Certament hi ha informacions que més que sacsejar el pensar i el sentir, escarrufen i plantegen interrogants.
Escarrufa el relat que mostrà l’altre dia “dbalears.cat” on de banda els protagonistes directes hi surt l’actual Ministre de l’Interior. Vaja, vaja!. Continua
La sang m’hauria pujat a la cresta de la indignació!
Sempre des de la consideració que la notícia que mostra la premsa sigui certa i exacta…¿Com és possible que que un tribunal, i encara per més afronta el Tribunal Constitucional, es boti tota l’estructura d’Educació per permetre que la ultradreta entri a cap de les aules de la nostra escola?. Continua
Segons l’estadística de l’Agència Tributaria Espanyola, hi ha municipis més rics i altres més pobres. Continua
Francesc M. Rotger mostra a la pàgines de “arabalears.cat” un interessant article: “Els Kunta Kinte de les Balears”
Interessant aportació amb una referència final al treball de Maria Eugènia Jaume, “Esclaus oblidats”
(Imatge de l’article)
Des de fa varies setmanes, a les pàgines de arabaleras.cat, l’amic Jaume Garau ens regala part dels seus coneixements, complementats amb l’experiència de consultor en diversos països.
Articles deliciosos amb propostes d’acció. Els he gaudit i m’he sentit ben identificat amb el seu discurs. Continua
La notícia m’ha portat a la reflexió sobre els relats que, adesiara, ens inventam, els donam per bons, els imposam i els fem servir d’exemple.
Passa a totes bandes i en tot els àmbits de la vida.
“Tot s’ha de qüestionar, tot!”, repetia de forma insistent el sr. Itamar, i tenia raó!. Continua
A causa de la pròrroga de l’estat d’alarma i al confinament, he posat en marxa és servei a domicili per a tota la gent del poble. Aquest servei durarà el temps que duri l’estat d’alarma.
Per més informació adjunt el cartell. Continua
En Sebastià Alzamora (arabalears.cat) és un d’aquells articulistes que m’agrada seguir. De banda la fàcil lectura i l’estructura dels articles -és també escriptor reconegut-, moltes vegades em sent identificat amb el contingut dels seus escrits.
Ahir parlà de la torrentada llorencina. Continua
Justament ahir se’n parlava, de forma intermitent, en un sopar multicultural, amb persones de diversos indrets que resideixen, si mes no temporalment, en el nostre entorn. Es parlava deia, de l’imparable creixement de la població mundial, de la inutilitat de les reixes a l’hora d’aturar migracions i dels plàstics que, quan ens n’hem adonat, ja s’amunteguen per a tots els racons del Planeta.
Fa bon parlar de temes de llarga distància, d’aquells tan llunyans que no ens comprometen a res en una nit calorosa amb una copa de vi rosat i fresc al davant… Continua
1987
El mes de gener d’aquell any començà una nova secció, Gent de la nostra gent, amb textos de Guillem Pont i dibuixos de Josep Cortès, sobre personatges llorencins d’ara i de sempre, que conclouria l’any 1995 amb la publicació d’un llibre amb el mateix títol, dins la col·lecció Es Pou Vell.
Pel maig es presentà el primer volum de l’esmentada col·lecció Es Pou Vell: Sant Llorenç, ahir, amb fotografies antigues de Sant Llorenç comentades per Guillem Pont. Fins al dia d’avui –és a dir, en trenta anys– se n’han publicat 17, signats per Guillem Pont, Josep Cortès, Ignasi Umbert, Pau Quina, Pere Josep Santandreu, María Isabel Muñoz, Jaume Galmés, Tomàs Martínez, Antoni Vicenç Santandreu de Son Garbeta, Lourdes Melis i Joan Gomila. Val a dir que aquell primer volum fou presentat pel doctor Joan Ramis, aleshores president d’Edicions Card, i Maria Antònia Munar, presidenta de la comissió de Cultura del Consell Insular de Mallorca, entitat que el va patrocinar. Continua
1986
El 1984, el capellà llorencí Mateu Galmés va organitzar la I Dimoniada, a Manacor i, en vista de l’èxit, l’any següent feren la segona a sa Pobla; el 1986 l’Ajuntament de Sant Llorenç va agafar les messions per cuidar-se’n de la tercera, de la mà de Pere Bauçà, i l’altre any se n’encarregaren els murers. Desconec si se n’organitzaren més, però la de Sant Llorenç va esser tot un èxit i Flor de Card en va fer el seguiment a la revista del gener, amb fotografies, l’Editorial i diversos textos, en els qual s’alabava l’excel·lent organització per part d’en Mauri.
El mateix mes, en Guillem Pont començà la sèrie “13 anys de campaments”, iniciats el 1972 sota la capa del Club Card, continuats el 1977 pel Centre d’Esplai, que compartí amb la Parròquia el 1980 per a la seva organització, fins el 1984, en què s’entregà a l’SMOE. La sèrie d’articles va acabar el maig de 1987. Continua
1985
A l’Editoral del mes de gener, la revista agraeix a Bartomeu Domenge que hagi volgut figurar com a director de Flor de Card des del 1977 ençà, encara que en realitat fos jo el qui se’n cuidava. Havíem acordat fer-ho així perquè ell feia feina pel seu compte, mentres que jo treballava per una entitat financera i consideràrem que, donat el caire polític i reivindicatiu de la revista, era més prudent no arriscar-se. Aprofitant l’avinentesa, en Guillem Pont va publicar una nota anunciant que, en endavant, no redactaria més Editorials, ja que era del parer que se n’havia de cuidar el Consell de Redacció, recentment implantat. Així que, des d’aquell any fins que la revista va deixar d’editar-se, jo en vaig esser oficialment el director i el redactor dels Editorials, després d’haver estat discutits i aprovats cada mes pel Consell de Redacció. Continua
1984
El primer trimestre de 1984 va tenir un cert protagonisme en Guillem Galmés Riera, Conier, sobretot a partir del 28 de gener, en què el BOE publicà el nou nom de l’escola de Sant Llorenç, que passà a denominar-se “Colegio Público Comarcal Mestre Guillem Galmés”. El mes de febrer, la revista en va fer un Editorial, explicant que les informacions rebudes anys abans, quan recolzà la proposta de posar el seu nom a l’escola, no eren tan exactes com ens pensàvem i, en certa manera, en demanàvem disculpes per no haver-ho comprovat. El mes de març Bàrbara Ferrer, envià una carta a la revista explicant que l’escola que aleshores ella dirigia mai no va enviar cap instància a l’Ajuntament sol·licitant el canvi de nom, sinó que fou Llorenç Galmés el que ho manejà tot, sense comptar amb el recolzament de cap mestre ni, evidentment, del Claustre de Professors. Continua
1982
1982 va esser un any de canvis importants per Flor de Card, tant pel que afectava a la imatge de la revista com a la capa legal que li donava suport.
El canvi d’imatge va esser radical, perquè començàrem a editar-la amb el sistema offset, que suposava imprimir-la a dues cares i poder incloure-hi fotografies. Això millorava considerablement el seu aspecte, que ara ja s’assemblava més a les revistes tradicionals que es venien als quioscs, encara que, per a nosaltres, comportàs un petit esforç addicional, perquè el nombre de pàgines havia d’esser múltiple de quatre, la qual cosa ens obligava a cercar articles nous si els que ens havien enviat els col·laboradors no bastaven per omplir les pàgines que teníem programades. Els primers anys la tiràvem a Petra, a la impremta casolana que havia muntat el pare Salustiano Vicedo en el convent dels franciscans; més tard, quan el traslladaren a València, ens passàrem a la impremta Muntaner, de Manacor, on hi romanguérem fins que la revista va deixar de sortir al carrer. Continua
1980
En el mes de febrer hi ha un article de cinc pàgines, en el qual l’Escola de mallorquí (que entre els mestres només comptava amb en Guillem Pont i jo), proposava uns determinats criteris a l’hora de canviar els noms dels carrers del poble, ja que en el plenari del mes passat s’havia acordat admetre propostes en aquest sentit. Algunes de les que proposàrem eren les següents: Posar-los a tots en català estàndard, conservant només la forma salada en els de caràcter popular, com per exemple Carrer d’es Pou; eliminar tots els que feien referència a la Guerra Civil, tant de persones com de símbols (Franco, Carrero Blanco, Victòria, Belchite…); conservar els relacionats amb la història i la cultura de Mallorca i afegir-hi els d’alguns personatges que hi manquen (Rei Sanç, Antoni Maria Alcover, Costa i Llobera…); conservar els de caràcter religiós que ja s’han convertit en populars (Carrer de la Creu…); conservar els de personatges locals que s’hagin distingit en algun aspecte (Salvador Galmés, Jaume Llinàs…). Val a dir que moltes de les nostres propostes foren acceptades per l’Ajuntament. Continua
1978
A la revista del gener d’aquell any, a més de començar a fer boca de cara a les primeres eleccions municipals després de la Dictadura –que ja se suponien més o manco properes–, hi ha tres articles que reivindiquen la nostra llengua i la nostra cultura. Un és del rector Joan Rosselló, titulat “Qui era la Balenguera”, un altre de Guillem Pont sobre “Catalanismes” i un tercer de Pere Josep Llull, que parla del “Català, idioma oficial”. En aquells anys, gairebé cada mes hi havia articles semblants, intentant posar el nostre granet d’arena de cara a la normalització de l’ús del català i del coneixement de la nostra història. Continua
La represa. Qüestions prèvies
Després d’un any i mig d’inactivitat –o, millor dit, d’una activitat ralentida, perquè ja s’ha dit que entre el juliol de 1975 i el desembre de 1976 tiràrem dues revistes amb informació local–, a principis de 1977, un grup reduït dels que hi havíem treballat des del començament ens plantejàrem la possibilitat de tornar reemprendre l’edició de Flor de Card, cercant nous col·laboradors. Aquesta decisió no fou fàcil, perquè sabíem que hauríem de canviar radicalment la manera d’editar-la, ja que no disposàvem d’un local social com el que tenia el Club Card a la segona planta de l’Ajuntament. Abans, gairebé tota la feina era col·lectiva: molts dels articles es discutien de manera conjunta, encara que un se’n cuidàs de redactar-los, els il·lustradors que estaven disponibles (Antoni Quetglas, Guillem Nadal, Miquel Rosselló, jo mateix…) feien la seva tasca, els mecanògrafs (els que tenien un poc més de pràctica) passaven els articles a clixé, els de la multicopista (Guillem Quina, Pere Mesquida, Andreu Amer…) se’n cuidaven de la impressió, i, entre tots, enrevoltàvem la revista i la grapàvem.
Aquest mes fa 45 anys que es va publicar el primer número de la revista Flor de Card, iniciant així la premsa local en el nostre poble, una premsa que ha tengut continuïtat, a partir de la primavera del 2011, amb la creació de la publicació digital Card.cat. És evident que de llavors ençà ha plogut molt i que les inquietuds dels llorencins han canviat com de la nit al dia, però per ventura no estaria malament recordar quines eren aquelles inquietuds, quan la dictadura franquista tirava les darreres coces i quan encara no havíem sentit parlar d’ordinadors personals, telèfons mòbils, internet o xarxes socials, per només posar alguns exemples. Així que, si m’ho permeteu, cada mes faré un article sobre els temes que consideri més interessants inclosos a la revista Flor de Card durant tot un any, començant pel primer, 1972.
Aquest cap de setmana el cas Pokemón llorencí ha tornat sortir en premsa. Aquí en teniu un resum: Continua
Aquest vinent dimarts, en el cicle “Implica’t” Eduard Ramon parlarà de “Minoria d’edat, sexe i dret penal”
Curiosament -o millor, encert de programació-, avui, diumenge, presumptament en una línia paralel.la, el diari arabalears.cat mostra, a portada, quatre articles relacionats: Continua