Flor de Card 45 (XIII)

1984

El primer trimestre de 1984 va tenir un cert protagonisme en Guillem Galmés Riera, Conier, sobretot a partir del 28 de gener, en què el BOE publicà el nou nom de l’escola de Sant Llorenç, que passà a denominar-se “Colegio Público Comarcal Mestre Guillem Galmés”. El mes de febrer, la revista en va fer un Editorial, explicant que les informacions rebudes anys abans, quan recolzà la proposta de posar el seu nom a l’escola, no eren tan exactes com ens pensàvem i, en certa manera, en demanàvem disculpes per no haver-ho comprovat. El mes de març Bàrbara Ferrer, envià una carta a la revista explicant que l’escola que aleshores ella dirigia mai no va enviar cap instància a l’Ajuntament sol·licitant el canvi de nom, sinó que fou Llorenç Galmés el que ho manejà tot, sense comptar amb el recolzament de cap mestre ni, evidentment, del Claustre de Professors.

El mes de juliol Flor de Card va fer un experiment que crec que que era molt engrescador: va entregar les seves pàgines a un grup de joves, encapçalats per Llorenç Ramis, per a què hi publicassin el que vulguessin, sense cap tipus de censura. El resultat va esser una revista fresca, sense complexes, amb molt de còmic, una mica desvergonyida i ambs uns articles totalment diferents dels que solíem publicar habitualment; llàstima que no es repetís l’experiència. No tenia previst fer-ho, però també hi vaig incloure un dibuix del que pretenien fer a la Punta de n’Amer, el que constituí la primera passa de la campanya que posàrem en marxa per evitar la seva urbanització.

Aquesta campanya va aglutinar tota una sèrie d’activitats i es va allargar fins que el Parlament la va protegir per llei. A la revista de l’agost, Andreu Femenies i Caterina Roig publicaren una pàgina amb entrevistes a dotze llorencins sobre la seva opinió de la urbanització de sa Punta de n’Amer. El mateix mes vaig fer una entrevista als autors d’una immensa pintada –de dalt a baix– a un edifici de primera línia entre s’Illot i sa Coma que deia “Vergonya, cavallers!”. D’aquesta entrevista no vaig publicar els noms dels entrevistats, per a què no els denunciassin –eren joves manacorins del GOB–, però va sorgir la idea de muntar conjuntament una gran campanya en contra de la urbanització.

La portada del més d’octubre era un dibuix de Tomeu Matamales amb un gran drac i el lema “Salvem sa Punta!”. El mateix mes en férem l’Editorial i una enquesta signada per Bàrbara Femenias, Antònia Fullana, Catalina Galmés i Maria Pasqual; jo també vaig publicar una pàgina on explicava que els urbanitzadors, en vista de l’oposició de molta gent, havien modificat el projecte, tot i que mantenien el camp de golf, una zona d’hotels, una altra de xalets, una semblant als nius d’abella del port d’Andratx i un port esportiu. N’Antoni Sansó va publicar un article en nom del PSM, en el qual es manifestava fermament en contra de la urbanització.

El mes de novembre el GOB va organitzar una trobada a sa Punta, a la qual petits i grans feren una sembrada de pins, que quedà reflectiva a les pàgines de la revista. El mateix mes vaig publicar una Crònica informal, redactada com si fos un diàleg amb n’Antoni Sansó, l’únic regidor que s’hi oposava obertament –el PSOE ho feia amb la boca petita– i que a partir d’aleshores es constituí de manera oficiosa en el cap més visible de la campanya.

A final d’any publicàrem, juntament amb el GOB, un monogràfic sobre sa Punta de n’Amer, que incloïa un article de Miquel Rayó, dues pàgines sobre la flora de la zona, una col·laboració de Mercè Amer, una enquesta als comerciants de la zona, un escrit de l’ecòleg Miquel Morey, quatre pàgines sobre la història de les possessions afectades, signada per Antoni Gili i uns dibuixos meus de la torre, les cases de Can Amer i el projecte d’urbanització. Aquest monogràfic va formar part del debat que, posteriorment, es tengué en el Parlament l’any següent, quan fou declarada Àrea Natural d’Especial Interès (ANEI).

Postdata: Feia compes publicar aquest article demà, però ho faig avui per solidaritzar-me amb els que exigeixen llibertat per als presos polítics catalans, que demà tenen programada una vaga general. Ja sé que és un gest simbòlic que no tendrà la més mínima repercussió, però almanco em servirà per reafermar públicament la meva posició davant el que està passant a un dels Països Catalans.

 

 

 

 

 

Deixa un comentari