retòriques… talment com un poema).
Ja en aquell temps tenia detractors d’aquesta idea. “Com pot posar el gran Espriu devora aquest rocker?” Idò sí, podia; i pel que es veu amb raó. Perquè aquest premi és un reconeixement no només a Dylan, sinó que també a tots els grans artistes de la música popular d’aquestes darreres dècades que han sabut omplir les seves melodies amb una lletra que anàs més enllà (de fet, el premi Astúries a Leonard Cohen ja en va ser una premonició).
Curiosament enguany m’ha tocat impartir l’assignatura Literatura Universal. A l’estiu, quan em mirava la programació oficial, no vaig poder concebre un estudi de la literatura universal sense afegir-hi la lletra de la música popular d’aquest últim segle. Fort i no et moguis, idò, vaig afegir-ho (i també la literatura del còmic, un altre gran oblidat). Esper que els alumnes ho sàpiguen apreciar.
En resum, un premi més que merescut i a aquells que veig criticar-lo perquè Dylan “no és un escriptor, és un simple músic”, repetiré les sàvies paraules que em va dir un bon company, precisament escriptor: “Això és corporativisme escriptoril”.
Us deix una cançó del gran Dylan, Blowin’ in the wind, subtitulada perquè vegeu la gran qualitat literària que amaga: