Onada de verdor

He rebut aquest correu electrònic. Jo m’he limitat a traduir-lo:

A la fila d’un supermercat, el caixer va dir a una senyora major que havia de portar la seva pròpia bossa de compres, ja que les bosses de plàstic no eren bones per al medi ambient. La senyora es va disculpar dient que en els seus temps no s’usava l’onada de verdor que s’usa avui en dia. L’empleat li va contestar: «Aquest és el nostre problema: la seva generació no se’n va cuidar prou del medi ambient i ara nosaltres en pagam les conseqüències». «Té raó -va contestar ella-, en aquell temps les botelles de cervesa, gasosa o llet es retornaven a les botigues, que les enviaven de bell nou a la planta per fer-les netes i esterilitzar-les abans de tornar-les omplir, de manera que podien esser utilitzades una vegada i una altra; així les reciclàvem, encara que no hi hagués aquesta onada de verdor».

«També pujàvem les escales, perquè no n’hi havia de mecàniques a cada oficina o grans magatzems, i anàvem pertot a peu, en lloc d’utilitzar aquests cotxes amb tants de cavalls per recórrer el poble, però és ver, no hi havia aquesta onada de verdor».
«Rentàvem els bolquers, perquè encara no n’hi havia de rebutjables, i els eixugàvem al vent i al sol, no amb aquestes màquines que consumeixen tanta electricitat; els nostres fills utilitzaven la roba dels seus germans grans, encara que no fossin de marca, però té raó, no hi havia aquesta onada de verdor que s’usa avui en dia».

«En aquells temps teníem una ràdio o un televisor per tota la casa, no un a cada habitació, i la seva pantalla era tan petita com un mocador, no com les d’ara, que semblen una pantalla de cinema. A la cuina ho fèiem tot a mà, perquè no teníem un caramull de màquines elèctriques que ens ho donassin tot fet a canvi de consumir electricitat. Quan havíem d’enviar un paquet, ho protegíem amb diaris amacarronats, aficats per tots els racons, no amb bolletes de plàstic. Tampoc no teníem desbrossadores, segadores de gespa o motoserres: tot ho tallàvem a mà, amb una falç o unes tisores de podar, que funcionaven a múscul, i així no consumíem petroli ni necessitàvem anar a un gimnàs en haver acabat la feina… però té tota la raó quan diu que no hi havia cap onada de verdor».

«Quan teníem set bevíem aigua d’una font o de la cisterna, no en botelles i tassons de plàstic que es tiren després d’haver-los utilitzats una vegada, recarregàvem les plomes estilogràfiques en lloc de comprar-ne de noves en haver acabat la tinta, i quan ja no tallaven, canviàvem la fulla d’afaitar, no tota la maquineta, i això que no hi havia una onada de verdor».

«En aquell temps avafàvem el bus, el tramvia o el tren i els nins anaven a escola a peu o en bicicleta, en lloc d’utilitzar les mamàs com a taxistes les 24 hores del dia. A les habitacions hi havia un sol endoll, no com ara que en necessiten un caramull per enxufar l’ordenador, la pantalla, l’impressora, els altaveus, la làmpara, etc. Tampoc no havíem de menester un GPS per saber on era la pizzeria de més aprop».

Així que, no li sembla llastimòs que els vells ens hàgim de disculpar davant els joves per no haver tengut aquesta onada de verdor de què bravejau?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.