Un escrit carregat de seny de Teodor Suau.

L’estimada llengua nostra

Teodor Suau – FOC NOU maig 2012

A la manifestació de l’altra diassa, hi vaig trobar un amic, més o menys de la meva edat, que em va dir molt simpàticament: “Teodor, tu i jo ja no hi hauríem de ser en aquestes coses!” Volia dir que allò, de sentit comú, tocaria estar resolt fa temps. I que no hi estava gens.

Moltes reflexions són possibles entorn a la situació creada recentment a Mallorca per l’actual govern. Tal vegada la més òbvia és aquesta: ¿per què un problema pràcticament resolt s’havia d‘enverinar fins al punt que s‘hi troba avui? No té una explicació racional. Però sí moltes de la seva irracionalitat. Es comença oblidant que la llengua no és una concessió del poder de torn, que s’arroga una autoritat, que no té, de determinar el seu ús i funcionament. De cap manera. La llengua és una realitat original que configura preconceptualment la manera de veure i de viure de cada generació i fa possible una determinada forma de ser en el món, única, irrepetible. Sagrada. És un dret primordial, anterior a qualsevol altre que les relacions socials obliguin a regular. Prova d’això és la visceralitat que susciten les qüestions entorn de la llengua. Mai no he entès que els qui defensen amb tanta passió la llengua castellana entre nosaltres, cosa que els honora, tinguin tantes dificultats per entendre que per a nosaltres la llengua que estimam és la nostra. I que l’estimam tant com ells puguin estimar la seva. Perquè és el nostre dret. Com ho és el seu.

I és per això també que tot poder dictatorial sent com a necessitat prioritària la d’imposar la seva llengua i voler-la única. És la primera forma de domini i control. La més subtil, perquè és la més eficaç. Fins el punt de crear aquella síndrome tan ben tractada pels novel·listes del segle XIX i XX: la víctima que fa seus els interessos del botxí. I emprèn una defensa aferrissada d’allò que li lleva identitat i llibertat: que la fa víctima! No veig altra explicació al front obert entre nosaltres sobre la famosa diferència entre el català del principat i el català mallorquí/ menorquí/ eivissenc, que sota un pretès amor a la nostra llengua prefereix el castellà al català. I que en el seu origen no hi ha més que una barroera ignorància.

Al fons, però, s’hi troba sempre un factor que no es diu però que hi és: quan manco senyes d’identitat té un col·lectiu social, més fàcil és de controlar. I ja sabem prou bé tots avui que l’arrel de tot control és econòmica. Una terra com la nostra, espoliada sistemàticament des de fa segles, convé que sigui una societat dòcil, desconeixedora dels seus interessos vertaders, distreta, cega davant dels problemes que tenim plantejats i que no hi ha interès en resoldre. No de bades, fa ja molts anys, un dels nostres poetes ens recomanava: “Siau qui sou”. Quan menys ho siguem, més bons de manipular també esdevindrem. Avui, lluitar per la nostra llengua és una obligació. De totes maneres, estic convençut que l’actual situació crearà les condicions objectives per al renaixement d’una acció més eficaç i més realista en favor de la identitat mallorquina/ menorquina/ eivissenca. Perquè promourà allò que avui ens falta: debat i arguments. Serenor per dialogar. Voluntat de comprensió des de l’altra. Desig sincer de trobar allò que ens uneix més enllà del que ens separa. Certament, encara manquen un grapat de manifestacions per poder donar les coses per resoltes…