Contemplar la vegetació i els sembrats, estirar les cames, escoltar els ocells, respirar aire pur, embadalir-se davant un fet inesperat, eixamplar l’esperit, prevenir malalties coronàries… son alguns dels nombrosos efectes positius de passejar per fora vila. En aquesta època, quan s’atraca la primavera te, a més, dos al·licients afegits: l’explossió de perfums i els espàrrecs, segons el DCVB “Cadascuna de les tiges aèries que surten del rizoma de l’esparreguera i són comestibles”.
El nostre entorn ofereix, moltes vegades compartint una mateixa camada fonamentalment tres tipus d’esparregueres. L’esparreguera vera o marina (Asparagus Horridus o Stipularis) que nosaltres, sense cap mania xenòfoba anomenam “de cristià”. L’esparrguera de gat (Asparagus albus) i l’esparreguera d’ombra (Asparagus acutifotius), també coneguda com esparreguera fonollera o de ca.
S’ha d’anar una mica en compte perquè, a vegades les fonts poden induir a errada. Es veu que en alguns indrets la nostra esparreguera de gat es coneguda com esparreguera d’ombra de la mateixa manera que l’esparreguera vera pot disposar de varis noms científics.
Tal vegada la forma més usual de menjar-se’ls és la truita d’espàrrecs, però torrats amb una mica de sal i oli, a manera d’aperitiu o acompanyant un pa amb oli, també resulten deliciosos.
Informacions:
Herbari virtual: Vera, de gat, d’ombra
Menuda natura: de ca, fonollera (d’ombra), vera
Viquipèdia