Es pot interpretar el llenguatge dels lapsus i els descuits?
Sembla que si Continua

A vegades, sense saber ben bé perquè, hi ha idees que ronden pel cap. El tema de les parts triades, de la distribució esbiaixada n’és un d’ells. I més concretament si fa referència a l’àmbit relacional. ¿Per què, fins i tot sense haver establit relació prèvia, ens sentim més propers a unes persones que a les altres?
Segurament la resposta a la pregunta resulta complexa. I segur que la cultura n’és una part important. Aspectes com la frase que es comenta, segur que hi incideixen. Continua
S’acostuma a dir que tot el que comença acaba. Aquesta aventura d’espigolar les referències que, de Mn. Galmés, en fa el Diccionari Català-Valencià-Balear, obra cabdal de la nostra cultura.
Tota tasca implica determinades aportacions que, sedassades per aquest entremaliat i manipulador cervell nostre, ens reconformen. Continua
Que és més gran França o Espanya?. Espanya o Alemanya?. Sense saber ben bé perquè la conversa de cafè derivà vers aquests temes.
L’eixida acabà amb sorpresa: no sempre les nostres percepcions són tan afinades com pensam. Continua
D’una banda el “Cas Nadal”, d’altra banda el cas d’aquell company que ha passat de tenir un pis llogat a llogar una habitació en un pis compartit.
D’una banda una casa amb un pressupost de milió i mig d’euros, d’altra banda qui s’arregla una construcció alegal com a habitatge permanent.
Qui viu a caseva i qui, a més, lloga un barracó com a “habitatge turístic”
El ventall urbanístic és ampla. Continua
Els carrers, les façanes, les fesomies, els costums, els valors…tot va canviant. El que uns consideraven “lluites indispensables” altres, posteriorment, o veuen just a l’inrevés.
Certament tots ens adaptam al que alguns anomenen “l’esperit del temps”. Continua
“A banda de les conseqüències econòmiques i geopolítiques que tindrà la segona presidència de Trump, hi ha un missatge social que s’envia a tots els racons d’Amèrica i d’Europa. Diu així: racistes, teniu raó. Sionistes que negueu el genocidi a Gaza, teniu raó. Nacionalistes fanàtics, teniu raó. Masclistes, violadors, agressors de dones, teniu raó. Homòfobs, teniu raó. Negacionistes, teniu raó. Xulets, xarlatans, fanfarrons i milhomes, teniu raó. Maleducats, teniu raó. Ressentits amb ganes de culpar el món sencer de les vostres mancances, teniu raó. El món és vostre.”
Aquestes paraules són de l’escriptor Sebastià Alzamora a la seva columna Visca el sistema del diari arabalears.cat del passat 8/11/2024 que apareix amb el títol “L’hora dels patriotes”. Continua
El títol fa part d’un dels meravellosos axiomes de Wagensberg que mantenc de forma permanent a la meva llista de blogs. Realment poques vegades coneixem l’abast d’això que en diem sort o casualitat.
La majoria de les famílies represaliades després del 36, tenien propietats en els establita de la possessió de Balafi. Casualitat?. Continua
Es funció del context on les sentim o aplicam, tots tenim detrerminats significats que atenen les paraules que usam. Significats que, adesiara, vam més enllà del que defineixen els diccionaris.
¿Què entenem per llibertat, democràcia, cultura….? La pregunta podria ser font de conversa i debat.
També, a vegades, les paraules es “gasten” intencionadament (¿Recordau el cafè amb llet de la “llibertat” de la batlesa de Madrid?) Continua
L’estultícia s’escampa com la boira…ens estem acostumant a viure-hi com si fos un fenòmen natural, normalitzat. Però no ho és. S’ha de considerar fruita del temps, això si. Un desconeixement -o potser és interès malintencionat?- empès per les persones que, ara, ostenten poder. Tenir poder no implica tenir raó. Continua
Les circumstàncies, el que Dominguez anomena “esperit del temps”, dels anys setanta o de la primera dècada d’aquest segle, res a veure té amb la situació actual.
Avui, a nivell local, cada entitat, cada grup, cada persona disposa del seu mitjà de comunicació individual i personalitzat. Continua
M’agrada relligir-la adesiara. Pimer la vaig trobar desgarradora i sorprenent, darrerament la veig carregada de profunda espititualitat. Faig referència a la carta que Mn. Galmés, en data 10 de maig de 1948, envià al Rnd. P. Rafel Ginard Bauçà, T.O.R.
No és carta única. En el gener de 1949 n’envia una altra al Rnt. D. Pedro Bonnin de Manacor (inclosa en el Setmanari Manacpr el 1973 en un article signat per Joan Bonnin Bonnin) on manifesta “Estit envoltat de solitud i de silenci, gairebé inter mortuos, i sent fretura d’esplaiar-me ab cor amic”. Continua
Sabem que tot té un cost.
¿Per què no hauriem de voler conèixer el cost econòmic de totes les coses que ens afecten directament?.
Els costos a nivell personal i familiar, els coneixem. ¿I el que gasten les institucions públiques i privades? Per què no se’n parla? Continua
Quan efímera resulta la vida!, sembla que era l’altre dia i ja fa quinze anys!.
Mirar arrere, no resulta gaire útil, ja és passat.
Pot alimentar un cert hedonisme, es poden detectar possible errades i, alhora, es refresca la feina feta, en aquest cas en l’entorn virtual. Continua
Un petit comentari derivat d’una conversa de cafè de l’altre dia.
Acaba amb preguntes sense resposta
No hi ha informació neutre, per això tots els articles, tots, tots són d’opinió. Intenten mostrar una “suposada realitat” segons el filtre del periodista, del paginador, del director….
Malgrat aquesta evidència es coneix amb el nom d’article d’opinió aquell que fan, de forma regular, determinats col·laboradors habituals del diari.
Ara i aquí vull fer referència a aquests darrers que vaig llegir ahir. Unes petites conclusions.
Les morts sempre van acompanyades de silenci. Es una creença on es mescla desig i presumpta realitat. Resten lluny els temps de les ploradores contractades; i ès que els costums socials, de mica en mica, van canviant.
La reflexió deriva del silenci que acompanyà la defunció de “en Córdoba”. No en sé res d’ell; ni tan sols nom i llinatges, sols el nom pel qual era conegut.
“Niña te vas a caer!” , “Como andamos?. Bien!..” eren les seves escomeses. Com totes les altres, un desig de presència… Continua
Segons diuen a l’hora de pònderar el que tenim o deixam de tenir, a l’hora de ser o deixar de ser, a l’hora de fer io deixar de fer…sempre, de forma més o manco accentuada, ens refernciam amb altres persones properes.
Som persona alta o baixa?. Com a comunitat som generosos o estrets?…dependrà de l’anàlisi comparativa en relació als altres. Continua
Segurament el condicionant “edat” és més transcendent del que, d’entrada, pugui semblar. No sols des d’una mirada externa, “home gran” o “mascle vell”, sinó des d’una mirada interna, a l’hora de pensar, sentir, intervenir…
Ho dic per justificar el parer que voldria assenyalar.
En contraposició als positius i gairebé eufòrics “tot va bé”, “no som un poble som una família”… fins i tot a aquella mirada externa que ens veu amb “esperit de poble”, voldria deixar constància, també, d’una altra possible mirada: “la indiferència vers tot el que no és propi” o “l’individualisme desfermat” que també acostuma a campar pels nostres carrers. Continua
Crec recordar que el seu nom era José Luis. Era un d’aquells monitors de “Promoción Professional Obrera” de finals del franquisme que va fer estada a Sant Llorenç, concretament en el pis de Can Llegosf.
Un dia, després de prendre cafè, parlàvem d’un amic comú. En confiança em va dir: “No me’n puc fiar massa. Parla malament dels seus companys i es previsible que, quan jo no hi som, parli malament de mi” Continua