Aquest és el comentari de la sortida (dels 0 als 1400) que encara no sé com ens en vàrem sortir i tot va anar molt bé.
Era molt dematí, diumenge, i queia una pluja fina en arribar a Sant Llorenç que encara ho enfosquia més. Hi havia gent esperant a l’autocar per partir cap no sé a on. La gent estava impacient i volíem partir. Pujam a l’autocar i comença l’arruixada de… idees més que d’aigua. Opcions per anar a fer una xocolatada calenta amb un bon berenar i, si més no, un bon dinar, varem escoltar qualque paella que es convidava. La gent s’anava animant més que amb l’excursió d’esforç físic, amb la premonitòria i segura sortida gastronòmica. Durant tot el viatge cap a contrades diferents a les vistes de la terra baixa, el temps no ens dóna ni un bri de confiança. Durant el trajecte hi ha qualque cançó per tal que els que havíem anat a dormir tard no poguéssim recuperar-nos. Començam les voltes cap a Lluc i aquí la cosa s’embruta un cop més. Els niguls aviat ens fan desaparèixer, ens enrevolten i podem veure un bosc amb boira, humitat, degotissos. Bé, no tot està perdut, segur que no trobarem gent que ens faci nosa. Sempre un ha de cercar una altra sortida davant les evidencies, que la cosa no està per tirar coets.
En arribar al Salt de la Bella Dona hi ha qualque company que ens il•lumina un cop més, i aquesta vegada la notícia és que el torrent de Comafreda duu aigua. D’improvís surt una qüestió en l’aire. I si el torrent des Gorg des Diners també en duu, com pujarem? Ràpidament els tècnics ens varem tranquil•litzar…” és molt difícil que dugui aigua” ens digueren. “Potser estigui banyat” i clar un no sap si és millor que dugui aigua o que estigui banyat amb el verdet i el fang…però tot sembla complicat.
Arribam al Coll de sa Batalla i més aigua, la carretera semblava un regueró amb les onades quan davalla aviat, però el nostre viatge ha de continuar. En arribar a Escorca la gent es va fixar que a l’aparcament de la Capella de Sant Pere no hi havia cap cotxe que tingués previst davallar per aquells indrets. El torrent que baixa des Pixarells just a l’embotelladora també duia molta d’aigua. El Gorg Blau estava ple, a punt de vessar, i el vent es deixava sentir.
El nostre vehicle, sense por, es dirigeix cap al seu destí, i a l’embassament de Cúber, primera aturada. Pot maniobrar i donar la volta sense cap impediment a un parking que normalment els diumenges no hi cap ni una bicicleta. Això va en serio! Hi ha gent que ja no diu res d’aquella xocolatada. L’autocar obri les portes del seu ventre i, au valents! Ens espera un dia molt llarg.
Es fan dos grups, el de la volta al Puig Major baixen i els de 0 a 1400 queden a dalt, si més no, a l’ambient es percep un sentiment d’aquí vos quedeu. Ens varem desitjar sort als dos grups. El nostre vehicle ara pren direcció a la cala des d’on hem de partir cap al cel.
Ja hem arribat al Nu de sa Corbata, i volta d’un vent i volta de l’altre. Dins el grup hi ha ànims que les coses aniran bé i que tindrem un bon dia, perquè els niguls deixen veure el cel per un foradet.
Son les 9 i esteim sobre les pedretes de Cala Tuent i començam la pujada. Passam per les cases de C’an Lleig i el torrent duu aigua, ja ho crec que en duia. Tot d’una els tècnics ens donen alternatives: per la dreta hi ha un camí, però està molt brut, i per l’esquerra hi ha un tirany, que també hi està perquè només s’emplea quan dur aigua. Així i tot intentàrem pujar pel torrent posant pedretes per atravessar-ho amb molta cura per no patinar. Els més agosarats ho intentaren, però varen desistir perquè les patinades eren a cada pedra. Pujàrem pel tirany “ajudats” per les motes de càrritx i les argelagues.
Acabada la part de pujada del torrent del Gorg dels Diners havíem de cercar el tirany que ens havia de dur cap el pas de s’Al·lot Mort. Aquí els tècnics debatiren sobre les tres opcions possibles. Finalment s’agafa l’opció clàssica i de tota la vida i pujam cap a la roca que, xapada, ens deixa passar de genolls i ben acotats. El pas estava banyat amb un bassiotet al mig com hom esperava. Deixam el pas i es fa un rum- rum que ens podem aturar a berenar sobre el torrent que agafa el nom del pas i que també duia aigua. Un moment per agafar forces i rialles, i promeses que darrera aquella paretota feia sol, coses de la vida. Atravessam el torrent pel bot gran i ens dirigim cap a la canal que ens permetrà sortir del jaç del torrent i, un cop més, ajudats per les motes de càrritx banyades, desfilarem fins a la contrada de la Paret Llarga i a la cerca del Pas des Ruc. El temps durant tota la travessa jugava amb noltros, ara un arruxadet, ara vent, ara un intent de sortir el sol… de manera que veies gent que ara es posava l’impermeable i al cap d’uns minuts te l’havies de llevar per la humitat existent.
A les 13 h arribam al Pas del Ruc, ja vos ho podeu imaginar. Au idò! Un darrera s’altre i per amunt s’ha dit. Per un tirany dins la garriga amb alzines i pins, un bosc que, en dies de sol, agraeixes per l’ombra que et dóna. Ens dirigíem cap a les cases de Bini Petit i per tal motiu ens varem receptar no fer renou, no sigui cosa que haguem de tornar sobre les nostres pitjades sense trobar-nos amb la gran muntanya, que no es veia.
Sortim de Bini i ens trobam un altre cop amb el torrent de s’Al·lot Mort que per un coster del puig de s’Alzinar ens deixarà al Coll des Cards Colers.
El rellotge s’acosta a les dues i no calia cercar una ombra per dinar, més aviat una roca eixuta. Sabíem el que havíem fet i, tal vegada, el que encara ens esperava. Faltaven 500 metres pel nostre objectiu. En Felip i na Maria insisteixen amb els nevaditos. Hem d’agafar forces i llevar-nos el fred. També hi havia herbes per empènyer.
Els tècnics dictaminen per a on hem de pujar… dreta, esquerra, però.. sempre per amunt!. Ja estam als 1.150 m i les motes de càrritx ens deixen. Ara trobem un roquissar ben banyat i de cada vegada el bot és més alt, així que compte amb les llenegades.
Ja només ens queden 200 metres però ni tan sols podem veure aquella muntanya. La boira ens esperava. El que fins ara havia estat un grup d’excursionistes ens anam transformant en figures que ens movem d’un vent i d’altre, fins i tot qualcun desapareix i sorgeixen unes veus familiars. El cansament hi és. A mesura que anam arribant al coll es sent amb més força un soroll aspre que ens maltracta.
És hora de posar-se més abric perquè damunt la cresta no ens podrem despistar i feina hi haurà per seguir drets. Es donen les sues i cap amunt! Aquell soroll s’ha transformat en un vent que ens fa moure de valent, ens insulta i ens provoca. La feina és seguir el de davant i tenir esment a les roques que hom ha de trepitjar. A dreta i esquerra, el que es veu, són niguls. Un enfilall de persones, un rere l’altre, per sobre unes penyes i que amb esforç es podia veure a 10 metres una figura desdibuixada. Una creu ens indica que hem arribat. Hem assolit el gran objectiu. Ara podem donar pas al ritual.
El vent ens dóna una treva per la celebració. En Felip i na Maria Eugènia es preparen.
I l’aigua? On és l’aigua de la mar? Finalment surt de la butxaca de l’anorac d’en Felip.
La gent s’hi va acostant i els dos van preparant els seus estris: botella, ocarina, clarinet,… és increïble aquell preparatiu, el silenci i la boira que ens envolta.
OCELLS DE LA MAR
“ Jo faré un ritual,
els ocells cantaran amb una gota d’aigua,
jo poso aigua de Cala Tuent dins l’ocarina.
L’aigua és salada,
Els ocells cantaran amb el mar i el requint els acompanyarà”
La peça musical és d’en Toni Genovard.
Mentres en Felip recitava el seu vers amb llatí, na Maria Eugènia l’acompanyava amb el requint i al mateix temps en Felip donava veu als ocells bufant l’ocarina. Va ser el moment del dia, ens va fer oblidar a on érem, ens va extreure.
Tornam a la realitat, al soroll del vent, a les empentes. Hem de començar la davallada i no es veu res. En Pedro ens indica el camí cap avall. Per un moment es pot veure l’embassament de Cúber i ens sembla fantàstic l’espectacle. Només ha estat un llampec.
A la baixada es fa via, cauen pedres i algú resulta ferit. No ha estat res, per sort. Lentament la gent va davallant fins a la carretera que duu al cim del Puig Major. Només queda baixar la Coma de n’Arbona, ja a l’abric de les muntanyes.
Són les 18h i ens retrobam amb els nostres companys per compartir les experiències.
Toni Serra.