D’una banda el “Cas Nadal”, d’altra banda el cas d’aquell company que ha passat de tenir un pis llogat a llogar una habitació en un pis compartit.
D’una banda una casa amb un pressupost de milió i mig d’euros, d’altra banda qui s’arregla una construcció alegal com a habitatge permanent.
Qui viu a caseva i qui, a més, lloga un barracó com a “habitatge turístic”
El ventall urbanístic és ampla. Continua
Els carrers, les façanes, les fesomies, els costums, els valors…tot va canviant. El que uns consideraven “lluites indispensables” altres, posteriorment, o veuen just a l’inrevés.
Certament tots ens adaptam al que alguns anomenen “l’esperit del temps”. Continua
“A banda de les conseqüències econòmiques i geopolítiques que tindrà la segona presidència de Trump, hi ha un missatge social que s’envia a tots els racons d’Amèrica i d’Europa. Diu així: racistes, teniu raó. Sionistes que negueu el genocidi a Gaza, teniu raó. Nacionalistes fanàtics, teniu raó. Masclistes, violadors, agressors de dones, teniu raó. Homòfobs, teniu raó. Negacionistes, teniu raó. Xulets, xarlatans, fanfarrons i milhomes, teniu raó. Maleducats, teniu raó. Ressentits amb ganes de culpar el món sencer de les vostres mancances, teniu raó. El món és vostre.”
Aquestes paraules són de l’escriptor Sebastià Alzamora a la seva columna Visca el sistema del diari arabalears.cat del passat 8/11/2024 que apareix amb el títol “L’hora dels patriotes”. Continua
El títol fa part d’un dels meravellosos axiomes de Wagensberg que mantenc de forma permanent a la meva llista de blogs. Realment poques vegades coneixem l’abast d’això que en diem sort o casualitat.
La majoria de les famílies represaliades després del 36, tenien propietats en els establita de la possessió de Balafi. Casualitat?. Continua
Es funció del context on les sentim o aplicam, tots tenim detrerminats significats que atenen les paraules que usam. Significats que, adesiara, vam més enllà del que defineixen els diccionaris.
¿Què entenem per llibertat, democràcia, cultura….? La pregunta podria ser font de conversa i debat.
També, a vegades, les paraules es “gasten” intencionadament (¿Recordau el cafè amb llet de la “llibertat” de la batlesa de Madrid?) Continua
L’estultícia s’escampa com la boira…ens estem acostumant a viure-hi com si fos un fenòmen natural, normalitzat. Però no ho és. S’ha de considerar fruita del temps, això si. Un desconeixement -o potser és interès malintencionat?- empès per les persones que, ara, ostenten poder. Tenir poder no implica tenir raó. Continua
Les circumstàncies, el que Dominguez anomena “esperit del temps”, dels anys setanta o de la primera dècada d’aquest segle, res a veure té amb la situació actual.
Avui, a nivell local, cada entitat, cada grup, cada persona disposa del seu mitjà de comunicació individual i personalitzat. Continua
M’agrada relligir-la adesiara. Pimer la vaig trobar desgarradora i sorprenent, darrerament la veig carregada de profunda espititualitat. Faig referència a la carta que Mn. Galmés, en data 10 de maig de 1948, envià al Rnd. P. Rafel Ginard Bauçà, T.O.R.
No és carta única. En el gener de 1949 n’envia una altra al Rnt. D. Pedro Bonnin de Manacor (inclosa en el Setmanari Manacpr el 1973 en un article signat per Joan Bonnin Bonnin) on manifesta “Estit envoltat de solitud i de silenci, gairebé inter mortuos, i sent fretura d’esplaiar-me ab cor amic”. Continua
Sabem que tot té un cost.
¿Per què no hauriem de voler conèixer el cost econòmic de totes les coses que ens afecten directament?.
Els costos a nivell personal i familiar, els coneixem. ¿I el que gasten les institucions públiques i privades? Per què no se’n parla? Continua
Quan efímera resulta la vida!, sembla que era l’altre dia i ja fa quinze anys!.
Mirar arrere, no resulta gaire útil, ja és passat.
Pot alimentar un cert hedonisme, es poden detectar possible errades i, alhora, es refresca la feina feta, en aquest cas en l’entorn virtual. Continua
Un petit comentari derivat d’una conversa de cafè de l’altre dia.
Acaba amb preguntes sense resposta
No hi ha informació neutre, per això tots els articles, tots, tots són d’opinió. Intenten mostrar una “suposada realitat” segons el filtre del periodista, del paginador, del director….
Malgrat aquesta evidència es coneix amb el nom d’article d’opinió aquell que fan, de forma regular, determinats col·laboradors habituals del diari.
Ara i aquí vull fer referència a aquests darrers que vaig llegir ahir. Unes petites conclusions.
Les morts sempre van acompanyades de silenci. Es una creença on es mescla desig i presumpta realitat. Resten lluny els temps de les ploradores contractades; i ès que els costums socials, de mica en mica, van canviant.
La reflexió deriva del silenci que acompanyà la defunció de “en Córdoba”. No en sé res d’ell; ni tan sols nom i llinatges, sols el nom pel qual era conegut.
“Niña te vas a caer!” , “Como andamos?. Bien!..” eren les seves escomeses. Com totes les altres, un desig de presència… Continua
Segons diuen a l’hora de pònderar el que tenim o deixam de tenir, a l’hora de ser o deixar de ser, a l’hora de fer io deixar de fer…sempre, de forma més o manco accentuada, ens refernciam amb altres persones properes.
Som persona alta o baixa?. Com a comunitat som generosos o estrets?…dependrà de l’anàlisi comparativa en relació als altres. Continua
Segurament el condicionant “edat” és més transcendent del que, d’entrada, pugui semblar. No sols des d’una mirada externa, “home gran” o “mascle vell”, sinó des d’una mirada interna, a l’hora de pensar, sentir, intervenir…
Ho dic per justificar el parer que voldria assenyalar.
En contraposició als positius i gairebé eufòrics “tot va bé”, “no som un poble som una família”… fins i tot a aquella mirada externa que ens veu amb “esperit de poble”, voldria deixar constància, també, d’una altra possible mirada: “la indiferència vers tot el que no és propi” o “l’individualisme desfermat” que també acostuma a campar pels nostres carrers. Continua
Crec recordar que el seu nom era José Luis. Era un d’aquells monitors de “Promoción Professional Obrera” de finals del franquisme que va fer estada a Sant Llorenç, concretament en el pis de Can Llegosf.
Un dia, després de prendre cafè, parlàvem d’un amic comú. En confiança em va dir: “No me’n puc fiar massa. Parla malament dels seus companys i es previsible que, quan jo no hi som, parli malament de mi” Continua
“El caràcter d’una societat es mostra en les transaccions de cooperació entre parts implicades”. La frase del matemàtic Paulos es passejà llarga estona pel pensar. ¿Com es poden comptar les transaccions de cooperació? ¿On es situa la linia entre col·laborar i cooperar? Continua
Aquesta pandèmia que ens toca viure ens confirma intuïcions que tots teníem. Estem, bé, molt bé, però no tant com ens pensàvem. Continua
Hi ha temes que resten llargament adormits. Després una conversa, un article, una imatge… actuen com a esclafit que despert la curiositat.
Per què Sant Llorenç des Cardassar es diu “des Cardassar”?. Continua
Des de la psicologia s’assenyala (S.Pinker, 2018) que qualsevol canvi secular en el comportament humà pot donar-se per tres raons: per “l’efecte període”, pels costum i modes generalitzades d’un determiat temps, l’esperit de l’època; , per l’efecte de “cicles vitals”, o sigui de l’edat, el concepte vida no és igual per una persona de vint anys que per una altra de seixanta; i “l’efecte cohort” o generacional que afecte a les persones nascudes en una època determinada i que van juntes (cohort és la desena part d’una legió romana). Continua