Esbaldrec

Malgrat el desig d’agafar distància, no puc donar-li la volta i vèncer la implicació emocional. M’emociona veure una munió de persones amb el braços a l’aire i les mans obertes (quan aquí ens costa tant mostrar el nostre pensar i sentir com va passar en el tema, per exemple, de les «camisetes verdes») defensant, a contra corrent, les seves creences; i m’indigna la barra de qui, amb tota autoritat amolla el que sap que és descarada mentida. No hi puc fer més!.

D’altra banda, he de confessar quer el tema ha despert plenament el meu interès. No recordo altra època amb tanta curiositat per llegir comentaris de premsa ni haver suportat llargs debats on s’exposaven part i contrapart en relació a un tema concret.

I ja per finalitzar aquesta llarga introducció, una altra evidència: ningú tria on ha de néixer i tothom té la seva manera de pensar, sentir, opinar i actuar. Però hi ha una línia inequívoca, el respecte a les opinions i accions de les altres persones, la coneguda sentència «la meva llibertat arriba i limita fins on frega amb la llibertat dels altres». Això em porta a acceptar que tothom te dret, amb llibertat, a triar el seu camí. Una persona pot desfer la relació que te amb una altra persona, a un ésser viu el poden tancar en una gàbia però sempre en cercarà la sortida, tota persona i tot grup de persones, ben cara alta, pot deixar un grup, un poble, una escola, un Estat on no s’hi troba bé. El poder es pot conquerir, però l’autoritat no es compra ni s’imposa, s’ha de guanyar.

Necessit clarificar aquest punts bàsics per arribar als aprenentatges, fins a dia d’avui, derivats del «procés», puix representen un confirmació, o canvi, de dubtes, mites i creences que alguns teníem interioritzades.

Aprenentatges personals i intransferibles que condicionen el pesar, sentir i actuar d’una sola persona de entre els prop de vuit-mil milions. Tot és relacionat amb tot, és així que després de les vivències no hi ha marxa enrere, el posicionaments personals canvien (o no!).

Vet aquí alguns d’aquests conceptes que, aquests darrers dies, han caigut (alguns han tornat caure altra vegada) de la post i s’han esmicolat, que s’han esbaldregat com pedres de marge partioner:

Independència judicial. En tot col·lectiu format per persones hi ha diversitat, vull dir que s’ha d’estar molt alerta a jutjar i posar etiquetes, però… els fets evidencien que el sistema de nomenament del poder judicial necessita un canvi radical. S’hauria d’arribar a la cúpula per mèrits, no per amistança ideològica ni per nomenament dels polítics. No, així no!. Massa vegades es publicita i es presumeix del que no existeix, és a dir, es menteix.

Democràcia representativa. He arribat al convenciment personals que no hi crec amb aquesta democràcia representativa. La democràcia és participativa o no és res. Això de votar cada quatre anys i oferir carta blanca per fer i desfer resulta una enganyifa. Democràcia («govern del poble») és participació o no és res!. Es un aspecte a remirar quan ens tornin deixar votar. I aquesta participació, inevitablement, ha d’anar de baix a dalt. Per tant la primera lluita s’estableix en el si de grups i associacions, per passar després als ajuntaments i , així, fins arribar a dalt… S’imposa un canvi conceptual. Si el canvi és continu, les normes i lleis s’han de poder canviar (de fet es canvien quan convé a qui ostenta el poder).

Evolució de les idees. No resulta lògic que les idees estantisses predominin en la vida social actual. Les imposicions autoritàries, allò de «una, grande y libre», «unidad de destino en lo universal» i coses així responien a una època llargament superada. En el fons, el torcebraç potser es planteja entre posicionaments de passat i de present. Com ens podem deixar portar per plantejaments caducats?. Hi podria haver quelcom més enllà que els interessos de partit?. D’altra banda tothom parla de diàleg i de negociació, però això depèn de dos. I qui ha d’iniciar el procés sempre és el que disposa del poder, sigui mestre o governant. D’altra banda tampoc no pot esperar resoldre amb unes setmanes un volgut distanciament que cova des de fa deu anys.

Europa. El desig d’arribar-hi va ser llargament anhelat. Era una defensa contra la dictadura, contra la por derivada de la continua amenaça d’intervenció militar. Fugirem d’una por per entrar en la boira d’un poder indefinit, intangible, no triat. Ara sabem que «l’interès del pobles» li importa un rave a la vella Europa enfangada en els interessos dels grans poders econòmics. La utopia era una altra!.

L’imperi de la llei. No val aferrar-se desesperadament a la llei quan convé i obviar-la quan interessa. Hem pogut contemplar la utilització interessada, parcial i burda del conceptes Llei i Constitució. De les successives i descarades mentides pronunciades amb aplom i seguretat. Una vertadera vergonya dels que, precisament per ostentar poder, haurien de donar llum.

Neutralitat i equidistància. Sobre tot referida al quart poder que conformen els mitjans de comunicació. També enfangats pels condicionants econòmics d’haver de fer el joc a la superestructura i als interessos d’empresa. Vaja merder!. Vaja pluja de manipulacions! Tot, sempre, s’haurà d’agafar amb pinces i contrastat, no resta altra camí!. I tot malgrat l’existència d’excel·lents professionals. (Tot el que es diu és dit per algú)

Instància superior. El mite del pare just, de la possibilitat de recórrer a una instància superior també es volatilitza. L’autoritarisme expressat per la corona, la posició tendenciosa dels tribunals, aboquen a la indefensió. Es disposa de la força del jo, res més; amb tots els perills que això pot comportar.

– Sempre s’ha dit que la política empeny estranys companys de camí. Era fet contrastat i assumit. però així i tot sorprèn el posicionament, malgrat sigui joc vell esdevingut en altres moments de la història, tan conservador de l’auto denominada esquerra. Esquerrans i centralistes. Caldrà treballar el vocabulari de bell nou.

-I un altre mite esbaldregat és aquell tan malmenat de que tots són iguals. Idò no!. Basta escoltar el to, observar el llenguatge corporal i analitzar mots i coherències. No, no són tots iguals!

A hores d’ara també consider, manllevant experiència i paraules a Pere Sampol, que «Espanya no te remei!». Emocionalment ja he partit.

3 comentaris a “Esbaldrec

    • Hahaha, si vols et puc deixar un tibulet (et puc ampliar els apartats que consideris)
      La imatge és una barraca esbaldregada (escar) en el Caló d’en Ra.
      felino.

      VA:F [1.9.22_1171]
      Puntuació: 0 (de 0 vots)
  1. Alguns comentaris a l’escrit, amb el qual hi estic d’acord.
    Per comprovar si hi ha independència judicial basta comparar el paper dels fiscals –que, no ho oblidem, estan a les ordres del Gobierno– en els casos de la Infanta i el Govern de la Generalitat; als partits no els interessa demanar l’opinió de la gent durant la legislatura: només volen que signem un paper en blanc que els autoritzi a fer el que vulguin; el PP i Ciutadans poden discrepar en algunes coses, no gaire, però –juntament amb el PSOE– fan un sol cos quan es parla de la sagrada unitat de la Pàtria; Europa només funciona quan es tracta de dobbers, però mira cap un altre costat en parlar de refugiats, paradisos fiscals, unió política…; el partit més corrupte d’Europa no sembla el més indicat per parlar de complir la llei; tots els mitjans de comunicació –diaris i canals de televisió, potser amb p’excepció de Público i Infolibre– de l’Estat acusen TV3, Catalunya ràdio i Ara d’esser partidistes, talment com l’ase, que deia orellut al porc.

    VA:F [1.9.22_1171]
    Puntuació: +2 (de 2 vots)

Deixa un comentari