Segurament és un mot ben conegut per la gent de la mar.
Els qui som de terra endins si el coneixerem és per la segona de les accepcions: “el sents quin escandall que fa?” referit a una persona que xerra fort, que el senten de lluny.

El DCVB mostra:

1.ESCANDALL (escandai). m.
|| 1. Peça cònica de plom que, fermada a l’extrem d’una corda o cadena, la fa anar a fons i serveix per a midar la fondària d’un paratge de la mar, d’un riu, etc.; cast. escandallo, sonda.
|| 2. Peça de plom lligada a l’extrem del volantí per fer-lo afonar (Mall.); cast. escandallo.
|| 3. Peça de plom penjada a l’extrem d’una cordellina que serveix per a comprovar la verticalitat d’una paret o d’altra cosa (Mall.); cast. plomada.
|| 4. Corda de baixa qualitat, feta amb ventim de cànem (Pons Ind. text.).
|| 5. Conjunt de càlculs amb què es determina el cost de fabricació d’un filat o teixit o del seu tint, blanqueig o altra operació; cast. escandallo.
|| 6. Taxa o tarifa; estim del preu d’alguna cosa, fet damunt una determinada base de càlcul (Vic, Manresa, Camp de Tarr.); cast. tasa, tarifa. Los cònsols… donen a pastar la flecha del pa bell… a scandall de 116 lliures per cortera, doc. a. 1655 (arx. de Montblanc).
|| 7. Sistema per a calcular el preu del bestiar de llana que s’ha de vendre, que consisteix a pesar un o deu caps de bestiar—o només dos, un de gros i un altre de petit—i considerar llur pes com a promedi del pes de tot el ramat que es ven (Empordà, Vic, Camp de Tarr., Priorat, Segarra, Maestr.).
|| 8. Conjunt de deu caps de bestiar o altra porció del ramat, que serveix de base per a fixar el preu de tots els caps que s’han de vendre (Empordà, Plana de Vic, Sta. Col. de Q.).
|| 9. El rebuig, les ovelles que el comprador refusa (Puigcerdà).
Loc.—a) Anar a pic d’escandall: nàut., navegar sondejant (Barc.);—fig., entre mariners, Anar amb gran puntualitat, arribant al moment precís (Barc.).—b) Traure l’escandall a algú: donar-li compte i raó d’alguna cosa (Val.).
Fon.: əskəndáʎ (pir-or., or.); askandáʎ (occ., val.); əskəndáј (bal.).
    Etim.: del llatí vulgar *scandalĭu o scandacŭlu, mat. sign. || 1, derivat del verb scandĕre ‘pujar’, i que té representants també en el cast. escandallo, prov. escandalh i italià scandaglio (cf. Diez EWb 283; Meyer-Lübke REW 7649a i especialment Vidos Storia 353).

2.ESCANDALLm.
|| 1. Manifestació sorollosa o exagerada de sorpresa, de desgrat, de protesta (Olot, Empordà, Mall.) ; cast. escándalo, aspavientos.
|| 2. Persona cridanera (Men.); cast. baladrero. «Aquesta dona és un escandai; per no res mou un esvalot!».
Fon.: əskəndáј (Olot, Empordà, Mall., Men.).
Etim.: de escàndol, modificat per analogia de escandall art. 1.

Aportació de Caterina Pons
Imatge de la Viquipèdia