En aquest petit racó, gràcies a Card.Cat, podem penjar coses com aquesta. Us presentam tres fotografies de dues jornades de suport al Potxolo.El passat dissabte 16 de juny l’equip del Cardassar Benjamí, del qual era entrenador, li va retre un partit homenatge en el camp del Collera, aprofitant que l’estadi és just a la vora de l’Hospital Sant Joan de Déu on en aquests moments s’està recuperant.
Fou un partit molt emotiu amb una gran afluència de públic entre pares dels nens, tant d’un equip com de l’altre, amics, família i qualque membre del Cardassar. Fou un partit esplèndid, i a cada gol, els seus petits deixebles li feien una dedicatòria agrupant-se al seu voltant mentre s’aixecaven la camiseta groga oficial i en mostraven una de suport, “Força Tolo” anunciava, tal com fan per la televisió els professionals de Primera. Tot i que el resultat era el de menys, fins a 6 vegades s’hi acostaren i 6 vegades ho celebraren efusivament. En Potxolo, en el moment que tots aquells petits dimonions s’hi acaramullaven, pareixia el Papa beneint els feligresos el dia de Pasqua! En acabar el partit l’equip li regalà una d’aquestes camisetes d’homenatge i es feren unes quantes fotografies de record. Tot va sortir a la perfecció.
I dissabte 23, ben de matinada, un grup d’agosarats va emprendre camí de Sant Llorenç cap a Sant Joan de Déu per donar una agradable sorpresa al protagonista d’aquesta història, es nostre Potxolo i després de lluitar contra temperatures infernals, camins inòspits i salvatges, males senyalitzacions i la falta d’aigua i queviures aconseguiren arribar, no sense esforç i alguna baixa, a la destinació que s’havien proposat. Bé potser, amb l’emoció del moment, a l’hora de redactar-ho n’he fet un gra massa, però així queda més autèntic i emocionant; pensau que el perill ens assetjava en tot moment. Just arribats, a la porta d’entrada de l‘hospital ens el trobàrem, allà plantat, pum! Pareixia que ens esperava, empassat dins la seva inseparable camiseta de “més sans que un gra d’all” que l’acompanya, dia a dia, en aquest llarg viatge que li ha tocat realitzar. Ens rebé amb una gran rialla d’orella a orella que bé val l’esforç realitzat durant el trajecte. No sé si realment s’alegrà de veure’ns o se’n reia de les pintes que fèiem amb aquella vestimenta ciclista cenyida al cos i de colorets brillants que de tan ajustada, marca paquet i fa que tinguem un caminar d’ànnera culpa d’unes sabates de professional de la Malaltia, tot sigui dit, és perquè ja estam habituats però semblàvem ben bé una fressa. Ja només ens faltava depilar-nos les cames per ser malalts de tot. Sa malaltia és un corrent que s’estén més aviat que la crisi, i ja és dir molt.
No cal dir que la tornada la vam fer en tren…que no arribàvem al dinar (crec que ni al sopar). Ho coment perquè tanmateix sortirà en un comentari o l’altre i comentaris burlescos d’aquesta feta són inevitables ho reconec.
Fins aquí hem arribat idò. L’objectiu sincer d’aquest escrit és, sobretot, agrair a la gent, tant per part d’en Potxolo, com dels amics, com per part de la seva família, totes les mostres de suport que, constantment, està rebent que fan que el camí, llarg i, a vegades, cansat i difícil, que ha de recórrer, sigui una mica més dolç i suportable i li dóna mil cavalls de força per seguir endavant. Gràcies a tots!
PD: Si algú fa comptes passar un dia d’aquests per l’hospital a veure’l i coincideix que ha llegit aquest escrit, aquí teniu una encomana de deures que ha de fer, a veure si entre tots ho aconseguim:
- Acabar el llibre de deures que en Pau, president d’aquest punt informatiu, li va regalar. Això de fer “deberes” mai va ser el seu fort.
- Convèncer-lo que ja és hora que es talli els cabells. Pareix un indi i amb aquesta calor! No hi ha manera.
- Fer-li entendre que si, per una cosa o l’altra, no pot berenar fins a les 6 de la tarda no passa res si després a les 8.15, quan li duen el sopar, deixa alguna cosa dins la palangana. No cal sempre empassar-s’ho tot! Ningú el renyarà per aquest motiu. I això que no li agrada gens! No l’ha perduda gens la fam.
Molt Bon article Lluquet. A vegades estic orgullós de ser germà teu I tot
Gràcies, un plaer, tenint en compte que vé del mismíssim president. Tot i que he de reconéixer que tenc bo i poca censura. És el meu germà.
Esperam un comentari de la libel·lula portenya respecte la tornada en tren. Estic impecient!
Ah i un del secretari de l’escola, és senyor Soler, per suposat, també.
Ecodomingueros!!! (però bueeeeeno, com q es motiu de sa volteta era mels millors que hi pot haver, vos ho perdonaré….)
És cert que ja no poden fer res d’amagat “oropareceplatanoes” . Mirau si va ser casualitat però em va extranyar molt creuar-me amb en Nonis amb el portabiciletes tornant de Palma just a l’entrada de Sant Llorenç. Ara tot em quadra!
Pròxim repte: anar a veure en Tolo i ser capaços de tornar a poble remant. Us hi atreviu?
Sinó descendireu del grup B, on estau ara, al grup F o G. En Tolo crec que hi estaria d’acord!