Malvingut!

Ja el tenim aquí. Allò que ens sonava a xinès (mai millor dit), llunyà, exòtic, que era tema anecdòtic en algun sopar… ja vola per devora nostre. Potser no se vegi però està ben present. I no es tracta ara de tornar uns paranoics ni res d’això, però tampoc inconscients i saber que ens enfrontam a un enemic poderós que fa mal, molt de mal. 

Primer va arribar a Itàlia. Encara estava enfora… però ja no tant. S’apropava. Per la feina ja hi havia comentaris, alguna por i suspicàcies. Després es va instal·lar a Madrid. Aquí la cosa ja era seriosa. Es van tancar escoles i grans esdeveniments culturals i d’esbarjo (la concentració de grans multituds, en resum). I com va dir una companya meva “les escoles res, quan en aquest país s’atura el futbol, ha de ser per alguna cosa seriosa”. I no li faltava raó. El cruel virus aviat s’ha escampat per cada un dels racons del planeta (i aquí, malauradament, també).  Per això immediatament es va instaurar l’estat d’alerta i la gent va entrar en pànic: coes al supermercat, paper de vàter exhaurit, mascaretes a dojo…  Escenes reals de ciència-ficció, en definitiva.

Ara ja fa més d’una setmana que conviu amb nosaltres i, molta a pesar nostre, el coneixem un poc més. Ja sabem dels seus efectes nocius i malauradament són molts, no només un. Però després de mirar-lo de `prop tenc clar que a la cosa que fa més mal és a “allò humà”, al que ens fa sentir humans (persones si voleu). Per això aquest maleït bitxo ens està posant a prova com a comunitat i aquí és on dol.

El seu primer efecte és el confinament. Res més antihumà: les persones ens definim pel contacte social, pel tu a tu, som éssers emocionals per damunt de tot i per això necessitam l’empatia de l’altra gent (la parella, la família, els amics…) per a realitzar-nos. Per això ens costa tant aquesta reclusió. No ja per fer exercici o gaudir del nostre lleure, sinó que sobretot per “veure i sentir” els altres. I encara gràcies a internet i les noves tecnologies que pal·lia un poc aquesta incomunicació. Fa un parell dècades la depressió social hauria estat pitjor, molt pitjor.

El segon efecte ja es comença a sentir, però fins més envant no es veurà fins a quin punt arriba. Segur, de totes maneres, que serà dur i difícil de passar. Me referesc a la crisi econòmica que està per venir, la qual segurament superarà a la baixada financera del 2008. En mans dels governs està que aquesta no la paguin els de sempre (treballadors, autònoms…) ja que si en l’altre crisi, provocada en gran mesura pels bancs i grans inversors, van ser els que més van pagar, no vull saber en aquesta, de la qual els bancs  i inversors no en tenen cap culpa, com es dirigirà. De totes maneres, s’agafin les mesures que s’agafin, durant un temps ens haurem d’oblidar de molts dels privilegis que hem viscut  durant tots aquests anys. La meva generació i les més modernes (anys 80, 90, 2000…) ens hi haurem d’adaptar tan bonament com poguem ja que  sempre hem viscut amb bonança i no hem conegut cap mala etapa (postguerra, guerres mundials, pesta, grip…).   Tocarà posar-hi colzes per revertir la situació.

Però de totes, la pitjor ferida del coronavirus és la sentimental. L’hospitalització  d’un ésser estimat de per se ja fa mal, però aquest maleït bitxo és tan cruel que no te deixa acompanyar-lo de la mà, donar-li suport alè darrere alè. Ni tan sols consolar o donar suport als seus, que des de casa, en quarantena, sofreixen en solitud el que haurien de viure enrevoltats dels seus. Aquesta és  la taca més gran que produeix el coronavirus, la més mala d’acceptar i superar. Davant el sofriment d’un familiar, volem sentir la calor dels nostres (amics, familiars…), no patir-ho cadascú des de casa amb un sentiment d’impotència a punt d’explotar-te.

Davant això només me queda donar un punt d’esperança i optimisme encomanat-me als que sempre hi han estat quan els he necessitat (i per mala sort ha estat més d’un pic), als “únics soldats  que guanyaran aquesta guerra i van desarmats i duen bata” com tan encertadament els va definir el diputat d’ERC, Rufián; efectivament, em referesc als metges i a tot el personal sanitari. De sempre els hi he jurat eterna gratitud. Sense ells ara mateix no tendria ni dona ni filla, i ni tan sols podria escriure aquestes línies per una malaltia que vaig passar. Així que de nou torn confiar en aquesta mena de superherois vestits de blanc. Però alertau, perquè aquí també entram nosaltres, els ciutadans. Perquè cada un d’aquests metges heroics puguin fer la seva feina amb unes condicions dignes, necessitam no col·lapsar els hospitals, per això és tan important que aportem el nostre granet d’arena  amb el nostre confinament, costi el que costi. Perquè això, al final, és el que ens fa també humans. Cap altre espècie animal  sacrifica el seu benestar pels altres. Senzillament cerca la seva supervivència i se produeix la selecció natural. Nosaltres, no; hem demostrat  que som diferents per molt que això tengui un cost econòmic i social. Per això des d’aquí vull donar les gràcies a tota aquella gent que s’ha sacrificat i està avorrida a casa seva; als empresaris i treballadors que perden diners per aquesta situació; als infants que aguanten estoicament; a tots ells, gràcies. Potser no ho sabeu, però gràcies a vosaltres poden tractar els pacients a l’hospital.

Guanyem el coronavirus sent humans.

PD: Força, molta força i coratge. Des de casa estam amb tu.

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada