A vegades un mot et porta a un altre mot. Es el cas de les llongues. Quan n’Antoni explicava el seu concepte, on i com recorvada la utilització de les llongues (les empleavem per fermar les camelles…), va sortir un altre mot operdut, els de les camelles.

1. CAMELLA f.
|| 1. Cadascun dels bastons corbats que van ficats verticalment dins els forats dels extrems del jou i s’atesen al coixí de la bístia, servint de punt de resistència al moviment muscular de l’animal (Cerdanya, Segarra, Calasseit, Maestrat, Gandia, Mall., Men., Eiv.); cast. clavija. A cada croixit que fa el jou amb les camelles, Colom Tres tar. 42.
|| 2. Braç de carro (Empordà); cast. vara. Un cop posat en mig de les dues camelles… que li amoixaven seguidament les costelles, Víct. Cat., Ombr. 50.
|| 3. Cadascun dels dos bastons que van ficats verticalment a la perxa on se juny la bístia que ha de rodar a un molí de sang, a un argue, etc. (Mall.).
Loc.—a) Tirar de camella: fer força damunt la camella una bístia, en lloc de fer-la damunt el jou (Mall.); met., obrar de mala gana (Mall.).—b) Haver-hi cruixits de camella: haver-hi gran oposició o lluita (Mall.).
Fon.: kəméʎə (or., bal.); kaméʎa (Calasseit, Maestrat, val.); сəméʎə (Manacor, Palma).
Etim.: derivat diminutiu de cama.

2. CAMELLA f.
Femella del camell; cast. camella. La escuàlida camella remuga y s’extremeix, Guimerà Poes. 104.

Es clar!. Ara ja no es sabem res de jous ni de traccions animals. Han perdut la seva utilitat!.